| |
|
|
| Una passejada seductora |
| Revista de Girona, 07-07-2010 |
JOAN DOMÈNECH I MONER
En relació amb els cementiris hi ha reaccions molt variades: des de persones que hi tenen autèntic terror fins a d'altres que s'hi troben bé, que s'hi senten atretes i interessades, passant per les que hi van quan toca i prou i que hi son força indiferents. També es podria fer una qualificació semblant respecte de les institucions que en són propietàries i mantenidores (en general, els ajuntaments, i a vegades les parròquies). N'hi ha que els tenen abandonats i n'hi ha, en canvi, que els cuiden bé. Judit Pujadó, llicenciada en història, escriptora i articulista, acaba de publicar un llibre amb el qual hem constatat el poder de seducció que tenen, per a ella, les nostres necròpolis i el goig amb què hi ha passejat amb atenció, admirant les singularitats de cadascuna, fixant-se en els detalls, buscant l'anècdota oportuna, no solament per reflectir-la literàriament sinó també a través de les fotografies adients que hi acompanya. Ens atreviríem a dir que la seducció que ha sentit la sap transmetre al lector, per tal que aquest es contagiï del seu entusiasme i s'arribi a visitar els vint-i-set cementiris pro-posats. En realitat, dels dos darrers -el de Vilamacolum i el de Romanyà de la Selva-, el seu esperit queda admirat, selectivament, per dues tombes concretes: la de la poetessa María Àngels Anglada i la de la novel·lista Mercè Rodoreda. Per això el títol del llibre -170 pàgines molt llegidores, interessantíssimes- diu Vint-i-cinc cementiris i dues tombes. L'autora ha volgut trepitjar les vuit comarques gironines i donar-nos un tast del tarannà de cada una pel que fa al tema de la mort. Al llibre ens parla, a més, de la situació dels cementiris -n'hi ha de privilegiats, arran de mar o en un lloc escollit de la muntanya-, de la pau que s'hi reflecteix, de la seva intimitat, del seu aspecte museístic, gens menyspreable -aquelles imatges colpidores sortides de la mà de grans artistes-, dels símbols que hom hi descobreix, de la bellesa dels jardins, de les personalitats que hi són enterrades, a vegades amb gran pompa i a voltes amb desig d'anonimat, com el nínxol sense nom de l'escriptor Raimon Casellas a Sant Joan de les Abadesses. De cada cementiri, l'escriptora en sap trobar la petita història entranyable, el comentari colpidor, el sobrenom irònic amb què és conegut, el fet especial, evitant que els capítols esdevinguin reiteratius. Descobrim així l'última residència dels potentats -americanos, hisendats, gent rica- i dels humils -els pescadors, la gent de la terra-. Hi ha, fins i tot, tombes buides que evoquen personatges que no hi reposen: la de Walter Benjamin a Portbou, la de Carmen Amaya a Begur. Hi ha els epitafis, i els records de guerres i repressions, i les sorpreses, com la de trobar les despulles d'un cantant d'havaneres -Ortega Monasterio- al cementiri de Puigcerdà, allunyat del mar. La lectura del llibre esdevé un reclam constant. Hom hi llegeix els secrets d'un cementiri i, de seguida, té ganes de veure quins són els del següent. L'autora no defuig la referència a la fugacitat de la vida que és inevitable evocar en aquesta passejada seductora, però ens apropa la mort amb elegància, amb respecte, perquè la sapiguem valorar amb naturalitat.
La lectura del llibre esdevé un reclam constant. Hom hi llegeix els secrets d'un cementiri i, de seguida, té ganes de veure quins són els del següent
JUDIT PUJADÓ
Vint-i-cinc cementiris i dues tombes
Edicions Vitel·la. Bellcaire d'Empordà, 2010. 170 pàgines. |
|
|
|
|
| Un paseo por cementerios y tumbas |
| El Periódico, 14-06-2010 |
Josep Maria Fonalleras
Recuerdo cementerios con vistas, como el de Sète, donde descansa Paul Valéry y donde de adolescente recité versos explosivos y blancos, como las tumbas donde palpita el cielo marino: «El mar, el mar siempre recomenzado». También el cementerio acattolico del Testaccio de Roma, con una visita al jardín donde yace John Keats, «cuyo nombre fue escrito sobre el agua». O el de Deià, con los restos de Robert Graves bajo una lápida de cemento con el nombre del poeta escrito con un punzón cuando el mortero aún debía estar fresco, una incisión humilde escondida por unos cuantos libros de ediciones antiguas, dejados a su suerte. También hay el mar en medio de la sierra de Tramuntana. No soy un fanático de las visitas fúnebres, pero confieso que me gustaría ir a Los Ángeles a comprobar que en el nicho de Groucho Marx no hay ningún epitafio divertido, sino una estrella de David y las fechas de nacimiento y muerte del humorista, No soy un fanático, pero confieso una cierta tendencia al turismo mortuorio que estos días he reencontrado con la lectura de un libro sugerente y sereno, tal como debe ser tratándose de un tema tan delicado. Hablo de "Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines", de Judit Pujadó, editado por Edicions Vitel·la. Descansan en él personajes ilustres como Maria Àngels Anglada, Pla, Rodoreda, Víctor Català o Benjamin, pero sobre todo se encuentran paseos, recorridos a través de tumbas blancas y mediterráneas o de acumulaciones de piedra y musgo, como en Meranges. Cementerios nítidos y secos o húmedos y con tejas de pizarra, como en la Cerdanya. Pequeños, discretos, con delicadas cerámicas novecentistas o llenos de monumentos con esculturas. Quizá no es un libro para llevarse a la playa, pero, como dice la autora, «sin esperar nada en concreto, he encontrado en él muchas cosas». |
|
|
|
|
| Les editorials gironines, preparades per a la diada |
| El Punt, 23-04-2010 |
Jordi Camps i Linnell
Les editorials gironines ja fa dies que han fet els deures i tenen a punt les seves obres perquè avui llueixin a totes les parades d'aquesta cita ineludible que és el Dia del Llibre.
Edicions Vitel·la, amb seu a Bellcaire d'Empordà, destaca amb quatre novetats editorials d'allò més variades. En primer lloc, "Maria Àngels Anglada. Poesia completa", un volum que compila tots els poemes que l'autora va voler publicar (en total, vuitanta-tres composicions). En segon lloc, "Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines", a través del qual Judit Pujadó ha seleccionat i relatat amb imatges i paraules una sèrie de cementiris que, sigui per la bellesa patrimonial o pels personatges il·lustres que alberguen, tenen el seu interès. I en tercer lloc, "L’extraordinària història d'en Fum", el gat que un dia va volar", un conte infantil que narra una historia de coratge, d'amor i d'esperança, escrit per Maria Mercè Roca i il·lustrat per Anna Viñas. També cal esmentar l'opuscle "Na Blanca, jueva de Girona"(S.XIV)", de Sílvia Planas, de la col·lecció Dones Il·lustres. Una altra editorial empordanesa, en aquest cas la figuerenca Brau Edicions, continua apostant per les seves guies visuals de flora i fauna, ara dels pares dels Aiguamolls de l'Empordà, Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, Montnegre i els Ports. També, entre les novetats més destacades, hi ha "La pedra seca", un llibre que fa una anàlisi històrica, funcional, paisatgística i de restauració de les construccions de pedra en sec; "Ernest Lluch i l'economia de l'Empordà", de Joan Armangué, que és una anàlisi de l'evolució de 1'estructura econòmica empordanesa des del segle XVIII fins als nostres dies; i la reedició d'"Islàndia, l'illa secreta", de Xavier Moret (amb 50 pàgines més i actualitzades).
De la gironina Accent destaquen tres llibres: "La ciutat de les finestres", segona novel·la de Pau Planas; "La matinada clara", un poemari de Maria Cabrera amb il·lustracions de Maria Alcaraz; i "Utopia", l'obra més destacable del brillant humanista anglès Thomas More, traduïda del llatí per Joan Manuel del Pozo. I, finalment, del munt de novetats editorials de CCG Edicions destaquen "Girona i jo", la tercera edició a cura de Pep Vila del celebrat llibre de Miquel de Palol; "La bastida dels somnis. Vida i obra de Joan Vinyoli", de Pep Sola; "Moments de Girona", de Joaquim Nadal; "El rei nu. Una anàlisi de la (in)seguretat ciutadana", de Jaume Curbet; i "Gironyades", llibre il·lustrat amb els haikus de Lola Ortega i les imatges invertides de Quim Cànoves. |
|
|
|
|
| Dels cementiris a les papallones del parc d'Aigüestortes |
| La Vanguardia, 23-04-2010 |
Barbara Julbe
A més del gènere de la novel·la, les editorials gironines aposten també per temàtiques com la natura, els viatges o el patrimoni i reclamen més ajudes de les institucions públiques.
Quina és la bellesa arquitectònica dels cementiris gironins i quins morts il·lustres hi ha enterrats? El llibre "Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines," de Judit Pujadó, fa un recorregut pels que són mes representatius tant pel seu valor arquitectònic i patrimonial com els que tenen una significació especial per la història sociocultural i literària. Se n'inclouen de tot tipus: mariners, de muntanya, de ciutat o bé d'altres que estan ubicats en pobles més petits. Per exemple, destaca el cementiri de Girona, on s'acaba de restaurar la tanca dissenyada per Rafael Masó i entre els personatges cèlebres pren protagonisme Mercè Rodoreda, enterrada a Romanyà de la Selva. Aquesta publicació és una de les principals apostes que fa per aquest Sant Jordi Edicions Vitel·la, de Bellcaire d'Empordà. La responsable de l'editorial, Gemma Garcia, explica que el llibre destaca per la seva singularitat perquè "ningú n'havia publicat mai cap sobre aquesta temàtica a la demarcació".
Precisament, el principal objectiu que tenen les diferents editorials gironines és buscar aquells buits que hi ha al mercat per poder-s'hi obrir camí. Jenar Fèlix, editor de Brau Edicions, que com a novetats presenta una col·lecció de guies il·lustrades de natura dels Aiguamolls de l'Empordà i del Pare Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, diu que la natura és una temàtica a potenciar i n'explica els motius: "Els nostres llibres són exclusius. Descriuen diversos grups de fauna i flora en un espai concret amb il·lustracions en color. Papallones, arbres, flors, escarbats... També hi figura el nom en català de cadascun d'ells i la manera com es diu localment. No hi ha precedents a nivell europeu de publicacions d'aquest tipus", ressalta. A més de la naturalesa, aquesta editorial figuerenca també ofereix per aquest Sant Jordi altres propostes de viatges i patrimoni. Entre les novetats, hi ha "La Pedra Seca", que parla sobre el territori rural català. "Un homenatge als propietaris i treballadors de la terra en els segles XVIII i XIX, que van ser els responsables d'aquestes construccions de pedra seca que van quedar fossilitzades tot i els canvis de la producció agrària del segle XX. Van convertir les muntanyes i les maleses en vinyes i olivars", explica Fèlix.
El Paratge de la Plana i Castell, de Palamós, també té el seu espai per la diada sota el títol "Salvem Castell" escrit per Feliu Antúnez, però en aquest cas l'edició ha anat a càrrec de Curbet Comunicació Gràfica. L'editor Quim Curbet explica que es tracta d'un assaig històric i documental del moviment Salvem Castell que explica la lluita per salvaguardar Palamós de l'especulació urbanística durant la dècada dels 90. L'autor va obtenir una beca de l'Ajuntament per estudiar el tema a fons. Curbet ressalta que "la majoria de publicacions que fan referència a temes més locals per sortir a la llum depenen en gran part d'ajudes procedents de les institucions públiques o privades" i lamenta que "a conseqüència de la crisi moltes han decidit tancar l'aixeta".
Malgrat els editors gironins coincideixen a dir que per Sant Jordi el protagonisme se l'emporten majoritàriament els llibres que compten al darrera amb una gran operació de màrqueting, no per això deixen de publicar i treure les seves novetats. Editorial Accent presenta la traducció catalana d'"Utopia", de Thomas More, a càrrec de Joan Manuel del Pozo. "Sabem que cap llibre nostre serà un super-vendes per la diada però tenim un públic fidel que ens compra sempre i que mantindrà l'interès durant tot l'any. I això és molt positiu", destaca el director de publicacions d'aquesta editorial gironina, Oriol-Ponsatí Murlà.» |
|
|
|
|
| Poesia |
| La Vanguardia. Culturas, 21-04-2010 |
Ernest Farrés Junyent
Dickinson, Ted Hughes o Maria Àngels Anglada vienen editados con rigor y primor. Junto a ellos, nuevos poemarios de Antoni Marí, Marta Pessarrodona o Màrius Sampere
"Maria Àngels Anglada. Poesia completa"
Anglada (1930-1999) logró instaurar una relación entre la belleza y el compromiso, la grandeza del mundo antiguo y la insania del moderno. Su "Poesia completa" compila los poemarios "Díptic", "Kyparíssia", "Carmina cum fragmentis" y "Arietta", e incluye varios poemas inéditos. |
|
|
|
|
| De n'Astruga a na Blanca |
| Diari de Girona, 09-04-2010 |
Joaquim Nadal i Farreras
"Sílvia Planas descriu uns anys, poc documentats, però d'una certa normalitat i placidesa vivint a Girona, en la discreció d'una vida de conversos i unes pràctiques jueves en la intimitat de la llar"
Sílvia Planas (Camprodon, 1965) ja ens havia mostrat l'any 2001 amb Filles de Sara (Girona, Curbet Comunicació Gràfica) una especial sensibilitat. Una visió històrica marcada per l'accent de la feminitat i d'una especial tendresa poètica. Aquells ingredients de 2001, en aquell moment amb format més novel·lesc, troben ara una potència narrativa singular en el llibret Na Blanca, jueva de Girona (s.XIV) que amb un apèndix amb la versió anglesa ha estampat l'editorial Vitel·la de Bellcaire d'Empordà, el dia 28 de febrer de 2010.
La bellesa del text i de les imatges, la concreta figuració històrica de les escenes del part i de l'ambientació del Call, es presenten també amb la ponderació realista de la cruesa i de la duresa dels fets.
En síntesi, Astruga, nascuda jueva l'any 1375, batejada al cristianisme la nit del 9 d'agost de 1391 en circumstàncies dramàtiques, mantindria tothora els costums, els ritus, la cuina i la vida apreses en el marc d'una família jueva, i s'hi mantindria fidel en la intimitat fins a experimentar persecució per judaïtzar i acabar sortint de Girona cap a Portugal, on Sílvia Planas la localitza havent retornat a la seva religió originària. Aquí es perd el rastre de na Blanca en els entorns de l'any 1410 sense que en sapiguem res més. Prou, però, per tal que Sílvia Planas pugui concloure que na Blanca "es mostra, així, com una dona valenta i perseverant, decidida a rescatar de l'oblit forçat la seva cultura, la seva fe, la seva tradició i la seva pròpia memòria. Una dona il·lustre, que va saber salvaguardar una petita, però important, part de la història de Girona".
Tant o més que els aspectes més directament personals de la història de na Blanca, convé ara situar de la mà de Planas el context social i econòmic, també cultural, i l'entorn familiar, la pròpia evolució del llinatge del nostre personatge "filla d'un home molt savi i néta d'una dona molt valenta".
Efectivament, els avis paterns eren David Bonjorn de Barri, home savi però malcarat, i Esther, filla d'un jueu prominent de l'aljama de Girona, n'Astruc Caravita. David era un astrònom acreditat de Perpinyà. Del matrimoni tingueren el pare de n'Astruga, Jacob ben David Bonjorn, que esdevindria també astrònom i acabaria sent astrònom de cort defensat i protegit pel rei Pereel Cerimoniós. La mare de Jacob, Esther, deixà Perpinyà en un acte d'independència i de valentia i anà a infantar el seu fill a Girona, on el crià fins que li permeté tornar amb el seu pare a Perpinyà a aprendre d'astronomia. Jacob i na Goig tingueren n'Astruga, com hem dit. Aquesta encara molt jove, a disset anys, l'any 1390, fou donada en matrimoni a un altre jueu destacat de l'aljama de Girona, Jucef Falcó, que esdevindria Pere de Banyoles el dia que amb la seva muller es batejarien a la Catedral de Girona, en els fets infausts de 1391 com a Pere i Blanca. Un any després moria el marit i na Blanca es proposaria tornar a maridar, aquest cop amb un altre jueu convers, Ferrer de Montcada, no sense abans sol·licitar del rei i aconseguir, el 3 d'octubre de 1392, l'autorització reial per seguir administrant els béns del seu fill Miquel tingut amb Jucef (Pere).
L'any 1394 anaren a prendre les aigües a Caldes de Malavella, on foren desposseïts per poc temps dels seus béns, acusats de judaïtzar, perquè la reina Violant de Bar va requerir la devolució dels seus béns. Uns mesos més tard es repetiria la denúncia i aquest cop fou el rei Joan I qui va ordenar que no els molestessin més.
Sílvia Planas descriu uns anys, poc documentats, però d'una certa normalitat i placidesa vivint a Girona, en la discreció d'una vida de conversos i unes pràctiques jueves en la intimitat de la llar. Però no tot devia ser tan fàcil perquè finalment, recuperada la plena condició de jueus practicants, es troben a Portugal al final de la primera dècada del segle xv, on la reina Violant de Bar, antiga protectora, comminarà la recuperació dels béns del matrimoni desafecte exercint de facto la seva condició de senyora dels jueus i les jueves de Girona en un reconeixement implícit d'aquesta condició recuperada.
La notorietat de n'Astruga, esdevinguda Blanca, és la fermesa del seu caràcter i de les seves conviccions, emparada, això sí, en unes condicions econòmiques i socials favorables, per la seva vinculació amb famílies influents del Call. Però, així i tot, convé remarcar la profunditat arrelada d'un pensament i d'una formació, en demostració clara que ni la violència física, ni la violència espiritual no poden corregir els corrents íntims dels sentiments.
Aquesta és la lliçó de na Blanca que ens aporta i ens acosta Sílvia Planas, posant rostre, dimensió més humana, al tombant gironí del segle XIV al XV, quan amb un segle d'anticipació es prefigura ja la dissolució de la comunitat jueva de la ciutat i el dur camí de l'exili, interior en uns casos, plena diàspora en d'altres. |
|
|
|
|
| Na Blanca va persistir |
| El Punt, 07-04-2010 |
Dani Chicano
Sílvia Planas publica amb Vitel·la la història d'una jueva gironina convertida a la força
La història de la jueva gironina Astruga, nascuda a final de juliol de l'any cristià de 1375 (a mitjan mes d'av de l'any 5135 del calendari jueu) és digna de ser novel·lada. Si més no, això opina Sílvia Planas (Camprodon, 1965), llicenciada en geografia i història per la Universitat de Barcelona, Maîtrisse en Histoire Médiévale per la Universitat de Tolosa, i directora actual del Museu d'Història dels Jueus i de l'Institut d'Estudis Nahmànides del Patronat del Call de Girona. Planas, a petició de Gemma Garcia, responsable d'edicions Vitel·la, de Bellcaire d'Empordà, va aprofundir en la història d'Astruga, filla del Mestre Jacob Bonjorn i na Goig, una dona que va viure fa més de 600 anys a Girona i que es va batejar com a cristiana amb el nom de Blanca per salvar la pell, després de la revolta de l'any 1931, amb atacs despietats contra els calls jueus catalans, inclòs el de Girona, al crit de «baptisme o mort!». Planas ja havia fet referència a la figura de na Blanca al volum Filles de Sara, editat per CCG Edicions (2001), un recull de relats imaginats, però amb una base verídica, sobre dones jueves de Girona. Planas, doncs, va haver d'aprofundir en la història d'Astruga per elaborar el que anomena un «exercici historiogràfic» titulat Na Blanca, jueva de Girona (s. XIV), que es presenta avui (19.30 h) al Museu d'Història dels Jueus. Per seguir el rastre de na Blanca, la historiadora va consultar el fons documental de l'Arxiu Municipal de Girona, el fons de protocols notarials de l'arxiu històric de la ciutat i el de l'arxiu de la Corona d'Aragó.
Una fe clandestina
Na Blanca va ser una dona il·lustre. Va néixer en una família acomodada, néta de l'astrònom David Bonjorn de Barri i filla del també astrònom de cort Jacob ben David Bonjorn. Es va casar, amb setze o disset anys, amb Josep (Jucef) Falcó, provinent d'una altra família rica de la ciutat. El 1391 na Blanca i la seva família es van veure obligats a convertir-se al cristianisme, de grat o per força, per salvar la pell. La dona, que es va quedar vídua i es va casar un altre cop amb un convers de Barcelona, Ferrer de Montcada, però, només mantenia les aparences de cara enfora, mentre que en la intimitat de casa seva manté en secret els ritus de la tradició judaica, arriscant la seva vida. La incomoditat de la situació i les profundes conviccions d'aquesta jueva, la qual, com la resta de la seva família, estava sota la protecció de la reina d'Aragó, Violant de Bar, per interessos purament econòmics, l'empenyen a prendre tots els seus diners i fugir cap a Portugal, on alguns documents la situen l'any 1409 i on ha retornat al judaisme. Això va contrariar Violant, que va ordenar a la Inquisició, el maig de 1940, que li confisqués tots els béns. El 1409 es perd el rastre de na Blanca, una dona valenta que aleshores tenia 34 anys, que va persistir en la pràctica de la seva fe, en el fet de viure plenament la seva cultura i les seves tradicions, rebutjant qualsevol imposició.
Dones gironines il·lustres
L'opuscle que es presenta avui forma part de la col·lecció Dones Il·lustres de les Comarques Gironines, impulsada per Edicions Vitel·la. La història de na Blanca és el segon capítol d'aquesta col·lecció, que es va iniciar l'any passat amb el volum Maria Àngels Anglada. Una poeta que escriu novel·les, de Montserrat Abelló. La publicació de cada opuscle de la col·lecció, a més, es fa coincidir amb la celebració del Dia Internacional de la Dona, el 8 de març. En aquest cas, Vitel·la, que ha fet una tirada de 1.000 exemplars que inclou la traducció del text en anglès, té el suport del Patronat del Call de Girona i de l'Associació d'Amics de la Unesco, que estarà representada en l'acte d'avui pel seu vicepresident, Lluís Lucero. |
|
|
|
|
| Planas refà la història de Na Blanca, jueva gironina convertida per força al cristianisme |
| Diari de Girona, 03-04-2010 |
Daniel Bonaventura
"Una persona important podia perdre totes les pertinences i fins i tot morir cremada per motius religiosos al s. XIV".
Na Blanca de Girona és un personatge històric, una dona que va ser forçada a convertir-se al cristianisme en l'opressor ambient d'inquisició catòlica de la Catalunya del segle XIV, però va aconseguir mantenir la fe jueva en secret, arriscant la vida ja que si la descobrien podia perdre totes les seves pertinences i fins i tot morir cremada en la foguera.
L'apassionant biografia d'aquella dona d'una família destacada del call de Girona veu ara la llum a l'opuscle Na Blanca, jueva de Girona (s.XIV), de Sílvia Planas, directora del Museu d'Història dels Jueus de Girona.
El llibret es presentarà dimecres vinent a les 19:30 hores al Museu d'Historia dels Jueus, en un acte que comptarà amb la participació de Lluïsa Faxedas, regidora de Cultura, i Lluís Lucero, vicepresident de l'Associació Amics de la Unesco de Girona, a més de Gemma Garcia, editora de Vitel·la.
Segons Sílvia Planas, Na Blanca era filla de Jacop Ben David Bonjorn, astrònom del rei Pere el Cerimoniós, i va nèixer a Girona pels volts de l'any 1370. Arran dels avalots de 1391, quan els cristians van atacar els habitants del call jueu, Na Blanca va ser forçada a convertir-se al cristianime.
Era una persona econòmicament ben situada i es va casar amb un membre dels Falcó, una altra família jueva també benestant. Planas explica com Na Blanca es va convertir al cristianisme batejant-se però va mantenir la fe jueva en secret, tot i tenir constament la inquisició al darrera i saber que, si la descobrien, ho podia pagar amb la vida.
De fet, se sap que Na Blanca va estar vivint a Portugal, on professava la fe jueva, però va ser descoberta i els seus béns van quedar confiscats. Aquesta història de persecució per motius religiosos és la que explica Sílvia Planas, que s'ha capbussat entre protocols notarials, actes de casaments o d'herències als arxius, especialment l'Arxiu Municipal de Girona i també a l'arxiu de protocols de l'Arxiu de Sant Josep i al de la Corona d'Aragó.
La directora del Museu d'Història dels Jueus i de l'Institut d'Estudis Nahmànides del Patronat del Call de Girona afirma que els arxius gironins són "molt rics" i estan molt ben ordenats per la feina ben feta dels arxivers.
La vida de Na Blanca ja l'havia començat a traçar al llibre Filles de Sara, publicat l'any 2001 (CCG Edicions).
UNA COL·LECCIÓ DE DONES IL·LUSTRES
L'opuscle de Sílvia Planas és el segon de la col·lecció "Dones Il·lustres de les Comarques Gironines", amb la qual l'editorial Vitel·la vol recordar la figura i l'obra d'algunes dones de pes en una societat històricament dirigida pels homes. Aquesta col·lecció es va encetar amb l'opuscle "Maria Àngels Anglada, una poeta que escriu novel·les", un treball a cura de Montserrat Abelló, aparageut l'any passat, coincidint amb el desè aniversari del traspàs de l'escriptora vigatana establerta a Figueres. En aquest opuscle, Montserrat Abelló (Tarragona, 1918), Premi Nacional de les Lletres Catalanes 2008, poeta i amiga de Maria Àngels Anglada, glossa l'obra i la personalitat d'una "mereixedora amb escreix del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes". |
|
|
|
|
| Escriure una història per a infants és molt difícil |
| La Vanguardia, 19-03-2010 |
Joaquim Roglan
Nascuda a Portbou l'any 1958. Vaig estudiar a Girona, no vaig acabar la carrera de Filologia i he guanyat premis literaris. Filla de ferroviari, em dol veure tot el que passa amb els trens. He escrit el meu primer conte infantil, "L'extraordinària història d'en Fum, el gat que un dia va volar" i l'he situat a un poble petit.
-Pot explicar el seu primer conte infantil?
-Es titula "L'extraordinària història d'en Fum, el gat que un dia va volar". Els personatges són un gat, un nen de Bellcaire d'Empordà i una nena de Viladamat.
-És la primera vegada que situa una història a un poble petit. S'apunta a la tendència de Camilla Lackberg i d'altres autores europees?
-No havia escrit mai una història per a infants i és molt difícil. Gemma Garcia i l'editorial Vitel·la van crear un premi d'il·lustració amb la condició que l'Empordà tingués protagonisme i el vent fos un personatge. Em va emocionar veure tantes mirades diferents de l'Empordà a través del vent. Va guanyar la joves il·lustradora Anna Viñas i vaig adaptar el text al dibuix i el dibuix al text. Només tenia clar que el conjunt havia de tenir música, poesia i valors.
-Quins valors?
-En el cas del nen, la constància, la fidelitat i la perserverança. I en el cas de la nena, la compassió. El nen estima un gat que la tramuntana s'emporta. El gat és feliç mentre vola per l'Empordà i va a casa d'una nena que l'acull i l'estima. El nen escriu al vent per a que li retorni el gat, i la nena...
-Deixi volar la fantasia i no expliqui el final. Els valors de les nenes i dels nens són diferents?
-Els que tenim filles i fills sabem que cal educar en la igualtat respectant la diferència. Nenes i nens tenen una manera diferent de resoldre els problemes, però cal garantir la igualtat d'oportunitats i fer-ho tan bé com es pugui. La meva àvia deia fem-ho tot bé, que malament ja hi surt.
-Pensa que l'escola d'ara transmet prou valors?
-Els mestres fan molta feina i raonablement bé amb les eines que tenen. Una altra cosa són els valors que transmeten les famílies. L'escola no pot fer-ho tot i només pot perfeccionar els valors que els infants viuen a casa. No pots demanar que l'escola faci allò que no fas a casa.
-Com era la seva escola a Portbou?
-Nenes i nens estudiàvem separats. Les nenes només teníem una mestra que ens preparava per treure una nota alta sense competir entre nosaltres. Les més grans ensenyaven a les més petites i mai he oblidat la companya que em va ensenyar les arrels quadrades. Ens examinàvem a Figueres i érem el grup de Portbou que volia treure les millors notes per fer quedar bé a la mestra que ens estimava. Ara les escoles posen moltes notes i la competivitat entre alumnes està servida encara que les mestres no vulguin.
-Ara la mainada té pissarres tàctils i ordinadors a les aules.
-No estic en contra de les tecnologies, però m'agrada més escriure a mà i passar-ho a l'ordinador. En el meu conte, la lletra del nen i de la nena són diferents, com abans les lletres de cadascú eren diferents i identificàvem les persones per la seva cal·ligrafia. Porto una agenda de paper perquè m'ajuda a recordar més bé les coses. No tinc web, ni bloc, ni pertanyo a xarxes socials i prefereixo verure els amics cara a cara. Els ordinadors ens igualen, però no em faci massa cas, perquè estic passada de moda i potser sóc massa sentimental i romàntica.
-Ser romàntica no és un tòpic femení?
-Ser romàntica pot semblar cosa de novel·leta rosa, però em refereixo a avaluar les coses que tenen un pes. Porto el rellotge del meu pare perquè significa alguna cosa més per a mi, malgrat que l'hora del meu telèfon mòbil sigui més exacta.
-Ser sentimental no perjudica la dona eficaç, calculadora i competitiva?
-El sentiment sempre es porta dins perquè la gent busca compartir. Per això la literatura i el cinema del sentiment mai passaran de moda. El dia que les persones no ens emocionem, tindrem un greu problema.
-Com a filla de ferroviari, quina emoció li produeixen les estacions de trens de l'Empordà i el TGV?
-Quan veig Portbou em cau l'ànima als peus i recordo quan l'orgull d'un poble eren la seva estació, la seva campana més brillant, el seu rellotge, la seva cantina, les flors que mimava la família del cap d'estació... Tot allò ja s'ha perdut i el TGV encara no ens porta a París.
-Sempre ens quedaran París i un gat que vola per l'Empordà?
-Sí. I és molt bonic que una nena i un nen estimin un gat que vola i escriguin una carta al vent. |
|
|
|
|
| La història dels jueus és part de la nostra història |
| La Vanguardia, 05-03-2010 |
Joaquim Roglan
Neixo a Vic l'any 1965 però sóc filla de Camprodon. Vaig estudiar Història Medieval a Barcelona i a Tolosa. Dirigeixo el Museu dels Jueus i l'Institut d'Estudis Nahmànides del Call de Girona. He escrit la vida de Blanca, una jueva il·lustre de la Girona medieval.
-Qui era Blanca?
-El seu pare era l'astrònom Jacob Nem David Bonjorn. Als 16 o 17 anys, Blanca es casa amb el jueu Josep Falcó i uneixen dos noms i dues fortunes de la classe dirigent gironina. L'any 1394 la trobem prenent els banys a Caldes de Malavella, cosa que poca gent podia fer.
-Quan comença la seva aventura vital?
-L'any 1391 hi ha un atac ferotge contra tots els calls jueus catalans al crit de "baptisme o mort". Blanca es converteix per salvar la pell, es queda vídua, es casa amb un convers de Barcelona i viu a Girona. Quan comencen les denúncies contra els conversos gironins, la reina Violant de Bar protegeix Blanca i la seva família, fins el dia que agafa tots els seus diners, fuig a Portugal i retorna al judaisme. La reina s'enfada i ordena a la Inquisició que li confisqui totes les propietats. L'any 1410 es perd el rastre de Blanca a Portugal i sembla que no torna a Girona. Devia morir amb uns 35 anys i ja era vella per l'època.
-A més de semblar un personatge de novel·la, per què és una dona important?
-A Blanca la fan il·lustre la seva força interior a l'hora de mantenir la tradició judaica i la seva lluita contra una societat religiosa i política que intenta destruir-la i imposar el pensament únic.
-Com vivien les jueves a la Girona medieval?
-Se centraven en l'àmbit de la família i vetllaven per la tradició. L'home tenia la projecció pública i ella feia complir la llei a la llar. El que més valora la seva religió és la capacitat creadora de la dona. El creixeu i multipliqueu-vos és fonamental i la tradició passa per via materna. Si la mare és jueva, filles i fills són jueus. Era un matriarcat molt subjugat pel patriarcat. La llei jueva protegia la dona com a mare a través de l'home, es permetia el divorci però només el podia demanar l'home. Però també tenim documents de venda de propietats signats per jueves que sabien llegir i escriure en llatí i en hebreu.
-La repressió va ser més dura a Girona?
-En ocasions més lleu, perquè el rei els prtegeix com una propietat. L'any 1391 desapareix el call de Barcelona, però a Girona revifa i es refà. En la decadència dels jueus a Catalunya sóm més importants els fets de 1391 que l'expulsió de 1492.
-L'antijudaisme és molt present a la història catalana?
-Sí i no, va a èpoques. Mentre els jueus són útils, les autoritats i la societat civil els tolera i protegeix pel seu potencial econòmic, per la seva banca i per les seves aprotacions científiques i culturals. Però al segle XIV comença la pesta, la crisi, la carestia, el poder bancari és a Itàlia i Flandes, apareixen mercaders cristians i s'acaben els monopolis. I amb el pensaments únic de Ferran i Isabel, els jueus deixen de ser útils i no cal tolerar-los.
-I ara?
-Hi ha una mena de revifalla fruit del desconeixement i de barrejar coses. Hi ha antisemitisme contra la política de l'Estat d'Israel i ho posen tot al mateix sac. Molts no ho saben i molts no volen entendre que la història dels jueus forma part de la nostra pròpia historia. La història de Girona i de Catalunya no és completa si no es contempla una gent que va viure aquí més de 600 anys, i que, abans que jueus i jueves, eren catalans i catalanes que practicaven la religió jueva.
-Diuen que és la dona que sap més història dels jueus.
-Quan vaig arribar a treballar a l'arxiu de Girona no podies especialitzar-te a cap universitat i vaig fer un aprenentatge autodidacta. En aquell moment, jo no sabia ni definir què era un jueu.
-Què és un jueu?
-És complicat. És una persona que forma part d'alguna cosa més que una religió, d'una cultura amb majúscula. Ser jueu o jueva vol dir formar part d'una tradició ancestral amb conviccions religioses i culturals molt concretes. Diria que és una civilització. Bertolt Brecht deia que un jueu és aquell al qual els altres veuen com a jueu. Sembla surrealista, però és cert. Segons el diccionari, un jueu és aquell que segueix la llei de Moisès. Entre aquestes dues definicions hi ha un ventall amplíssim. Woody Allen és jueu i Golda Meier també.
-Hi veu alguna pauta en comú?
-Sóc historiadora i no toco la religió. |
|
|
|
|
| El benefici dels clàssics |
| Presència, 14-02-2010 |
Jordi Llavina
> Es publica la "Poesia completa" de Maria Àngels Anglada
Maria Àngels Anglada, traductora excel·lent i delicada narradora, va ser abans que res -ho va dir ella mateixa- poeta. I la seva poesia -74 composicions i 9 inèdits- fa una obra closa i coherent, exquisida. Només per uns quants poemes esparsos com "Vitrina", "Tardor a Requesens" o el bellíssim, i fins ara inèdit, "Claror", ja podem parlar d'una poeta important. No és estrany que el pròleg a "Díptic" (1972), el seu primer llibre, l'hi fes Marià Manent, un autor a qui podríem aplicar els mateixos adjectius que acabo de fer servir. Amb Manent, però, Anglada manté altres afinitats, com la predilecció per determinats temes: la infantesa, la represa d'un pretext culte, el record dels morts, l'observació atenta i admirada de la naturalesa. En canvi, la debilitat de la poeta de Vic pels assumptes socials i polítics (n'hi ha molts: la guerra del Vietnam, la fam al tercer món, les amenaces als Aiguamolls de l'Empordà) la fan ben singular. Tant més perquè Anglada no cau mai en la poesia pamfletària, mediocre i plana, merament reivindicativa, cridada a envellir. D. Sam Abrams apunta aquesta tendència: en diu "la solidaritat" de la poeta. "Poesia completa" és, per tot això, una obra rellevant, memorable. Anglada es refereix a la "insomne memòria" o disserta, en versos ben tallats, sobre la llengua pròpia. La seva és, sempre, una dicció rica i severa, augusta, que es beneficia de la seva llarga convivència amb els clàssics greca ("Quan dits d'alba trauran estranys vels del seu rostre"), que reprèn metres antics, d'alè ample; que sovint rubrica el poema amb epifonemes brillants, que recorden Alcover: "Sóc buscall d'olivera, nua espera del foc." El to elegíac és la seva més alta consecució. Només cal llegir poemes tan rodons com "Plany al germà" o "Memòria". |
|
|
|
|
| Tota l'obra poètica de Maria Àngels Anglada es recull en un sol volum |
| EL 9 NOU, 08-02-2010 |
Vic. JV
> Publicat per l'editorial Vitel·la i prologat per Sam Abrms, es va presentar dijous a La
Tralla
Malgrat el seu èxit en la narrativa, Maria Àngels Anglada s'havia definit sempre com a poeta, per damunt de tot. Per això, el crític literari D. Sam Abrams considera que "a ella li hauria agradat" de veure publicada en un sol volum tota la seva obra lírica. El llibre, "Maria Àngels Anglada. Poesia completa", va sortir a la llum el passt mes de desembre, publicat per l'editorial Vitel·la, i aquest dijous es va presentar a la llibreria La Tralla de Vic.
L'escriptora vigatana té una obra poètica relativament breu, però essencial: són 83 poemes, que inclouen els que ja havien aparegut en vida (aplegats als llibres "Columnes d'hores" i "Arietta"), i nou poemes inèdits. Aquests van quedar aplegats, a la mort d'Anglada, en una carpeta que duia el títol d'"Arietta II", i que possiblement hauria estat l'inici d'un nou poemari. Els anteriors, ja havien quedat disposats per ella mateixa en vida, quan va recollir a "Columnes d'hores" (1990) tota la seva poesia publicada. L'edició de l'obra completa inclou notes biogràfiques i de context sobre cada poema, per situar el lector.
"La poesia de Maria Àngels Anglada ens és propera però també ens exigeix, demana que llegim a fons", va dir Sam Abrams, autor del pròleg de l'obra. En ella hi ha alguns fils conductors que travessen tota la seva obra, des de l'amor per la cultura clàssica fins a la bellesa com a salvació de les atrocitats que pot cometre l'home. L'editorial Vitel·la ha comptat amb la col·laboració i complicitat de la família de l'escriptora -sobretot de les seves dues filles- en el procés que ha portat fins al llibre. "Tinc la plena convicció que hem complert un deure amb Maria Àngels Anglada, va dir l'editora Gemma Garcia.
L'acte de dijous introduït per Eusebi Ayensa -estudiós de l'obra angladiana i director de l'Institut Cervantes d'Atenes-, va comptar també amb la presència de Xavier Solà, regidor de Cultura de l'Ajuntament. Al final, l'editora Gemma Garcia va tenir un record per a la recentment desapareguda filòloga Maria Mercè Miró, amiga de Maria Àngels Anglada "que avui segur que hauria estat aquí". Com a cloenda, els actors Àngels Dalmau i Jordi Massoni van recitar alguns dels poemes del volum. |
|
|
|
|
| La veu poètica d'Anglada, a l'abast |
| Empordà, 02-02-2010 |
Figueres | Cristina Vilà
> Edicions Vitel·la agrupa, en un sol volum, tota la seva producció poètica que estava exhaurida
Amb una fidelitat escrupulosa a l'autora qui era extradament rigorosa amb el seu treball i la certesa que es tractava d'una qüestió "indispensable", Edicions Vitel·la acaba d'editar i presentar l'Obra Poètica Completa de Maria Àngels Anglada. Els poemaris de l'escriptora estaven exhaurits des de feia temps i ni a les llibreries de segona mà es trobaven. "Anglada és una autora cabdal de la literatura catalana i era necessari tornar a publicar-la", comenta l'editora Gemma Garcia.
Amb aquest projecte que ara s’ha fet tangible, Edicions Vitel·la reemprèn els treballs que Edicions 62 va deixar a la meitat. Aquesta darrera editorial va publicar la narrativa però a l'hora d'abordar la poesia no va tirar endavant. El passat estiu les filles d'Anglada van contactar amb Garcia per "oferir-me la possibilitat d'editar-la". La poesia completa, que s'obre amb un pròleg del també poeta Sam Abrams, inclou vuitanta-tres poemes, setanta-quatre dels quals ja han estat anteriorment publicats en quatre poemaris: "Díptic", "Kyparíssia", "Carmina cum fragmentis" i "Arieta", i els nou restants són inèdits. "Sí que els havia publicat en algunes revistes, però mai en format llibre", matisa Garcia. En aquest sentit, la mateixa escriptora tenia previst incloure'ls en un nou poemari ja que els tenia apartats dins una carpeta amb un títol provisional, que ara Vitel·la ha mantingut, d'"Arietta II".
Una obra contemporània
Per a Gemma Garcia, l'obra poètica d'Anglada es manté en plena vigència, "és absolutament contemporània". Per aquest motiu, l'editorial ha apostat per un disseny més actual de la portada a mans de l'artista figuerenc Adrià Ciurana.
D'altra banda, cal destacar que les presentacions del volum van iniciar-se la setmana passada a Barcelona omplint-se tota la sala de la Biblioteca de Catalunya. Com explica Garcia es va triar la capital coma primer escenari per la disponibilitat del conseller de Cultura de presidir l’acte. Dijous passat es va fer al Cercle Sport Figuerenc i, aquest mateix dijous 4 de febrer es farà a la llibreria La Tralla de Vic i al març a Girona.
Per a l'editora Gemma Garcia, la seva obra poètica es manté en plena vigència, «és totalment contemporània»
"El violí d'Auschwitz" és una de les novel·les mes reconegudes de Maria Àngels Anglada. Ha estat traduïda a diferents llengües i, enguany, entrarà en el mercat americà i es publicarà a Holanda, Polònia, Romania, Sèrbia i Portugal, països on ja s'han venut els drets. El salt final d'aquesta obra ha estat la compra per part d'una productora nord-americana establerta a Munich dels drets cinematografics. Segons ha publicat el diari La Vanguardia recentment, la productora vol filmar la pel·lícula amb direcció i guió europeus pero rodant-la en anglès i amb actors coneguts de Hollywood. Aquest no és l'únic projecte de portar a la gran pantalla un llibre d'Anglada. El productor Joan Maragall ha comprat els drets d'adaptació al cinema de Les closes. FIGUERES | REDACCIÓ |
|
|
|
|
| Maria Àngels Anglada ja té editat el llibre que recull tota la seva obra poètica |
| Hora Nova, 02-02-2010 |
Josep M. Bernils
>Literatura. Un deute pendent amb l'escriptora figuerenca.
> L'esforç d'Edicions Vitel·la ha fet possible que surti al carrer "Poesia completa", el recull dels 83 poemes escrits per l'autora.
Maria àngels Anglada sempre s'havia autodefinit com la poetessa que escrivia novel·les. Curisosament, però, mentre la majoria de la seva obra en prosa ha anat rebent, tant en vida de la seva autora com posteriorment, el reconeixement editorial i dels lectors, els seus poemes havien quedat pràcticament oblidats, o publicats en forma parcial, fins fa poc.
Coincidint amb el desè aniversari de la seva mort -efemèride que es va celebrar el 23 d'abril de l'any passat-, una petita editorial empordanesa, Vitel·la, que té la seva seu a Bellcaire, va rescatar aquesta producció de l'oblit i es va imposar l'objectiu de publicar-la.
El llibre, que porta l'explícit títol de "Poesia completa", inclou 83 poemes, nou dels quals són inèdits. La setmana passada es va presentar l'obra a Barcelona, amb la presència del conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Manuel Tresserras, i a Figueres. La setmana vinent es farà un acte semblant a Vic, la ciutat natal de l'autora. El volum inclou un pròleg i un conjunt de notes explicatives complementàries escrites per Sam Abrams, un professor de de filosofia i literatura nord-americà establert des de 1970 a Catalunya i considerat com un especialista en les lletres catalanes. El llibre recull tota l'obra poètica que Anglada volia publicar i que fins ara es trobava dispersa en diverses publicacions. En total, hi ha sis poemaris, el darrer inèdit.
Petites editorials.
Abrams, present en totes les presentacions del volum, va conèixer personalment Anglada quan li va traduir una obra. Ha reconegut que "feia temps que tenia ganes de veure aquest llibre. Sento que he pagat un deute amb ella. Ha costat tant per problemes de finançament de les grans editorials, com ha passat amb altres autors a l'hora de publicar poesia. Sembla paradoxal, però ara l'edita una editorial petita que dirigeix Gemma Garcia. Aquest fenomen passa actualsment als Estats Units. El món literari està canviant i les editorials petites editen gran literatura i les grans es dediquen al llibre de consum".
Precisament l'editora va reconèixer l'esforç que havia suposat tirar endavant la publicació d'aquest llibre. "Som petits però ambiciosos i aquesta obra ens dóna ales per continuar en aquesta línia", assenyalà Gemma Garcia, que va agrair el suport institucional rebut per fer possible el volum i el paper determinant que van tenir les filles d'Anglada, Mariona i Rosa, en tirar endavant el projecte. Precisament un nét de la poetessa, Adrià Ciurana, és l'autor del dibuix de la coberta.
En l'acte de presentació, celebrat dijous passat al Cercles Sport de Figueres, també hi va intervenir el regidor de Cultura de l'Ajuntament de Figueres, Ciro Llueca, el qual va remarcar que el llibre culminava tot un any d'activitats que han tingut Maria Àngels Anglada com a protagonista molt especial de la vida cultural de la ciutat i de Catalunya coincidint amb el desè aniversari de la seva mort. |
|
|
|
|
| El cànon poètic d'Anglada |
| El Punt, 29-01-2010 |
Raül Magí. Barcelona
Edicions Vitel·la publica la seva poesia completa, amb nou poemes inèdits.
Maria Àngels Anglada tenia molt clar on situava el llistó de qualitat, sempre ben alt, perquè una obra seva fos publicable. Per primera vegada, una dècada després de la seva mort, un sol llibre aplega tota la seva obra poètica, curta però brillant, en un volum publicat per Edicions Vitel·la. Són 83 poemes, inclosos 9 d'inèdits. Sam Abrams, autor del pròleg i les notes del llibre, considera que amb aquesta obra Anglada rep el reconeixement merescut en la "primera línia de la literatura catalana".
"El que sento més profund és la poesia" havia manifestat Maria Àngels Anglada, una escriptora que va treballar tots els gèneres però que en la poètica hi va deixar segurament l'empremta més persona, més lúcida. La "Poesia completa" omple un buit incomprensible en la literatura catalana, en allò que alguns crítics considerarien com el cànon essencial de les lletres catalanes. El llibre recull tota l'obra poètica d'Anglada, almenys tota la que ella hauria volgut publicar, atès que va escriure altres poemes, els quals va descartar per massa íntims o senzillament perquè no n'havia quedat satisfeta. El volum aplega, doncs, cinc poemaris: "Díptic", "Kyparíssia", "Carmina cum fragmentis", "Arietta" i el fins ara inèdit "Arietta II", una carpeta de la qual s'ha respectat el títol, que Anglada no havia pogut publicar en vida i que ara veu la llum per primer cop en un llibre, tot i que algun poema sí que s'havia publicat en revistes. D'"Arietta II" són els poemes nous, els més recents. La resta estaven repartits en els reculls "Columna d'hores (1965-1990), publicat per Columna el 1990 i "Arietta" (Columna 1996). "Tots dos estaven exhaurits" apunta l'editora Gemma Garcia.
En els poemes inèdits apareixen els trets essencials de la poesia de Maria Àngels Anglada, tintada per la solidaritat i la implicació social, els temes contemporanis banyats per la seva formació clàssica. En són exemples "Làpida i Afrodita" o "Epigrama a l'antiga per una tomba d'Algèria".
"Feia anys que tenia ganes de veure aquest llibre, sento que he pagat un deute amb ella". Sam Abrams, crític i escriptor, signa el pròleg del volum. Abrams situa Anglada en el capítol dels poetes més "rigorosos, que escriuen només els poemes absolutament necessaris i acaben amb una obra breu però molt perfecta". Abrams subratlla "l'acusadíssim sentit de la solidaritat humana, social i política", que es tradueix en la denúnica de guerres com la del Vietnam, o sense anar més lluny, en la falta de llibertat del poble català. Per la comunió del seu compromís ideològic amb la seva habilitat artística, Abrams opina que Maria Àngels Anglada mereix ser reconeguda al costat de poetes W.B. Yeats, Salvador Espriu o Bertolt Brecht.
Petites gran editorials
Sam Abrams afirma que la publicació d'aquesta obra demostra les "noves tendències" que s'obren camí en l'edició a Catalunya, en el sentit que una petita editorial empordanesa ha assumit la publicació d'un llibre de primer ordre. "Les petites i mitjanes editorials comencen a ocupar un lloc a primera línia ja que assumeixen projectes que no fan les gran editorials, massa ocupades per la literatura de consum i de masses", opina Abrams. De fet, aquest llibre d'Anglada significa per a Vitel·la la inauguració d'una nova col·lecció de poesia. "Som petits però ambiciosos i aquest llibre ens dóna ales per continuar", sosté l'editora Gemma Garcia, que va agrair la col·laboració institucionals que ha fet possible la publicació de "Poesia completa". També han tingut un paper determinant en aquesta iniciativa editorial les filles de Maria Àngels Anglada, Mariona i Rosa, i les seves germanes Enriqueta i Pilar. Un nét de la poetessa, Adrià Ciurana, és l'autor del dibuix de la coberta.
> Presentació a Figueres.
Després de la presentació que va tenir lloc dilluns passat a la Biblioteca de Catalunya, amb la presència del conseller Tresserras, ahir al vespre també es va presentar la "Poesia completa" d'Anglada al Cercle Sport de Figueres, la ciutat a la qual va estar vinculada durant molts anys. A més de Sam Abrams i Gemma Garcia, també hi van intervenir el regidor, Ciro Llueca, i Anna Velaz (Atenea). Joanjo Bosk hi va cantar dos poemes d'Anglada. |
|
|
|
|
| Un llibre recull poemes inèdits de l'escriptora vigatana Maria Àngels Anglada |
| EL 9 NOU.CAT, 26-01-2010 |
Edicions Vitel·la ha publicat el llibre 'Maria Àngels Anglada. Poesia completa', una obra que compila en un volum tots els poemes que l'autora de Vic va voler publicar, amb un total de vuitanta-tres composicions poètiques, nou de les quals son inèdites.
Durant l'acte de presentació oficial del llibre, al qual ha assistit el conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras, l'actriu Carme Callol ha llegit alguns dels seus poemes. Maria Àngels Anglada (Vic, 1930 - Figueres, 1999) està considerada una de les principals escriptores en llengua catalana del segle XX amb obres de narrativa, poesia, assaig i crítica literària, d'entre les quals n'és especialment conegut 'El violí d'Auschwitz'.
Maria Àngels Anglada va néixer a Vic al 1930 i va morir a Figueres al 1999 i està considerada una de les principals escriptores en llengua catalana del segle XX. Llicenciada en Filologia Clàssica, va conrear diversos gèneres: la narrativa, la poesia, l'assaig i la crítica literària, a més de col·laborar en diverses publicacions periòdiques.
Entre les seves obres més destacades hi ha 'Les Closes' (1979), novel·la guanyadora del premi Josep Pla 1978; 'Sandàlies d'escuma' (1985), premi Lletra d'Or 1985; 'El violí d'Auschwitz' (1994), novel·la elogiada tant per la crítica com pel públic, i 'El quadern d'Aram' (1997). |
|
|
|
|
| Pesia completa |
| Vilaweb, 25-01-2010 |
Biografia
Amb aire de dama i arrugues discretes
en tu amaga el temps l'infant que davalla
els graons verdosos sota els gessamins
i penja els seus somnis com la merla el cant
darrere les fulles espesses de l'heura.
Els llibres adults, molts ara llegeixen
el teu nom. Les lletres, que semblen immòbils,
d'un secret somriuen: pirates i prínceps
per a les germanes inventats de nit.
Després velejaves, i han crescut els contes.
*** |
|
|
|
|
| "El violí d'Awschwitz" tornarà a sonar en cinemes de tot el món |
| El Punt, 19-01-2010 |
Xavier Castillón
La directora i productora germanoamericana Sharon von Wietersheim ha adquirit els drets de la novel·la "El violí d'Auschwitz", de l'escriptora Maria Àngels Anglada (Vic, 1930- Figueres, 1999) per portar-la al cinema. La novel·la s'ha publicat últimament a França, el Brasil, Alemanya i Grècia, i el març vinent sortirà als Estats Units, amb el segell Random House.
El productor madrileny Andrés Vicente Gómez ja va comprar els drets cinematogràfics de "El violí d'Auschwitz "el 1994 i fins i tot Jorge Semprún va començar a treballar en el guió, amb el coneixement afegit de la seva pròpia experiència als camps nazis. Mariona Geli, filla d'Anglada i hereva dels seus drets juntament amb la seva germana Rosa, deia: |«La meva mare estava molt il·lusionada amb el projecte i hi hauria intervingut tot i ser molt conscient que una cosa és la novel·la i una altra, la pel·lícula.» Aquell projecte no va tirar endavant i els drets van tornar a quedar lliures, però com va fer públic diumenge La Vanguardia, a finals de l'any passat Sharon von Wietersheim va tornar a adquirir els drets cinematogràfícs de "El violí d'Auschwitz i ara es parla d'una possible coproducció francoalemanya amb actors nord-americans.
Des de la seva publicació, el 1994, "El violí d'Auschwitz" ha venut uns 100.000 exemplars en català i s'ha publicat en gallec (1996), castellà i italià (1997), alemany (1999), portuguès (2002) i, durant l'any passat, coincidint amb el desè aniversari de la mort d'Anglada, va sortir a França, Anglaterra, el Brasil i Grècia. Aviat s'editarà als Estats Units, Holanda, Polònia, Sèrbia, Turquia i Romania, i l'estratègia prevista és que a tots els països on arribi "El violí..." també s'editi aviat "Quadern d'Aram", la novel·la d'Anglada sobre el genocidi armeni. Aquesta gran difusió internacional ha estat possible gràcies a l'agència barcelonina Pontas, que va començar a treballar amb l'obra d'Anglada el 2001. La directora de Pontas, Anna Soler-Pont, s'ho va prendre com un repte personal i va idear estratègies poc habituals, però molt efectives: per sensibilitzar els llibreters francesos, va demanar al llibreter gironí Guillem Terribas que escrivís una carta sobre el llibre i la seva amistat amb Anglada, que es va enviar a unes 600 llibreries de tot França, on s'han venut uns 15.000 exemplars d'El violí... en sis mesos i se'n prepara l'edició de butxaca.
L'esperada poesia completa
«Per nosaltres és molt important l'edició de la "Poesia completa" de la meva mare, perquè ella es considerava, per sobre de tot, poeta», diu Mariona Geli. I evidentment la iniciativa de l'editorial Vilel·la per editar conjuntament els quatre poemaris d'Anglada -"Díptic" (1972); "Kyparíssia" (1980); el recopilatori "Columnes d'hores", que incloïa "Carmina cum fragmentis" (1990) i "Arietta" (1996)- ha estalt molt ben rebuda pels lectors, no només perquè aquests llibres eren ja introbables, sinó perquè s'hi han afegit nou poemes inèdits, que Anglada va deixar en una carpeta, de títol provisional "Arietta II", perquè algun dia fossin publicats. Dos d'aquests poemes inèdits en llibre, "Epigrama a l'antiga sobre una tomba d’Algèria" i "Làpida i Afrodita", publicats per Mariàngela Vilallonga a la "Revista de Girona", l'estiu del 1998.
"Poesia completa" es presentarà dilluns vinent a la Biblioteca de Catalunya, en un acte presidit pel conseller Joan Manuel Tresserras; el 28 de gener al Cercle Sport de Figueres, i el 4 de febrer a la llibreria La Tralla de Vic.
Vilallonga, directora de la Càtedra M. Àngels Anglada de la UdG, afirma que ja només queda pendent la publicació de les traduccions d'Anglada i, especialment, de la seva antologia de poesia italiana. La càtedra treballa ara en un projecte europeu que la connectaria amb altres entitats d'Itàlia, França, Malta, Tunísia i Jordània dedicades a la divulgació de diversos escriptors. |
|
|
|
|
| Aplegada tota la poesia de Maria Àngels Anglada |
| El Temps, 19-01-2010 |
| Edicions Vitel·la ha aplegat en un volum tota la poesia de Maria Àngels Anglada. "Poesia completa" complila els poemaris "Díptic" (1972), "Kyparíssia" (1980), "Carmina cum fragmentis" (1990) i "Arietta" (1996), que actualment eren exhaurits, més nou poemes inèdits escrits entre 1996 i el 1998, que l'autora havia aplegat sota el títol, segurament provisional, d'"Arietta II". Com diu Sam Abrams al pròleg, els poemes de l'autora sempre proueixen un intens sentit de plaer en el lector, físic, emocional i mental. |
|
|
|
|
| Maria Àngels Anglada, una escritora de cine |
| La Vanguardia, 17-01-2010 |
Rosa Maria Piñol
Primera edición integral de la obra lírica de la autora
La 'Poesía completa' descubre nueve poemas inéditos
La producción poética de Maria Àngels Anglada no es extensa, pero es bella, sutil, intensa y rigurosa. Publicó sólo cuatro poemarios: "Díptic" (1972), "Kyparíssia" (1980), "Carmina cum fragmentis" (1990) y "Arietta "(1990) y dejó inéditos nueve poemas del que hubiera sido su quinto libro, "Arietta II". Este corpus ha sido ahora reunido, por primera vez en su integridad, en el volumen "Poesia completa" por la editorial Vitel·la y se presentará el día 25 en la Biblioteca de Catalunya. Es una buena noticia para los lectores de la autora, ya que desde hacía tiempo sus libros de poemas se hallaban agotados. La compilación ofrece además el atractivo de reproducir los prólogos que escribieron Marià Manent ("Díptic") y Jordi Pla ("Kyparíssia"), así como el epílogo de Joan Bastardas para el libro "Arietta". Como subraya el crítico Sam Abrams –autor de un texto introductorio y de notas que contextualizar los poemas–, la brevedad de la obra de Anglada - 83 poemas en total- responde a su gran exigencia intelectual. En su poesía es fundamental el “sentido de la solidaridad humana, social y política”. Una de sus constantes es la denuncia del exterminio judío, explícita también en un narrativa (ahí está su impresionante relato "El violí d’Auschwitz"). El tema aparece ya en su primer libro, "Díptic", y se repite en uno de los poemas inéditos, "Làpida i Afrodita", alusivo a la lápida que, en la sinagoga de Rodas, recuerda a las víctimas de la deportación nazi. |
|
|
|
|
| Surten a la llum nou poemes inèdits del llibre que Anglada mai va arribar a publicar |
| Hora Nova, 08-12-2009 |
Josep Pérez. Hora Nova
Abans que acabi el 2009 Edicions Vitel·la presentarà una recopilació sobre el treball poètic de Maria Àngels Anglada que inclourà 9 poemes inèdits que la poetessa va escriure als darrers anys de la seva vida i que havien de formar part d’un darrer treball que mai es va arribar a publicar.
Gemma Garcia és l’editora del llibre i explica que aquests poemes van arribar a les seves mans procedents dels arxius familiars després que la seva editorial es fes càrrec d’un projecte que va desestimar Edicions 62. Van ser les filles de la poetessa qui van decidir confiar aquests 9 treballs, que fins aquell moment romanien en una carpeta, a l’editorial baixempordanesa perquè poguessin arribar al públic en aquesta nova recopilació. De la mateixa manera, Garcia indica que sap de l’existència de molts altres poemes que mai arribaran a publicar-se per desig exprés (deixat per escrit) de l’autora, ja que aborden aspectes massa personals de la seva vida o perquè no n'estava prou satisfeta.
Pel que fa a la temàtica que tracta aquest recull pòstum, el lector podrà retrobar-se amb l’univers compromès de l’escriptora; hi ha poemes que parlen de la guerra del Vietnam, altres amb títols explícits com "Elegia a Lluís Companys","Els aiguamolls" o d'altres com "La senyal de perill" que serveixen a Anglada per dissertar sobre el paper dels poetes a la societat actual, també hi ha escrits que parlen del Nadal i de la impossibilitat de celebrar-ho amb l’actual panorama social (al 1970). I tot, tractat amb l’habitual domini de la llengua i control de la forma que Anglada tenia gràcies a la seva formació de filologia clàssica.
El llibre encara no té data oficial de sortida, però la seva editora confirma que serà abans d’acabar aquest any, les primeres presentacions ja estan tancades però no seran fins al 2010. El títol del volum serà "Maria Àngels Anglada. Poesia completa" i estarà formada per diversos poemaris; "Díptic", "Kiparíssia", "Carmina cum fragmentis", "Arieta" i "Arieta II". És precisament aquest darrer poemari el que inclourà els texts inèdits.
Sembla ser que la carpeta en la qual la poetessa guardava aquests nou treballs estava titulada com "Arieta II" i encara que tot fa indicar que era un nom provisional a l’espera de completar el llibre, l’editorial ha volgut respectar la seva decisió. Cal dir també que la resta de poemaris a dia d’avui es troben exhaurits. Aquesta serà llavors una bona oportunitat per tenir-los tots en un mateix volum. |
|
|
|
|
| Los niños del agua (Texto d'Angèle Delaunois - ilustraciones de Gérard Frischeteau) |
| Crianza natural, 30-11-2009 |
El agua es una de las cuestiones que más preocupan a nuestra sociedad: su ahorro, la escasez, su reutilización... Vinculado con la necesaria reflexión sobre el uso que del agua se hace, nace este libro ilustrado que cede la palabra a niños y niñas de todo el mundo. Ellos nos explican qué significa el agua en sus vidas y en sus países y culturas.
Desde la despreocupación y disfrute en Norteamérica, la lluvia diaria de la selva amazónica, el cuenco de arroz en China o el milagro en Etiopía...todos coinciden en decir que "el aigua es vida".
El volumen se cierra con unas fichas de actividades para hacer solos o en grupo que ayudarán a los pequeños a profundizar en el problema del agua en el mundo. |
|
|
|
|
| Els nens de l'aigua (Text d'Angèle Delaunois- il.lutr. de Gérard Frischeteau) |
| Viure en família, 30-11-2009 |
L'aigua és una de les qüestions que més preocupa la nostra societat: l'estalvi, l'escassetat, la reutilització... Vinculat amb la necessària reflexió sobre l'ús que se'n fa, neix aquest llibre il·lustrat que dóna la paraula a nens i nenes d'arreu del planeta. Ells ens expliquen què significa l'aigua a les seves vides i països.
Des de la despreocupació i el gaudi a l'Amèrica del Nord, la pluja diària a la selva amazònica, el bol d'arròs a la Xina o el miracle a Etiòpia... tots els infants coincideixen a dir, però, que "l'aigua és la vida".
El volum es clou amb unes fitxes d'activitats per fer o en grup que ajudaran els petits lectors a aprofundir en el problema de l'aigua al món. |
|
|
|
|
| Edicions Vitel·la recopila la poesia completa de Maria Àngels Anglada |
| El Punt, 11-08-2009 |
Eva Vàzquez
El segell Edicions Vitel·la de Bellcaire d'Empordà recopilarà la poesia completa de Maria Àngels Anglada (1930-1999) en un sol volum que publicarà el novembre d'aquest any. "Maria Àngels Anglada. Poesia completa", que s'editarà amb un pròleg del també poeta i crític literari Sam Abrams, recuperarà els llibres "Díptic", escrit conjuntament amb Núria Albó i publicat per l'Ajuntament de Vic l'any 1972; "Kyparíssia" (La Magrana, 1980), "Carmina cum fragmentis", que es va incloure's dins l'antologia "Columnes d'hores" (Columna, 1990), i "Arietta" (Columna, 1996). En el volum s'hi incorporaran, a més, una desena de poemes inèdits que la mateixa Anglada havia deixat a punt amb títol provisional d'"Arietta II". La majoria d'aquests títols estan avui exhaurits i són difícils de localitzar a les biblioteques, explica l'editora de Vitel·la, Gemma Garcia, en la presentació del projecte, que coincideix amb la commemoració del desè aniversari de la mort de l'escriptora. Tot i que va ser coneguda sobretot per la seva obra narrativa, la font primera de la literatura d'Anglada va ser la poesia. |
|
|
|
|
| L´editorial Vitel·la reuneix en un sol volum l´obra poètica de Maria Àngels Anglada |
| Diari de Girona, 11-08-2009 |
Marta Pallarès
Actualment, els poemaris es troben dispersos en diversos llibres que estan exhaurits i són difícils de trobar fins i tot a les biblioteques
La celebració del desè aniversari de la mort de M. Àngels Anglada (Vic, 1930-Figueres, 1999) està tenint un ampli ressò a les nostres comarques. Als homenatges ja celebrats en forma d'exposicions, premis i fins i tot la publicació d'un DVD, se'ls suma ara una novetat editorial a càrrec d'Edicions Vitel·la, ubicada a Bellcaire d'Empordà, i que suposa reunir en un sol volum tota l'obra poètica d'aquesta escriptora.
Sota el títol "Maria Àngels Anglada. Poesia completa", aquesta editorial reunirà en un únic llibre tota la producció publicada fins ara als poemaris "Díptic" (editat per l'ajuntament de Vic, 1972), "Kyparíssia" (La Magrana, 1980) i "Carmina cum fragmentis", que fins ara es podia trobar a "Columnes d'hores: 1965-1990", (Columna, 1980) i "Arietta" (Columna, 1996). Val a dir que a més aquest nou llibre, que veurà la llum el novembre vinent, també recull una desena de poemes inèdits que l'escriptora havia enllestit per a "Arietta II", un títol que probablement era encara provisional al moment de la seva mort.
El valor excepcional d'aquesta nova publicació, segons explica la directora d'Edicions Vitel·la, Gemma Garcia, radica en el fet que els poemaris d'Anglada "fa temps que estan exhaurits". Aquest fet dóna encara més relleu a la nova publicació, "que ve a omplir un buit important en la tradició literària catalana del segle XX". A banda, cal remarcar que actualment resulta difícil trobar els poemaris d'Anglada, fins i tot a les biblioteques del nostre país. Garcia també afirma que resulta "un honor" publicar l'obra poètica d'una "autora cabdal de la nostra literatura".
Altres publicacions de Vitel·la
Val a dir que la mateixa editorial de Bellcaire ja havia publicat, el mes de març d'enguany, un opuscle que portava per títol "Maria Àngels Anglada. Una poeta que escriu novel·les", i que es va presentar al Museu del Joguet de Figueres. Es tracta d'una glossa brillant de la Premi Nacional de les Lletres Catalanes 2008, Montserrat Abelló; a l'acte es va comptar amb la presència de l'alcalde de Figueres, Santi Vila, de la directora de la càtedra M. Àngels Anglada de la UdG, Mariàngela Vilallonga, i de la mateixa directora de Vitel·la.
Juntament amb l'opuscle, l'editorial també va treure a la llum el poema autògraf de l'escriptora, Senyal de perill, que va ser escrit a Llançà a la primavera de 1993. En aquesta obra, Anglada reivindicava l'ús del mot "poeta" enlloc de "poetessa", interpretant que aquest nom en femení tenia "unes connotacions disminuïdes" envers el seu masculí. Amb aquesta obra, Vitel·la donava el tret de sortida a la col·lecció "Dones il·lustres de les comarques gironines".
Pel que fa a l'obra poètica completa, el nou volum anirà acompanyat d'un pròleg a càrrec del també poeta, crític literari i amic personal de Maria Àngels Anglada Sam Abrams. |
|
|
|
|
| El simbolismo en Juan Eduardo Zúñiga |
| El País. Babelia, 08-08-2009 |
Winston Manrique Sabogal
Ensayo. "Frente al escritor entregado a los deseos de un público y que busca cuidadosamente aquello que puede ser lo adecuado para ese público, el ideal de Zúñiga es el del escritor entregado incondicionalmente a la vocación de transformar su experiencia en belleza y verdad". Así concluye Luis Beltrán Almería el ejemplar análisis de la obra de Juan Eduardo Zúñiga, autor de la magnífica trilogía Largo noviembre de Madrid, La tierra será un paraíso y Capital de la gloria. Tres libros de relatos en los que Zúñiga usa su maestría para contar, describir y reflexionar sobre la Guerra Civil y sus consecuencias en el lado más humano y emocional. El libro de Beltrán es una muy buena manera de conocer y entender a uno de los mejores escritores españoles contemporáneos. |
|
|
|
|
| Estranys senyors servim |
| Revista de Girona, 20-07-2009 |
Xavier Cortadellas
No fa encara ni quatre anys, la Gemma Garcia treballava a l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la UdG. Feia gestió, però, tot sovint, la gestió l’acabava portant a haver d’editar llibres. A Girona, com és sabut, hi ha lectors, hi ha escriptors, hi ha diaris i hi ha llibreries. Els editors, però, han estat una espècie estranya. Pocs i de poca durada, amb la gran excepció històrica de Dalmau Carles Pla i amb la trinitat, cada cop més encarnada en llibres, de Curbet Editors, de Brau Edicions i d’Accent Editorial. Perdoneu, si me’n deixo. Des de Bellcaire i sense deixar d’estar relacionades amb la universitat, la Gemma Garcia i l’Helena Boadas van afegint-s’hi. L’editorial es diu Vitel·la, el nom amb què es coneixen els pergamins de gran qualitat. En tres anys, porten editats una quinzena de llibres. Hi ha quatre col·leccions consolidades. La Philologica, que dirigeix l’Albert Rossich i que parteix de tesis doctorals i d’altres recerques universitàries, si bé els llibres es publiquen expurgats de tecnicismes. Hi han editat una «Antologia de Poesia catalana del barroc, Arminda» de Joan Ramis, «La musa vigatana» de Marià Torrent i «Speculum al foder», que alguns diuen que és un kamasutra a la catalana. La segona col·lecció, «Studia humanitatis», està dirigida per la Mariàngela Vilallonga i l’Antoni Cobos. Destinada a publicar textos d’humanistes catalans traduïts del llatí, de moment hi han aparegut «De antiquitate legum» de Joan Ramon Ferrer i «Corona Regum», el manual que el cardenal Joan Margarit va escriure per educar el príncep Ferran d’Aragó, el futur Ferran el Catòlic. La tercera col·lecció, «Turisme Cultural», dirigida per la Dolors Vidal, està coeditada amb la Diputació de Girona. Hi han publicat un llibre de José Antoni Donaire. L’última col·lecció, «Discursos», és en castellà perquè Vitel·la l’edita amb la Universitat de Saragossa. Poc abans d’aquest Sant Jordi van començar-ne una altra. Es diu «Dones il·lustres de les comarques gironines» i la idea és publicar-ne un volum cada 8 de març, sempre dedicat a una dona de les nostres comarques que hagi destacat en qualsevol disciplina. El d’aquest any, dedicat a Maria Àngels Anglada, l’ha escrit Montserrat Abelló. Acaba amb el poema «Senyal de perill», que en un plana es pot llegir tal com es va publicar a «Arietta» l’any 1996 i, a l’altra, tal com el va escriure Maria Àngels Anglada a Llançà, tres anys abans. El poema parla de dones poetes: «No us en fieu, per sota / les fràgils aparences tenim un cor salvatge / i estranys senyors servim». Finalment, hi ha la col·lecció Petita Vitel·la, destinada a la mainada. N’han sortit també dos volums: «El gira-sol del forat» i «Els nens de l’aigua», que han editat amb Intervida. Per l’octubre, Vitel·la prepara una «Antologia de trobadors», a càrrec d’Anton Maria Espadaler, i una «Antologia poètica de dones», a càrrec d’Anna Alberni. |
|
|
|
|
| Maria Àngels Anglada. Una poeta que escriu novel·les. |
| Revista del Baix Empordà, 20-07-2009 |
| "Maria Àngels Anglada. Una poeta que escriu novel·les" inicia la col·lecció "Dones il·lustres de les comarques gironines", tot coincidint amb el desè aniversari del seu traspàs. Maria Àngels Anglada és una de les principals escriptores del segle vint. Llicenciada en Clàssiques, es va dedicar a l’ensenyament, la narrativa, la poesia i la crítica literària. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans des de l’any 1991 fins a la seva mort. Tot i que ja havia publicat alguns assaigs literaris i el llibre de poemes "Díptic" (1972), el reconeixement li va arribar el 1978 amb "Les Closes", la seva primera novel·la, que va guanyar el premi Josep Pla. Títols com "No em dic Laura" (1981) o "L’agent del Rei" (1991) l’han situat en una posició privilegiada dins les lletres catalanes, i "El violí d’Auschwitz" (1994) la va convertir en una de les autores més llegides. Ha estat traduïda a deu llengües: anglès, portuguès, polonès, alemany, francès, italià, castellà, holandès, grec i armeni. En aquest opuscle, Montserrat Abelló (Tarragona, 1918), Premi Nacional de les Lletres Catalanes 2008, poeta i amiga de M. Àngels Anglada, glossa l'obra i la personalitat de la qui és, segons Montserrat Abelló, "mereixedora amb escreix del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes". |
|
|
|
|
| Zúñiga, una trilogía de lujo |
| El País, 04-07-2009 |
Jesús Bermejo Bermejo
En el excelente suplemento Babelia del 28 de junio, dedicado a Robert Capa, se hacían referencias al gran amor de su vida, la reportera Gerda Taro, esa gran mujer que en plena juventud murió arrollada por un tanque en la batalla de Brunete. Y detallaban bibliografía suficiente para conocer a Capa y a Gerda.
Creo interesante recordar que hace unos años Juan Eduardo Zúñiga publicó Capital de la gloria, sobre el Madrid de la Guerra Civil, y que es en ese libro donde hay un extraordinario relato dedicado precisamente a Gerda Taro que muestra lo mejor de lo mejor de Zúñiga. En estos tiempos en los que triunfa una trilogía de libros de suspense, quiero hacer propaganda de una trilogía de Zúñiga, un autor que es un lujo para nuestra literatura. Se trata de La tierra será un paraíso, Largo noviembre de Madrid y Capital de la gloria. Después de leerlos uno ya no es el mismo, la visión de la guerra es ya otra, y el gozo de la lectura, infinitamente más acentuado.
No es sólo el vocabulario, la sintaxis o el estilo; no sólo la finura, el amor a las víctimas o el conocimiento del ser humano. Es sobre todo estar leyendo a un gran escritor, a un magnífico cuentista, a un poeta que ama a su ciudad y a los que en ella viven. Gracias, maestro, por sus hermosos libros. Gracias por escribir. |
|
|
|
|
| Localitzada la primera font àrab de l'"Speculum al foder", l'únic tractat medieval eròtic d'Europa |
| El temps, 09-06-2009 |
Lluís Bonada
L'únic tractat de l'Europa medieval que informa sobre les postures eròtiques, l'"Speculum al foder", ha de seguir, diuen els estudiosos, obres àrabs perquè, entre més raons, els tractats llatins -dos dels quals, ja identificats, inspiren, en part, el tractat català- no en parlen i es dediquen més a comentar qüestions relacionades amb la higiene i la salut sexual, no pas amb el plaer eròtic. L'editora del text, Anna Alberni ("Speculum al foder", Edicions Vitel·la, 2007), diu que el to i el contingut l'acosten, en alguns aspectes, a un tipus de tractats àrabs. Aquesta influència és perceptible, apunta, en les tècniques per a l'embelliment del cos femení, hereves de la refinadíssima cultura de l'harem musulmà, i en la descripció de l'ideal de la bellesa femenina.
Hi coincideixen els historiadors de la sexualitat medieval. Fins i tot hi ha estudiosos que diuen que un dels dos texts llatins que l'autor de l'anomenat "Kama-sutra català" va seguir, el "Liber minor de coitu", tractat anònim confegit a Salern vers el segle XI a partir del "Liber de coitu" de Constantí l'Africà -el segon text llatí que tenia entre mans l'autor català-, és més proper a l'original àrab que no a la versió llatina.
És tan clara la influència àrab, que s'ha dit que l'"Speculum" és un dels tractats més orientals de tots els tractats eròtico-higiènics de l'Europa medieval, i que té capítols que semblen directament traduïts dels Kama-sutra o de llibres àrabs influïts per la tradició índia.
El poc coneixement de l'àrab i la cultura àrab que tenen els medievalistes europeus fa que sigui difícil de descobrir les fonts del text català. Per això és destacable que l'historiador Pep Vila l'hagi descobert gràcies a una traducció francesa dirigida al gran públic.
És una obra aparentment atribuïda al turc Ahned Ibn Soleimân i que es titula "Per tal que el xeic recobri tot el vigor de la seva jovenesa", si bé en la versió francesa té un títol més comercial: "Le bréviaire arabe de l'amour". Pep Vila ha fet pública la descoberta al darrer número dels "Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos". Hi exposa alguns dels punts de contacte entre el tractat català i l'àrab.
El llibre turc dóna informació per millorar l'atracció entre sexes i per afinar l'equilibri de les parelles, informacions que es troben també a l'"Speculum". No cal dir que el tractat àrab es basa en molts texts àrabs anteriors. L'autor en confessa molts.
La descoberta confirma, segons Pep Vila, que el receptari català que reivindica el desig i la pràctica sexula com a factor d'harmonia social, que alerta sobre la insatisfacció entre homes i dones, i que ens ofereix consells sobre la pràctica del coit i l'augment del vigor sexual té una clara filiació oriental. I també que Catalunya i la Corona d'Aragó eren, com han dit Danielle Jacquart i Cluade Thomasset ("Sexualité et savoir médical au moyen âge), indrets privilegiats per a un intercanvi de cultures. |
|
|
|
|
| He escrito para salvarme del frío de la guerra |
| El País, 04-06-2009 |
Juan Cruz
Le leímos ayer a Juan Eduardo Zúñiga, escritor, madrileño de 80 años, que ha edificado sobre la guerra una casa literaria en la que conviven la rabia y la melancolía, esta definición que hizo de él su colega Manuel Longares: "Zúñiga conoce el riesgo de pisar la calle. Por eso, al rebasar el portal de su casa pone la mano en la pared de los telefonillos, como para concederse un respiro antes de acometer la audacia". Con sus ojos atentos, como si le estuviéramos leyendo sobre otro, Zúñiga escuchaba. Hoy a este hombre que escucha le homenajean en la Biblioteca Nacional.
"A los 12 años encontré una novela rusa. Me impresionó"
"La posguerra es un periodo largo que no se sabe aún si ha concluido"
Pregunta. ¿Y cómo se ve?
Respuesta. Como me ve Longares. Me ha gustado tener experiencias fuera de lo normal, encontrar extranjeros que me orientaran hacia otras lenguas... Él me ve como un personaje fuera de lo corriente. Lo soy.
P. ¿Sigue siendo la guerra el motor de su mirada?
R. Fue una experiencia tan terrible e inesperada para un adolescente que forzosamente trazó una especie de estructura en la sensibilidad. Pasados muchos años percibí que necesitaba reelaborar literariamente aquel pasado. Y no creo que fueran los impactos más definitivos los que quedaran de manera más indeleble en mi retina. Fueron las pequeñas particularidades de la vida cotidiana.
P. Eso está en su trilogía: la vida cotidiana atravesada por la guerra.
R. Es lo que hice. Una travesía de Madrid relacionándome con los personajes, no precisamente ejemplares, que no se adscribieron a ninguno de los bandos que estaban en contienda, sino que vivían en soledad, con mala conciencia por no tener un compromiso. Éstos son los personajes que he querido ir poniendo en el papel.
P. No había en ellos heroísmo alguno. ¿O sí lo había?
R. No, no había heroísmo. Lo heroico estaba en esa cierta lejanía de una ciudad asediada, hambrienta, bombardeada. Ellos eran como personas que pretenden hacer algo y no lo consiguen. Es la búsqueda de una realización, por eso no son personas ejemplares; son personas más bien anodinas.
P. Pérez Minik solía decir que la guerra le dejó al rojo vivo. ¿A usted cómo le dejó?
R. Más bien lo que yo experimenté fue lo contrario. Una gran frialdad. Noté como un día nublado, un día de esos de llovizna madrileña que sopla el aire helado de la sierra. Ésa era la situación vital en aquellos años. Sobrevivía con el gran esfuerzo de la cultura. La cultura fue el punto de apoyo, la que me ayudó a tener ese cierto calor. Escribir me salvó de aquel frío. Y de esa frialdad del ambiente tuve que pasar a un periodo en el que yo sintiera ese vigor de la creación; debía inventar los personajes, revestirlos de interés.
P. Poner en pie otra vida después de la devastación.
R. Exactamente. Era como una forma de salvarme yo mismo, porque en estos personajes quién sabe si también había astillas de mi madera.
P. ¿Y siguen las astillas de la guerra?
R. Quedan rastros, naturalmente. Son como la cicatriz que va desapareciendo pero aún subsiste.
P. Surcó la posguerra aprendiendo ruso a solas, y ocupándose de autores rusos.
R. A los doce años encontré debajo de la puerta de la casa de mis padres una novela rusa. Me impresionó. Me sirvió para orientarme. Me llevó a la literatura, en especial a la literatura rusa.
P. Publicó El coral y las aguas, una novela romántica ambientada en Grecia, cuando en 1962 dominaba aquí el social realismo.
R. Y yo era amigo de los social realistas. No fue bien aceptada; era lo opuesto a aquella visión social de la literatura. No me desanimé, ni perdí a los amigos. Mi discrepancia era sólo estética y literaria.
P. Un homenaje en la Biblioteca Nacional.
R. Así lo han querido unos amigos. Otros se lo merecen más. Mire usted a Delibes, a Marsé, a Luis Mateo Díez...
P. ¿Y ahora qué escribe?
R. Cuentos de la posguerra, ese periodo tan largo que hemos sufrido y que no se sabe si ya ha concluido. |
|
|
|
|
| Presenten el conte "Els nens de l'aigua" a La Llibreteria |
| El Punt, 09-05-2009 |
Girona/ E.V.
Un recorregut per dotze països del món a través d'uns infants que, per mitjà de la paraula i el color, expliquen què significa l'aigua en la seva vida quotidiana: aquest és el fil argumental d'"Els nens de l'aigua", d'Angèle Delaunois, un llibre infantil editat per Vitel·la, de Bellcaire i l'ONG Intervida que es presenta avui al migdia (12h) a La Llibreteria de Girona. El llibre, de vocació pedagògica, permet conèixer la realitat sociocultural de cada país descrit, i es complementa amb propostes d'activitats educatives relacionades amb els llibres mateixos, les ciències socials i, naturalment, la importància de l'aigua per a la preservació de la vida. A l'acte intervindran l'editora Gemma Garcia i el llibreter Felip Ortega. |
|
|
|
|
| Montserrat Abelló publica un opuscle de Maria Àngels Anglada |
| Osona.com, 08-05-2009 |
Redacció osona.com | Actualitzat el 08/05/2009 a les 13:45h
La presentació de l'obra es farà a la llibreria la Tralla aquest divendres, 8 de maig, a les 8 del vespre.Aquest divendres 8 de maig a les 8 del vespre es presentarà l'opuscle “M. Àngels Anglada. Una poeta que escriu novel·les”, de Montserrat Abelló, a la llibreria La Tralla de Vic. L’acte anirà a càrrec d'Enriqueta Anglada, germana de M. Àngels Anglada, i de Gemma Garcia, editora d'Edicions Vitel·la, responsable de la publicació.
"Maria Àngels Anglada. Una poeta que escriu novel·les" inicia la col·lecció "Dones il·lustres de les comarques gironines", tot coincidint amb el desè aniversari del seu traspàs. Maria Àngels Anglada és una de les principals escriptores del segle vint. Llicenciada en Clàssiques, es va dedicar a l' ensenyament, la narrativa, la poesia i la crítica literària. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans des de l'any 1991 fins a la seva mort. Tot i que ja havia publicat alguns assaigs literaris i el llibre de poemes "Díptic" (1972), el reconeixement li va arribar el 1978 amb "Les Closes", la seva primera novel·la, que va guanyar el premi Josep Pla. Títols com "No em dic Laura" (1981) o "L'agent del Rei" (1991) l'han situat en una posició privilegiada dins les lletres catalanes, i "El violí d'Auschwitz" (1994) la va convertir en una de les autores més llegides. Ha estat traduïda a deu llengües: anglès, portuguès, polonès, alemany, francès, italià, castellà, holandès, grec i armeni.
En aquest opuscle, Montserrat Abelló (Tarragona, 1918), Premi Nacional de les Lletres Catalanes 2008, poeta i amiga de M. Àngels Anglada, glossa l'obra i la personalitat de la qui és, segons Montserrat Abelló, "mereixedora amb escreix del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes". |
|
|
|
|
| ALBERNI, A. (ed.). Speculum al foder |
| Journal of Catalan Studies 2008, 04-05-2009 |
ALBERNI, A. (ed.). Speculum al foder.
Girona: Edicions Vitel·la. 2007. 137 pp.
ISBN: 978-84-935295-7-4.
Jeroni Méndez Cabrera
Universitat de València
This comprehensive volume, compiled by Anna Alberni, fills in the void that existed in the assimilation of a work so extraordinary as the Speculum al foder. Apart from the exclusive bibliophile edition of Ramon Miquel i Planas (1917) and some informative translations, this work was only accessible in the editions of Teresa Vicens (1978) and Michael Solomon (published by The Hispanic Seminary of Medieval Studies of Madison in 1990). Until now this type of philological edition, with an introduction and references that facilitate the study of the sources and textual variants of the two manuscripts wherein this 15th century anonymous work was preserved, has been lacking.
The volume opens up with a preface written by Lola Badia, in which she highlights that the text not only affords physiological explanations, as related to the production of sperm or the internal processes of the human body, but also offers remedies, homemade recipes and ractical pieces of advice from the perspective of applied andrology, within the framwork of humoral theory, in a manner similar to other medieval treatises of health following the precepts of Galenic medicine. As Alberni affirms, the work is quite a faithful translation of the Liber minor de coitu, an anonymous treatise of andrology fixed in Salerno in the 12th century from the famous Liber de coitu by Constantinus Africanus (which makes use, in turn, of unknown Arabic sources). A compendium of the Ovidius' Ars Amandi is also produced in the Speculum and the last part of the work, without known textual source, is devoted –in an unprecedented way in all medieval Romance literature– to the handling of women and the art of selection of position for mating in order to obtain satisfaction in coitus (as possibly inspired by Vatsyayana’s-Kamasutra).
Next, in the introduction of the work Alberni details the most relevant information about the two manuscripts where this work has been archived (complete in the ms. 3356 of the biblioteca Nacional in Journal of Catalan Studies 2008 110 Madrid and fragmentarily in the ms. 10162). She covers previous editions, parts and contents of the text as well as the language of Speculum and also makes reference to the style of the work, concluding a review of peculiarities of this text and the criteria for orthographic regularization which have been followed.
As a treatise on andrology and sexual hygiene, Alberni locates Speculum in the tradition of medieval regiments of health and famous handbooks in the Middle Ages, normally translated from Latin originals, like Regimen sanitatis ad regem Aragonum by Arnau de Vilanova. On the other hand –and following the opinion of Jacquart and Thomasset–, Alberni also sees the Speculum al foder as akin to Arabic treatises on sexual hygiene, combining medical knowledge, stories and pharmacopoeia. It is no surprise to perceive an Arabic influence behind this text, if we bear in mind that there were cultural areas, like Catalonia, which were very receptive to the cultural mixture coming from the East (the fertile case of the monastery of Ripoll is the paradigm reported in detail by the researcher).
The volume concludes with an erudite «postilla» by Lluís Cifuentes about the use of Catalan in the scientific and practical works at the end of the Middle Ages where he explains the rise of the Bourgeoisie from the 13th century, the revaluation of the application and strumentalism of knowledge, and how such historical changes favoured a great number of translations into Catalan of scientific Latin works with practical application (especially in the area of medicine and natural sciences). Also considered are translations of Arabic works and other works in the Romance languages, as well as the writing of original works, such as the Speculum al foder. In short, half way between scientific prose, practical treatise for health and the erotic discourse, this Catalan text is a unique work in all medieval European literature that has found, at long last, an accurate and rigorous edition which will become obligatory reference for future studies about the Speculum, medieval sexuality or the medical tradition in the Late Middle Ages. |
|
|
|
|
| L’esmorzar literari de Sant Jordi de Girona recorda la figura de Maria Àngels Anglada |
| Generalitat de Catalunya. Sala de premsa, 24-04-2009 |
Esmozar literari de Sant Jordi
Al voltant d’una seixantena de personalitats del món de la literatura de les comarques gironines s’han reunit aquest matí a l’esmorzar de Sant Jordi, ofert per la Generalitat de Catalunya. El delegat del Govern, Jordi Martinoy, i el director dels serveis territorials de Cultura i Mitjans de Comunicació, Miquel Sitjar, han rebut al claustre de l’Arxiu Històric de Girona els escriptors/es, editors/es i llibreters/es de les comarques gironines en un acte en què s’ha recordat la figura de l’escriptora Maria Àngels Anglada, just el dia del desè aniversari de la seva mort. Les seves filles, Rosa i Mariona Geli, així com la seva germana, Pilar Anglada, han assistit a l’esmorzar conjuntament amb Mariàngela Vilallonga, directora de la càtedra Maria Àngels Anglada de la Universitat de Girona (UdG). |
|
|
|
|
| L'esmorzar de Sant Jordi de la delegació del govern recordarà M. Àngels Anglada |
| El Punt, 15-04-2009 |
X. Castillón
L'esmorzar de Sant Jordi que la delegació territorial del govern de la Generalitat a Girona organitza el 23 d'abril des del 2007 estarà dedicat aquest any a l'escriptora M. Àngels Anglada (Vic, 1930-Figueres, 1999), de la qual es commemorarà justament aquest Sant Jordi el desè aniversari de la seva mort. Escriptors, editors i llibreters són els principals col·lectius convidats a l'esmorzar (9.30 h), que aquest any tindrà lloc al claustre de l'Arxiu Històric de Girona, a la plaça de Sant Josep, ja que a la Casa Solterra, on s'ha fet fins ara, s'hi fan obres. El delegat del govern, Jordi Martinoy, destaca la gran vàlua literària d'Anglada, però també el seu fort compromís amb el país i amb el medi ambient, com ho demostra la seva lluita per preservar els Aiguamolls de l'Empordà. La directora de la Càtedra M. Àngels Anglada de la UdG, Mariàngela Vilallonga, ha estat una de les impulsores d'aquesta iniciativa, que ha coincidit amb la publicació per Vitel·la de l'opuscle Maria Àngels Anglada. Una poeta que escriu novel·les, de Montserrat Abelló –que serà a l'esmorzar– i amb l'estrena d'Els llavis closos, adaptació teatral de textos d'Anglada, per part de La Gespa de Palamós.
L'AUTORA
M. ÀNGELS ANGLADA
La càtedra prepara una lectura de les seves obres, el dia 23 al claustre de la Facultat de Lletres (11h) |
|
|
|
|
| L´esmorzar d´escriptors de Sant Jordi de Girona recorda enguany M. Àngels Anglada |
| Diari de Girona, 15-04-2009 |
Girona acollirà per tercer any consecutiu un esmorzar que aplegarà escriptors i escriptores, editors i llibreters de les comarques de Girona. La iniciativa, endegada des de la delegació de Govern i els Serveis Territorials de Cultura, canvia enguany el seu emplaçament, a causa de les obres que s'estan duent a terme al Palau Solterra. Així doncs, serà al claustre de l'arxiu històric on el dia 23 d'abril s'aplegui tot el sector de les lletres gironines per fer una trobada en comú, abans d'iniciar la diada literària per excel·lència al nostre país.
Enguany, el "leit motiv" de la trobada serà l'homenatge que es farà a l'escriptora M. Àngels Anglada, coincidint amb el desè aniversari de la seva mort. Així doncs, es convidarà les seves filles, la responsable de l'editorial Vitel·la de Bellcaire d'Empordà i Montserrat Abelló, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que va escriure sobre Anglada. També s'hi comptarà amb la directora de la càtedra de la UdG dedicada a l'autora.
S'espera que a l'esmorzar hi assisteixin una seixantena de convidats, veient la bona acceptació que ha tingut en anteriors edicions. |
|
|
|
|
| INTERVIDA PRESENTA EL LLIBRE ''LOS NIÑOS DEL AGUA'' |
| Diario directo, 15-04-2009 |
Intervida y Edicions Vitel·la presentan para este Sant Jordi "Los niños del agua", un libro para niños sobre el derecho al acceso de agua potable.
Barcelona (15/04/09). Intervida y Edicions Vitel·la presentan para este Sant Jordi "Los niños del agua," un libro destinado a los niños a partir de seis años, sobre el derecho al acceso al agua potable. La obra quiere ser un paseo por doce lugares del mundo –Cataluña, Nunavut, Rusia, Alemania, América del Norte, Brasil, Perú-Bolivia, China, Israel, India, África del Norte y África Central– de la mano de unos niños que, con sus palabras y sus colores, describen qué representa el agua en la vida cotidiana de cada uno de ellos.
Se trata de una visión realista sobre uno de los temas que más preocupa a nuestra sociedad, el agua, y que tiene como objetivo resaltar su importancia en la vida de todos, a la vez que muestra varias culturas del mundo. Así, cada una de las páginas que compone el libro está llena de detalles que ayudan al niño a conocer la realidad de los diferentes países y que coinciden todos en la frase “El agua es la vida” con la forma de un sello antiguo escrito en las lenguas respectivas.
El libro se publica en castellano y catalán a la vez con los títulos "Los niños del agua" y "Els nens de l’aigua", respectivamente.
Esta iniciativa forma parte de la campaña del agua que Intervida está llevando a cabo. La organización trabaja a tres niveles para evitar que el agua, fuente de vida, se convierta también en foco de enfermedades:
- la construcción de fuentes y letrinas en las escuelas con las que colabora,
- la sensibilización de la población sobre los peligros a los cuales se exponen si utilizan agua no potable,
- el tratamiento de los alumnos enfermos, sobre todo de paludismo, fiebre tifoidea, conjuntivitis y diarrea, todas ellas enfermedades relacionadas con la mala calidad del agua.
Función pedagógica
Este libro tiene una clara vocación pedagógica, acercando a los niños el problema del agua en el mundo, de forma que valoren las diferencias entre países con respecto a los derechos humanos.
Los niños del agua contiene unas fichas de actividades que se proponen para que sean trabajadas en cuatro etapas con el objetivo de que los niños y niñas puedan hacer una introducción evolutiva en la historia.
La obra se enmarca dentro de las acciones de sensibilización de Intervida. La ONG no sólo trabaja actuando en los países con situaciones de pobreza, sino también concienciando sobre los problemas de injusticia social que se dan en el mundo, dirigiéndose, no sólo a los adultos, sino también a los niños.
Sobre Intervida
Intervida es una ONGD aconfesional, apartidista e independiente, con estatus consultivo especial en el Consejo Económico y Social de las Naciones Unidas. Su objetivo es contribuir al desarrollo humano y sostenible para que las poblaciones más vulnerables mejoren sus condiciones de vida. En la actualidad, Intervida está presente en diferentes países de América Latina, África y Asia, dando apoyo a casi cinco millones de personas.
www.intervida.org
Más información:
Prensa: 93 300 11 01 (María Fernández) |
|
|
|
|
| Intervida presenta per Sant Jordi "LOS NIÑOS DEL AGUA" |
| Canal solidario.org. Comunicación para el cambio social, 15-04-2009 |
Intervida y Ediciones Vitel·la presentan para este Sant Jordi Los niños del agua, un libro destinado a los niños a partir de seis años, sobre el derecho al acceso al agua potable. La obra quiere ser un paseo por doce lugares del mundo –Cataluña, Nunavut, Rusia, Alemania, América del Norte, Brasil, Perú-Bolivia, China, Israel, India, África del Norte y África Central– de la mano de unos niños que, con sus palabras y sus colores, describen qué representa el agua en la vida cotidiana de cada uno de ellos.
Se trata de una visión realista sobre uno de los temas que más preocupa a nuestra sociedad, el agua, y que tiene como objetivo resaltar su importancia en la vida de todos, a la vez que muestra varias culturas del mundo. Así, cada una de las páginas que compone el libro está llena de detalles que ayudan al niño a conocer la realidad de los diferentes países y que coinciden todos en la frase “El agua es la vida” con la forma de un sello antiguo escrito en las lenguas respectivas.
El libro se publica en castellano y catalán a la vez con los títulos Los niños del agua y Els nens de l’aigua, respectivamente.
Esta iniciativa forma parte de la campaña del agua que Intervida está llevando a cabo. La organización trabaja a tres niveles para evitar que el agua, fuente de vida, se convierta también en foco de enfermedades:
- la construcción de fuentes y letrinas en las escuelas con las que colabora,
- la sensibilización de la población sobre los peligros a los cuales se exponen si utilizan agua no potable,
- el tratamiento de los alumnos enfermos, sobre todo de paludismo, fiebre tifoidea, conjuntivitis y diarrea, todas ellas enfermedades relacionadas con la mala calidad del agua.
Función pedagógica
Este libro tiene una clara vocación pedagógica, acercando a los niños el problema del agua en el mundo, de forma que valoren las diferencias entre países con respecto a los derechos humanos.
Los niños del agua contiene unas fichas de actividades que se proponen para que sean trabajadas en cuatro etapas con el objetivo de que los niños y niñas puedan hacer una introducción evolutiva en la historia.
La obra se enmarca dentro de las acciones de sensibilización de Intervida. La ONG no sólo trabaja actuando en los países con situaciones de pobreza, sino también concienciando sobre los problemas de injusticia social que se dan en el mundo, dirigiéndose, no sólo a los adultos, sino también a los niños.
Sobre Intervida
Intervida es una ONGD aconfesional, apartidista e independiente, con estatus consultivo especial en el Consejo Económico y Social de las Naciones Unidas. Su objetivo es contribuir al desarrollo humano y sostenible para que las poblaciones más vulnerables mejoren sus condiciones de vida. En la actualidad, Intervida está presente en diferentes países de América Latina, África y Asia, dando apoyo a casi cinco millones de personas.
www.intervida.org
Más información:
Prensa: 93 300 11 01 (María Fernández) |
|
|
|
|
| Abelló explica Anglada |
| Avui, 13-04-2009 |
Teresa Pàmies
L’editorial empordanesa Vitel·la ha iniciat la publicació, cada 8 de març, Dia Internacional de la Dona, d’una ressenya literària en homenatge a dones il·lustres de les comarques gironines. Enguany han començat amb l’obra de Maria Àngels Anglada, als deu anys de la seva mort, un dia de Sant Jordi, que ella visqué molts anys signant exemplars dels seus llibres de poemes, novel·les i assaigs per als seus lectors de tota edat que començaren a llegir-la a l’escola.
Era natural que la col·lecció comencés amb l’obra de la vigatana Anglada, guardonada amb premis rellevants com el de Josep Pla de narrativa i, especialment impactant, el de Novel·la de l’Any 1994 pel seu El violí d’Auschwitz. Montserrat Abelló emprengué la tasca d’explicar la polifacètica Anglada en les 25 pàgnes de l’opuscle que els editors tingueren l’encert d’encarregar-li. Sabien que la gran poeta Abelló, recentment premiada per la Generalitat, era la més indicada per a la tasca. En la introducció, ella hi fa referència recordant la seva amistat en els anys més difícils per a la seva vocació literària i per a la seva activitat cívica. No es limita a explicar cronològicament els llibres més emblemàtics en els diferents gèneres que Anglada cultivà, també parla de les seves afinitats culturals i socials relatives al feminisme i al sentiment de pertinença al país, i no per coincidència generacional: Anglada va morir abans de complir seixanta anys i Abelló la sobreviu i en té noranta. A la ressenya inclou un poema que defineix l’esperit inconformista que les uní. Es titula Senyal de perill i diu així: “Convidar les poetes és cosa perillosa./Dic les poetes, no els joglars del rei./No treuen cap colom de dintre d’un copalta,/però potser dards de flama del seu fatigat cor/o d’una nit insomne”. Escrit l’abril del 1993 per al llibre poemes Arietta. |
|
|
|
|
| CONTES PER CONSCIENCIAR ELS MÉS PETITS. El llibre "Els nens de l'aigua" passeja els infants per arreu del món mostrant el valor del líquid més preuat |
| Diari de Girona, 06-04-2009 |
Els nens de l'aigua és una de les novetats de l'editorial Vitel·la, de Bellcaire d'Empordà, per aquest Sant Jordi. Aquest és un llibre per a nens i nenes a partir de sis anys, que presenta un passeig per dotze països del món (Catalunya, Nunavut, Rússia, Alemanya, Amèrica del Nord, el Brasil, el Perú-Bolívia, la Xina, Israel, l'Índia, l'Àfrica del Nord i l'Àfrica Central). Aquest viatge es fa de la mà d'uns nens i nenes que amb les seves paraules i els colors descriuen què representa l'aigua en la vida quotidiana de cadascun d'aquests països.
Aquesta és una visió realista sobre un dels temes que preocupa la nostra societat, l'aigua, i que té com a objectiu ressaltar la seva importància en la vida de tots, alhora que mostra diverses cultures del món. Així, cadascuna de les pàgines que componen el llibre està plena de detalls que ajuden el nen a conèixer la realitat dels diferents països. I en tots ells la conclusió acaba sent la mateixa: "L'aigua és vida", una frase que es presenta en forma d'antic segell escrit en les llengües respectives. El llibre es publicarà en català i en castellà a la vegada, amb els títols Els nens de l'aigua i Los niños del agua, respectivament.
Llibre amb vocació solidària
Aquesta és una edició feta juntament amb Intervida, i se suma així a la campanya de l'aigua que aquesta ONG està duent a terme.
Intervida treballa en tres àmbits per evitar que l'aigua, font de vida, es converteixi també en focus de malalties: la construcció de fonts i latrines en les escoles amb les quals col·labora; la sensibilització de la població sobre els perills als quals s'exposen si utilitzen aigua no potable; i el tractament dels alumnes malalts, sobretot de paludisme, febre tifoide, conjuntivitis i diarrea, totes malalties relacionades amb la mala qualitat de l'aigua. El llibre, amb clara vocació pedagògica, conté unes fitxes d'activitats que es proposen perquè siguin treballades en quatre etapes, per tal que els nens i nenes puguin fer una introducció evolutiva en la història.
La primera etapa, Descobreix el llibre, se centra en una anàlisi de l'obra com a objecte a partir de l'observació de la forma i dels diversos components que en formen part. La segona, Abans de llegir el teu llibre, està enfocada per treballar les ciències socials a partir del treball de nocions de geografia, vocabulari i observació.
La tercera de les etapes explicades en el llibre, anomenada Descobreix els nens de l'aigua pretén ajudar els més petits a entendre el text, a partir del treball dels continguts, amb l'ajut d'exercicis, jocs i mots encreuats. I per acabar, Reflexiona sobre la història ha de servir per rumiar, ja sigui individualment o en grup, els continguts essencials d'aquest text, com per exemple "Per què l'aigua és essencial per a la vida?", o ajudar els petits a descobrir les diverses músiques que es poden compondre amb l'aigua. |
|
|
|
|
| Deixeu que els nens s'acostin als llibres |
| Hora Nova, 24-03-2009 |
| Aquesta parella de mainades van assistir a l’acte de presentació de l’opuscle sobre Maria Àngels Anglada que ha escrit Montserrat Abelló, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Potser eren alienes al que s’explicava al Museu del Joguet, però el sol fet de ser-hi ja és un pas per apropar-se al món dels llibres. |
|
|
|
|
| Presentació de l'opuscle sobre Maria Àngels Anglada, escrit per Montserrat Abelló |
| Hora Nova, 24-03-2009 |
| Els polítics Isabel Pineda i Santi Vila, l'editora Gemma García, la directora de la Càtedra Maria Àngels Anglada de la UdG, Mariàngela Vilallonga, i una filla de l'escriptora, Rosa Geli, van participar en l'acte celebrat al Museu del Joguet de Figueres. |
|
|
|
|
| Montserrat Abelló escriu un opuscle sobre l'obra de Maria Àngels Anglada |
| Hora Nova, 20-03-2009 |
Josep M. Bernils
La Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ‘08 fa un retrat de l’escriptora figuerenca en el desè aniversari de la seva mort Montserrat Abelló va conèixer personalment Maria Àngels Anglada i va establir-hi una relació d’amistat. “Això es nota de forma molt especial en l’opuscle que hem editat. El text ens descobreix la seva obra, però també la seva personalitat i els motius que la van empènyer a escriure i a desenvolupar una trajectòria tan brillant”, assenyala Gemma García, responsable d’Edicions Vitel·la, que amb aquest llibret, de 32 pàgines, endega la col·lecció “Dones Il·lustres de les Comarques Gironines”.
L’acte de presentació de Maria Àngels Anglada. Una poeta que escriure novel·les tindrà lloc aquest divendres (20.30 h) al Museu del Joguet de Figueres. Entre altres intervindran en l’acte Rosa Geli, filla d’Anglada, l’alcalde Santi Vila, la consellera comarcal Isabel Pineda i la mateixa editora. Com a cloenda, el cantautor escalenc Josep Tero interpretarà poemes musicats de l’escriptora. García destaca que “en l’opuscle es reprodueix un poema autògraf d’Anglada, ‘Senyal de perill’ en el qual l’escriptora figuerenca adverteix dels riscos que corren els poetes a l’hora de formular els seus pensaments en un text. El llibret està escrit en una lletra de color blau, acompanyada d’una tipografia especial, que anirà variant a cada edició en funció de la personalitat de l’autor”.
L’editora reconeix que “quan l’any passat vàrem decidir crear aquesta col·lecció, va quedar molt clar que el primer llibret havia d’estar dedicat a Maria Àngels Anglada, coincidint amb el desè aniversari de la seva mort. Tampoc vàrem tenir cap dubte que la sèrie l’havia d’obrir Montserrat Abelló per les connotacions personals i literàries que podia tenir amb l’escriptora figuerenca. Del resultat n’estem especialment contents”.
Edicions Vitel·la, amb seu a Bellcaire d’Empordà, té la intenció d’editar cada any un volum de la col·lecció “Dones Il·lustres de les Comarques Gironines”. “La idea és que sigui en format opuscle, que glossi la figura d’una dona que hagi destacat en el vessant artístic, literari, científic o social i que la persona encarregada de fer el text també sigui, en la mesura del possible, una dona. A més, la intenció és que l’edició surti al carrer cada any a l’entorn del Dia de la Dona Treballadora, que s’escau el 8 de març”.
De moment Gemma García no vol avançar qui serà la següent “dona il·lustre”. Assenyala que “en tenim diverses en perspectiva, com és lògic, però des de l’editorial hem decidit que no serà fins al mes de juliol que decidirem a qui li dediquem el següent volum i a qui se li encarrega el text”.
UN PARC A VIC. Dins dels actes d’homenatge i record a Maria Àngels Anglada, que també se celebren aquests dies a la ciutat natal de l’escriptora, cal destacar que l’Ajuntament de Vic va acordar, la setmana passada, a anomenar Parc Maria Àngels Anglada un espai de la ciutat situat a l’interior de l’antic seminari. Aquest espai es troba situat dins del nucli històric i molt a prop de la casa natal, al carrer de la Riera, coneguda també com a Casa Foncuberta. |
|
|
|
|
| Presenten l'opuscle d'Edicions Vitel·la dedicat a Maria Àngels Anglada |
| El Punt, 20-03-2009 |
| Rosa Geli, una de les filles de Maria Àngels Anglada (1930-1999), assistirà avui a la presentació de l'opuscle dedicat a l'escriptora que ha publicat Edicions Vitel·la i amb el qual inaugura una col·lecció destinada a recordar, sempre pels volts del 8 de març, dones il·lustres de les comarques gironines. A l'acte, que tindrà lloc al Museu del Joguet de Figueres (20.30 h), també hi assistiran l'editora, Gemma Garcia; la directora de la Càtedra Maria À. Anglada, Mariàngela Vilallonga; l'alcalde figuerenc, Santi Vila, i Isabel Pineda en representació del Consell Comarcal, a més del cantautor Josep Tero, que interpretarà alguns poemes de l'escriptora. L'opuscle sobre Anglada, de la qual es compleixen els deu anys de la mort el pròxim 23 d'abril, l'ha escrit la també poeta Montserrat Abelló, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2008, que repassa la trajectòria de l'autora d'"El violí d'Auschwitz", incloent-hi la poesia, les narracions, els assajos sobre els clàssics, les novel·les i també el seu irrenunciable compromís cívic. El llibret, que inclou la reproducció manuscrita d'un dels seus últims poemes, "Senyal de perill", del llibre "Arietta" (1996), es tanca amb una bibliografia. |
|
|
|
|
| Preparen tres noves obres per difondre la figura de l’escriptora M. Àngels Anglada |
| Hora Nova, 30-01-2009 |
Josep M. Bernils
El desè aniversari de la desaparició de Maria Àngels Anglada es preveu prolífic en esdeveniments culturals Dues noves iniciatives se sumaran, en els propers mesos, a l’efemèride. Per una banda, Edicions Vitel·la, amb seu a Bellcaire d’Empordà, preveu treure una monografia sobre Maria Àngels Anglada el proper mes de març. D’altra banda, el professor figuerenc Eusebi Ayensa, actual director de l’Institut Cervantes d’Atenes, encarregat de l’edició de l’obra completa de l’escriptora, està enllestint una guia de lectura de les seves novel·les adreçada als escolars i una antologia d’articles d’opinió. Gemma García, la torroellenca que gestiona Edicions Vitel·la, ha decidit “endegar una col·lecció d’opuscles sobre dones il·lustres de les comarques gironines amb l’objectiu de retre homenatge a les dones del nostre territori. La idea sorgeix després d’adonar-nos del buit biobibliogràfic que existeix a l’entorn d’aquest tema. Creiemque una bona manera de fer-ho és amb unes petites obres que es publicaran cada 8 de març, Dia Internacional de la Dona. Per a aquests opuscles pensem en dones de tots els àmbits i disciplines tan artístics com científics, lligades d’alguna manera al nostre territori, i de totes les èpoques, tot i que en una primera etapa posarem especial èmfasi en els darrers segles. La finalitat és fer un recorregut equitable per totes les nostres comarques i hem pensat que el primer opuscle versi sobre Maria Àngels Anglada”. D’altra banda, Eusebi Ayensa ha avançat també a HORA NOVA que “en els propers mesos publicaré a Edicions 62 unes guies de lectura per a les escoles de vuit novelles d’Anglada, dins de la col·lecció Aula, i a la Diputació de Girona editaran un audiovisual sobre la biografia d’Anglada del qual he fet el guió, dins de la col·lecció “La talaia de les lletres””. D’altra banda el professor de grec recorda que “poc abans de Nadal va aparèixer una antología d’articles de crítica literaria que vaig editar juntament amb Francesc Foguet, i ara està a punt d’aparèixer una altra antologia, que també he confegit amb Foguet, d’articles d’opinió, aquest cop per a Eumo. Val a dir que la d’articles de crítica literària va aparèixer a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat”. Entre aquests articles n’hi diversos que van ser publicats al suplement cultural d’Hora Nova. |
|
|
|
|
| Vitel·la estrena una col·lecció d'opuscles sobre dones amb un homenatge a Maria Àngels Anglada |
| El Punt, 26-01-2009 |
Eva Vázquez
Edicions Vitel·la, l'editorial de Bellcaire d'Empordà especialitzada en humanitats, s'afegirà als actes d'homenatge a l'escriptora Maria Àngels Anglada (Vic, 1930-Figueres, 1999), en el desè aniversari de la seva mort, amb la publicació d'un quadern sobre la seva trajectòria biogràfica i literària que estrenarà, pels volts del 8 de març, una col·lecció d'opuscles destinada a recuperar i difondre la memòria de dones il·lustres de les comarques gironines. Gemma Garcia, editora de Vitel·la, explica que la iniciativa neix en constatar «el buit biobibliogràfic que existeix a l'entorn del llegat de les dones», siguin de les branques artístiques o científiques. Per aquest motiu s'ha proposat impulsar «unes petites obres», uns opuscles, que es publicaran cada 8 de març, coincidint amb el Dia Internacional de la Dona. Els llibrets tractaran figures rellevants de tota mena de disciplines que estiguin o hagin estan vinculades a les terres gironines, i tot i que el projecte s'estén a dones de totes les èpoques, en els primers números es posarà un èmfasi especial en els segles més pròxims. La finalitat, segons afirma Gemma Garcia, és que la col·lecció presenti «un recorregut equitable per totes les comarques».
Amb aquest opuscle, Vitel·la s'adhereix als actes de commemoració de la mort d'Anglada que preparen per tot aquest any la Càtedra de la Universitat de Girona que porta el seu nom i la Diputació, amb la col·laboració dels ajuntaments de Figueres i Vic, i l'Institut d'Estudis Catalans. El programa d'activitats, presentat la setmana passada, inclou exposicions, conferències, concerts, debats, lectures i rutes literàries. |
|
|
|
|
| S’estrena una col·lecció d’opuscles sobre dones amb un homenatge a Maria Àngels Anglada |
| Dones en xarxa, 26-01-2009 |
Edicions Vitel·la s’afegirà als actes d’homenatge a l’escriptora Maria Àngels Anglada (Vic, 1930-Figueres, 1999), en el desè aniversari de la seva mort, amb la publicació d’un quadern sobre la seva trajectòria biogràfica i literària que estrenarà, pels volts del 8 de març, una col·lecció d’opuscles destinada a recuperar i difondre la memòria de dones il·lustres de les comarques gironines.
Gemma Garcia, editora de Vitel·la, explica que la iniciativa neix en constatar «el buit biobibliogràfic que existeix a l’entorn del llegat de les dones», siguin de les branques artístiques o científiques. Per aquest motiu s’ha proposat impulsar «unes petites obres», uns opuscles, que es publicaran cada 8 de març, coincidint amb el Dia Internacional de la Dona.
Els llibrets tractaran figures rellevants de tota mena de disciplines que estiguin o hagin estan vinculades a les terres gironines, i tot i que el projecte s’estén a dones de totes les èpoques, en els primers números es posarà un èmfasi especial en els segles més pròxims. La finalitat, segons afirma Gemma Garcia, és que la col·lecció presenti «un recorregut equitable per totes les comarques». |
|
|
|
|
| Hablando de Márketing, Ciencia y Turismo 2.0 |
| Bloc de Montserrat Peñarroya , 24-01-2009 |
Reseña de “TURISME CULTURAL”, de José Antonio Donaire – Edicions Vitel·la
Autor: Montse Peñarroya
“Turisme Cultural, entre l’experiència i el ritual” es un libro que vale la pena leer por poco que se sienta un cierto interés por el turismo. El autor sabe de qué habla y conoce bien el tema, no en vano es especialista en la gestión turística de ciudades monumentales (entre otros temas relacionados con la geografía y el turismo).
A pesar de que en principio el libro está orientado a un público académico, el contenido está tratado de forma amena y a la vez es de una erudición asombrosa. Es recomendable para todos los públicos. El libro es realmente denso en contenido, así que no es un libro que se lea de un tirón. Es más bien un libro de mesilla de noche. Algo para leer durante un rato y luego parar, para reflexionar sobre la lectura. Algunos de los temas tratados en el libro son:
· Cultura (en mayúsculas) vs cultura (en minúsculas)
· La imagen de un destino vs la identidad real de sus habitantes
· Cómo es un turista cultural
· El turismo cultural es una experiencia o un ritual
Con hábil maestría, el autor va introduciendo temas que parecen sencillos y va dirigiéndote hacia dilemas que requieren reflexión, y que acaban por obligarte a dejar el libro a un lado, quieras o no, y obligarte a pensar sobre lo que comenta, a hacerte una opinión y a posicionarte a un lado o bien a otro. También incluye unas interesantes reflexiones sobre la web 2.0 y sus aplicaciones en cuestiones de turismo. En fin… Un verdadero placer leerlo.
Blog del autor: José Antonio Donaire
Página web de la editorial: Edicions Vitel·la |
|
|
|
|
| Edicions Vitel·la, de Bellcaire al món |
| Revista del Baix Empordà. Núm. 23 - Any VI, 01-12-2008 |
Josep M. Bernils
Va ser Salvador Dalí qui va parlar, per primer cop, del valor d'allò local per arribar a l'universal. Reiteradament s'ha demostrat que és possible que des d'un lloc petit sorgeixin iniciatives, en tots els àmbits, que van molt més enllà. Aquesta és el cas, sens dubte, d'Edicions Vitel·la, la petita empresa creada fa dos anys per Gemma Garcia (Torroella de Montgrí, 1964) a Bellcaire d'Empordà i des d'on estan sortint diverses publicacions erudites i col·leccions de llibres amb molta projecció.
"D'alguna manera la meva feina a la Universitat de Girona (UdG), on hi treballava des de la seva creació, em va portar a crear l'editorial. Allà estava en un àrea de gestió administrativa, però havia ajudat a preparar llibres i estudis a diversos professors. Els meus estudis posteriors em van protar a aprofundir en el tema de l'edició. Havia superat els 40 anys d'edat i arriba aquell moment en el qual et planteges que és una bona oportunitat per endegat un nou projecte a la teva vida i que possiblement sigui l'últim que se't presenta. També m'hi va ajudar un entorn personal i familiar molt favorable i, lògicament, un cert punt d'¡ngenuïtat. En aquest context, doncs, neix Edicions Vitel·la", explica Gemma García.
Ara fa dos anys, el mes d'octubre de 2006, edita el primer llibre. A partir d'aquest moment l'editora defineix les diferents col·leccions amb les quals ha començat a treballar, totes elles tutelades per professors de la UdG amb els quals havia anat col·laborant en els darrers anys com Albert Rossich i Maria Àngels Vilallonga. Les dues primeres col·leccions van ser "Philologica" i "Studia Humanitatis". Entre els llibres publicats hi ha una traducció d'Antoni Cobos i "Speculum al foder" d'Anna Alberni, que és un tractat sobre la sexualitat a l'Edat Mitjana.
PÚBLIC UNIVERSITARI
Gemma García explica que l'editorial Vitel·la que "vaig a buscar un pública molt específic, interessat en estudis universitaris, però que es pot ampliar cap a altres segments. Es tracta de donar sortida a molts treballs elaborats per professors -i que consti que no es tracta d'una condició exclusiva- que sovint queden arxivats a les biblioteques. La majoria de les tesis no es poden publicar com un llibre, però una part sí que pot tenir sortida. De moment ja porto vuit llibres al carrer i n'hi ha quatgre més en perspectiva, amb dues col·leccions noves en marxa". A banda d'arribar a llibreries especialitzades de Catalunya i Espanya, a través d'Internet les seves publicacions també es comercialitzen per universitats d'Europa i de l'Amèrica Llatina.
Reconeix que "estic molt contenta dels resultats aconseguits fins avui. Les meves produccions van adreçades a un segment de públic petit, però molt fidel. No puc editar tot el que m'arriba a les mans, però crec que haig de veure què puc cobrir i, sobretot, fer-ho bé. L'avantatge que tinc és que hi ha molt poques editorials que s'hi dediquin".
Les dues col·leccions incorporades recentment a l'editorial són "Discursos" i es destinarà a publicar assajos. En aquest cas la coordina el catedràtic de Filosofia de la Universitat de Saragossa, José Luis Rodríguez. "M'he obert a un nou segment universitari, que espero qeu m'obri més portes fora de Catalunya. La veritat és que em fa molta il·lusió aquesta nova etapa. L'altra col·lecció porta el nom de "Turisme cultural". El primer llibre que hem publicat recentment és "Turisme cultural. Entre l'experiència i el ritual" de Josep Antoni Donaire. Aviat en sortirà la traducció al castellà", explica García.
L'editora comenta que "és ben curiós que no hi hagi cap col·lecció específica que teoritzi sobre el turisme. Crec que és un segment molt important de la nostra societat i hi ha molt poc cosa publicada, llevat d'estudis o informes tècnics. Per cert, aquesta col·lecció també ha despertat interès entre les institucions perquè pot permetre publicar reflexions molt diverses sobre una de les indústries més importants de la nostra demarcació. En aquest sentit ja hem arribat a un conveni amb la Diputació de Girona. El que passa és que, en general, la gent que es dedica al turime no escriu. La col·lecció va adreçada tant a gestors cultural com a polítics, empresaris del sector, alumnes interessats.... Crec que aquest apartat pot aportar, en molt poc temps, un segell de distinció per a Vitel·la".
EDITORIALS PETITES
A la pregunta de si hi ha espai per a editorial de petit format com la seva, Gemma García creu que sí, tot comentant que "precisament, la globalització ens està mostrant que la particularització té un valor, té el seu espai. Personalment tinc clar que no puc anar a competir amb narrativa, amb les grans editorials catalanes que hi ha dins el mercat. Tot i que no es pot dir mai, no crec que publiqui res en aquest segment. Per tant, per una banda veig que les qüestions específiques, concretes, tenen cada cop el seu espai i el seu públic. Per l'altra banda, crec que en el món actual -com passa en molts altres sectors- les sortides estan per a les grans empreses i per a les petites. El difícil és el terme mig".
Afegeix que "qualsevol gran editorial pot publicar temes genèrics, en canvi és difícil, per no dir impossible, que es dediqui a qüestions molt específiques, adreçades a un segment de mercat molt petit. Aquest crec que és el meu lloc i em funciona".
Pel que fa al baix índex de lectura, Gemma García reconeix que "aquest realment és un problema, però penso que per primera vegada la promoció de la lectura va lligada al món editorial. Vull dir que des de les institucions es poden tenir motles iniciatives culturals, però cal que els llibres es promocionin colze a colze amb les editorials. I ara es tira per aquest camí, la qual cosa és molt positiva. Tinc molt clar que sobren llibres, que hi ha un excés de publicacions, com també passa en altres indústries. En el futur segurament caldrà una mica de selecció i realment editar allò que té sortida o interès, encara que sigui minoritari. A vegades sobren edicions de determinats llibres i en canvi en faltren d'altres". |
|
|
|
|
| ELS LLIBRES. Corona Regum (Vols. I i II) |
| Revista del Baix Empordà. Núm 23-Any VI, 01-12-2008 |
AUTOR: Joan Margarit. NOMBRE DE PÀGINES: 610. COL·LECCIÓ: Studia Humanitatis. PREU: 40 euros.
El Corona Regum, de Joan Margarit, és un tractat humanístic dedicat a l'educació de Ferran d'Aragó, el futur rei Catòlic. Joan Margarit, una de les figures més destacades de l'humanisme català, en aquesta obra articula el seu pensament moral i polític, que el portarà a traçar un programa pedagògic per al príncep per mitjà de l'exhortació de les virtuts. En paraules modernes, podríem dir que es tracta d'un projecte educatiu que conté, a la vegada, la formulació d'una teoria política concreta.
Margarit construeix el seu discurs a partir d'un dels símbols més emblemàtics de la monarquia: la corona. Aquesta corona està feta de pedres precioses i cada una d'aquestes gemmes representa una virtut. Així, repassant tota la corona, l'autor fa un compendi de les virtuts que ha de tenir un bon monarca, passant per la prudència, la fortalesa i la modèstia, entre altres, fins arribar a les trenta virtuts, un per a cada gemma.
La present edició, de la mà de M. Isabel Segarra, està basada en la còpia del manuscrit que es va trobar a la biblioteca de El Escorial. |
|
|
|
|
| La UdG porta a un congrés a Roma la relació entre l'humanisme català i italià |
| El Punt, 11-11-2008 |
| El grup de recerca Studia Humanitatis de la Universitat de Girona (UdG), dirigit per Mariàngela Vilallonga, ha organitzat, conjuntamente amb l'Istituto Storico Iltaliano per il Medioevo, un congrés internacional que des d'aquest dijous fins dissabte analitzarà a Roma la relació i la influència recíproca entre l'humanisme català i italià. La trobada, amb el títol "L'umanesimo catalano e l'Italia. Cultura, storia e arte", reunirà ponents de la UdG, l'Autònoma de Barcelona, la Universitat de València i el Museu Nacional d'Art de Catalunya, a més de representants de Viterbo, Düsseldorf, Toronto, Nàpols, Bèlgica i La Sapienza de Roma. Durant les sessions, es tractarà la presència de la cultura catalana de la Corona d'Aragó a Itàlia durant el regnat d'Alfons el Magnànim i, posteriorment, durant el pontificat dels dos papes Borja, Calixt III i Alexandre VI, una influència ampliada al segle XVI als Països Baixos i Alemanya, amb els regnats de Carles I i Felip II. De moment, una trentena de persones de tot l'Estat ja han formalitzat la inscripció a través de la UdG, que aprofitarà l'estada a Roma per presentar les actes de l'anteriror congrés organitzat per l'Studia Humanitatis, dedicat al bisbe Joan Margarit (2006), i la col·lecció d'estudis i edicions crítiques de les obres principals de l'humanisme català impulsada en col·laboració amb Edicions Vitel·la de Bellcaire d'Empordà. |
|
|
|
|
| Vitel·la recupera el tractat sobre l'educació del bisbe Joan Margarit |
| El Punt, 27-10-2008 |
| Edicions Vitel·la, especialitzada en publicacions de l'àmbit universitari i d'investigació humanística, acaba de distribuir el tractat humanístic "Corona Regum", que Joan Margarit, bibe de Girona, nunci papal i cardenal, va dedicar a l'educació de Ferran d'Aragó. L'obra, editada en dos volums, està basada en la còpia del manuscrit que es conserva a la biblioteca del monestir de l'Escorial, i n'ha tingut cura la doctora en filologia clàssica M. Isabel Segarra (Barcelona, 1967), dins l'equip de recerca Studia humanitatis de la Universitat de Girona, que dirigeix Mariàngela Vilallonga. Joan Margarit i Pau (Girona, c. 1422-Roma, 1484), un dels més rellevants humanistes de Catalunya va plantejar el seu llibre com un programa pedagògic destinat als prínceps servint-se del símbol de la corona reial, cada una de les pedres precioses de la qual representaria una virtut desitjable en un governant, des de la prudència a la fortalesa i la modèstia, fins a completar trenta qualitats que converteixen aquesta obra en una programa educatiu que conté, alhora, la formulació d'una teoria política i un pensament moral. |
|
|
|
|
| S'edita un llibre de l'antic bisbe gironí Joan Margarit sobre Ferran d'Aragó |
| Diari de Girona, 19-10-2008 |
A partir de la còpia d'un manuscrit trobat a El Escorial, la filòloga M. Isabel Segarra ha editat de nou el "Corona Regum", del qui va ser bisbe de Girona Joan Margarit entre 1462 i 1484. Aquest és un tractat humanístic dedicat a l'educació de Ferran d'Aragó, que esdevindria el rei Catòlic. Margarit va articular aquí el seu pensament moral i polític, que traça un programa pedagògic per al príncep.
Margarit va construir el discurs a partir del símbol de la corona. Aquesta està feta de pedres precioses i cadascuna representa una virtut. Així, repassant la corona, es fa un compendi de les virtuts que ha de tenir un bon monarca. |
|
|
|
|
| Ser una editorial de poble no vol dir tenir poca sortida |
| La Vanguardia. Vivir en Girona, 17-10-2008 |
Joaquim Roglan
- Com li va el negoci?
Molta feina i pocs guanys, però vaig complint els meus objectius.
- Quins són els seus objectius?
Fer llibres per a una massa crítica de lectors repartida per universitats d’arreu del món i que també interessin a un públic més ampli. Cerco treballs acadèmics que mai sortirien d’una universitat i els edito d’una manera que interessen a moltes universitats i a persones d’àmbits culturals, polítics, econòmics i socials. A les universitats es fan treballs molt bons que, degudament rescrits, els pot llegir molta gent que no és de l’àmbit universitari.
- Una editorial petita que fa llibres molt especialitzats té futur?
Ser una editorial de poble, petita i especialitzada, no vol dir tenir poca sortida. Només s’ha de saber trobar els mecanismes i el públic. Edito llibres especialitzats que arriben a les llibreries de Catalunya i Espanya, però universitats i biblioteques d’Europa i Amèrica Llatina també els compren mitjançant internet. Ja m’agradaria editar novel·la i poesia, però ni puc ni vull competir amb les grans editorials.
- Per això publica ara un llibre sobre turisme cultural en temps de certa fòbia al turisme i malgrat que una guia turística li donaria més diners?
El nou llibre del professor José Antonio Donaire és una reflexió sobre el turisme cultural que interessa als estudiosos, però també a tots els agents implicats en el turisme d’arreu del món. Per això l’he editat en català i l’editaré en castellà i anglès. De la mateixa manera, en lloc d’un típic llibre de viatges vaig publicar l’assaig “Estètica i hermenèutica del viatge”. Pot haver-hi una certa fòbia contra el turisme, però la Facultat de Turisme és la que té més alumnes de la Universitat de Girona i el turisme és el nostre principal sector econòmic. Una reflexió i una mirada amb accent català sobre el turisme o el viatge interessen a persones de molts països.
- Editar en un poble petit no limita el marge de maniobra?
No, perquè les noves tecnologies permeten que una petita editorial situada en un poble petit arribi a qualsevol lloc del món. Això era impensable fa deu anys. Abans calia tenir una oficina al passeig de Gràcia de Barcelona, però ara editant a un poble només et perds les festes i els actes socials, mentre que es guanya més tranquil·litat per treballar. Si em cal anar a Barcelona, tardo una hora i mitja, però sovint costa més temps anar d’un lloc a l’altre de Barcelona o creuar la ciutat. Una prova és que edito llibres en castellà de la Universitat de Saragossa.
- Què en pensa del debat sobre les noves tecnologies i el futur del llibre?
Ofereixen noves avantatges com la venda per internet, permeten fer petites edicions digitals, el llibre electrònic es perfecciona i té futur, com es pot veure a Japó, on molta gent ja llegeix al metro amb maquinetes. I quan FNAC en va posar unes a la venda a Barcelona es van exhaurir en pocs dies. Les noves tecnologies no acabaran amb el llibre, només cal adaptar-se i aprofitar-les. Si el bolígraf i l’ordinador no van fer ni mal ni bé al suport en paper, tampoc n’hi faran les tecnologies virtuals.
- Però les petites llibreries continuen tancant.
Com les editorials petites o el restaurants petits, les petites llibreries tenen un espai i funcionen molt bé si s'especialitzen, aprofiten les tecnologies i saben guanyar i mantenir un públic fidel. Hi ha un públic que no li agrada comprar a les grans llibreries ni
als supermercats de llibres.
- Ara diuen que la pròxima crisi serà la dels llibres de text.
El sector mediàtic parla massa de crisi, ho augmenta i ho desproporciona i tot i això crea pànic. Certament es vendran menys llibres de text degut a que s’estén la seva gratuïtat i a que les escoles aprofiten els manuals durant més anys. Per això aviat editaré un llibre educatiu fet a Quebec que tracta sobre el tema de l’aigua i que incorpora fitxes pedagògiques per internet pensades per treballar a l’escola.
- Com aconsegueix que textos filològics medievals interessin a un públic més ampli que el dels filòlegs?
Editant, per exemple, Speculum al foder, un tractat de bones pràctiques sexuals i sobre el coit redactat el segle XII per Constantí l’Africà. És un text a mig camí entre la prosa científica i la literatura eròtica que inclou un extens catàleg de postures comentades per l’autor. A més de ser un llibre molt agradable, la seva temàtica afecta igual als pobles petits com a les grans ciutats. Per això està agradant tant. |
|
|
|
|
| Turisme cultural, turisme de futur |
| Horanova, 14-10-2008 |
Josep M. Bernils
El professor universitari Josep Antoni Donaire creu que aquesta modalitat ha agafat un protagonisme especial a l’hora de fer un viatge.
El món del turisme es troba immers en un profund moment d’anàlisi sobre el seu futur.
Les declaracions de preocupació que sorgeixen del sector s’uneixen a les reflexions que arriben des de les administracions a l’hora de reconduir el model actual. Com en tots els sectors, el turisme també pateix l’evolució i els canvis de la realitat social i humana. En mig de tot plegat sorgeix una reflexió que, segons els experts, donarà molt de què parlar durant els propers mesos. Es tracta de l’assaig “Turisme cultural” que acaba d’escriure Josep Antoni Donaire, professor de la Universitat de Girona (UdG) especialitzat en gestió turística, i que aporta diversos exemples de l’Alt Empordà en la defensa de les seves tesis.
L’obra, que enceta la primera col·lecció específica sobre turisme cultural que s’estrena a Catalunya, l’ha publicat l’editorial Vitel×la, amb seu a Bellcaire, i aquests dies s’està presentant a diferents poblacions. La directora de la col×lecció, la doctora Dolors Vidal-Casellas, professora de la UdG, assegura que “en l’actualitat les reflexions sobre el concepte de turisme cultural ens arriben tant de l’àmbit internacional com del nostre entorn més proper. És el tipus de turisme que volem tots i l’assaig de Donaire va adreçat a reflexionar
tant els gestors culturals com els empresaris turístics. Serà un llibre molt llegit i que tindrà ressò internacional”. S’està preparant l’edició en castellà. Què diu Donaire? Ell mateix explica que “el turisme cultural és la visita a la catedral de Santiago, al Vaticà, a les ruïnes d’Ullastret o al triangle dalinià”, però va més enllà quan afirma que “hi ha moltes definicions de cultura, però ens podríem aturar en una dicotomia que marca el pols del turisme contemporani, la que relaciona l’espai i el geni”. Aquesta dualitat és present
al llarg de tot el seu treball, presentat divendres passat a l’auditori del Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí. El professor universitari expert en turisme, posant com a exemple el triangle dalinià, creu que, per una banda, el turista pot buscar la simple visita al Teatre-Museu de Figueres, a la casa de Portlligat i al castell de Púbol, però afegeix
que “alguns volen veure en el geni el resultat d’un context social i cultural. Només es pot imaginar Dalí, defensen, si considerem la Figueres republicana de principis del segle XX”. A partir d’aquí el ventall de possibilitats que s’obren és extraordinari, tot i advertir que
“hi ha gestors culturals que tenen aversió al turisme”.
REVIFALLA. Josep Antoni Donaire creu que “com hi ha un turisme rural, un turisme industrial o un turisme natural podem parlar de turisme cultural”, però des del seu punt de vista “el turisme i la cultura van paral×lels pel fet que tots dos comparteixen la recerca
de l’extraordinari. Després d’un llarg parèntesi, actualment el concepte de turisme cultural està agafant una revifalla, està agafant un protagonisme que fins fa poc no tenia”, tot i això l’estudiós considera que “en la seva gènesi el turisme era cultural”. Adverteix que “ara se’ns presenta com una cosa nova, com una recanvi al turisme que fins ara coneixíem, però hi ha un pòsit que ens ve del passat, com si fos el seu ADN. Entenc que no hi ha experiència
turística que no tingui un pòsit cultural, encara que estigui relacionat amb la simple identitat
del lloc que es visita”. Va afegir que “entenc que el turisme, i en particular aquell que es mou específicament per l’interès cultural, es regeix per unes pautes invisibles, cadascú té la seva experiència de comunicació lliure”. Entenent que “el turisme és un adjectiu de la cultura”, Donaire creu que cal obrir una ref lexió sobre la gestió cultural que va des de la gestió dels visitants fins a la rehabilitació i manteniment dels monuments, la preservació,
la recerca, la catalogació, la informació o la difusió dels espais culturals”. En aquest sentit va preconitzar com a imprescindible una estreta col·laboració entre la iniciativa pública i privada per al seu desenvolupament i per atendre les demandes de tots els visitants. Finalment va introduir el concepte de “turisme 2.0”, és a dir aquell que, a partir de la seva base cultural, es mou i es difon a través d’Internet. “En aquests moments
hi ha un diàleg universal que fins i tot permet als viatgers de tot el món parlar entre ells, intercanviar informació i experiències”, assenyala Donaire. En síntesi, que el turisme cultural és una gran eina de futur per al sector. |
|
|
|
|
| Els llibres (p. 137) |
| Revista del Baix Empordà (núm. 22), 01-09-2008 |
"Turisme cultural. Entre l'experiència i el ritual"
Autor: José Antonio Donaire. Col·lecció: Turisme cultural.
Pàgines: 286. Any: 2007. Preu: 18,00 euros.
El turisme cultural és els resultat de la tensió entre l'experiència i el ritual. D'una banda, els turistes s'apropen als espais culturals per tal de viure experiències extraordinàries, fora de l'ordinari. Però mirats amb detall, els comportaments dels visitants semblen seguir una lògica col·lectiva, consensuada, com en un ritual. Aquest pols entre el valor singular, irrepetible, de l'element cultural i la reproducció social dels comportaments dels visitants configura l'essència de les pràctiques del turisme cultural. "Turisme cultural" és una travessia per les principals tensions de l'exhibició de la cultura. Alguns dels problemes que analitza l'obra formen part de les principals qüestions de la societat de principis de segle XXI: el concepte d'identitat, els límits de la mercantilització, la vigència de la cultura de masses o l'autenticitat de les relacions culturals. |
|
|
|
|
| El tictac del silencio |
| El País. Babelia, 23-08-2008 |
Winston Manrique Sabogal
Juan Eduardo Zúñiga escribe en el salón de su casa desde donde ve cómo Madrid flota sobre los árboles del Retiro
El último tictac fue a las 11.29 de una mañana ya extraviada en sus recuerdos. Así, sin más, el antiguo reloj de pared que Juan Eduardo Zúñiga heredó de su padre entró en rebeldía silenciosa. Y ahí sigue, a tono con el sobrio salón de su casa en Madrid y con este escritor que parece un tímido y sabio fraile vestido de paisano. Aunque el verdadero territorio donde escribe en ese salón es un rincón que colinda por el norte lejano con una gran librería, al oriente con una mesa de centro de madera, al sur, a su espalda, con una estantería que comparten el televisor, algunas cerámicas, un tocadiscos, varias películas y una selección de sus libros favoritos, mientras al occidente se halla el motivo real por el cual Zúñiga (Madrid, 1929) se refugia en ese sitio: la luz nítida de una ciudad que flota sobre los árboles del parque del Retiro que ve desde su sillón granate por una puerta-ventana.
Sentado en ese sillón, Zúñiga pasa escribiendo gran parte de las mañanas y de algunas noches, "acaso predispuestas por la luz eléctrica que tan amiga es de los que leen". Es el rincón de quien sabe del mundo antiguo y ha creado algunos de los mejores libros sobre la Guerra Civil española: Largo noviembre de Madrid, La tierra será un paraíso y Capital de la gloria (este último Premio Nacional de la Crítica 2003). Una trilogía hecha de cuentos, de historias donde resuenan los miedos desatados por las armas y las voces, y de los corazones aturdidos e invadidos de dilemas éticos, desconfiados o traicioneros de aquella ciudad de su infancia resquebrajada de incomprensiones. Historia.
Incluso rodeada por el rumor de la ciudad, el silencio acogedor palpita en su casa. Una vez toma posesión de su sillón, Juan Eduardo Zúñiga acerca una mesita de madera que compró en Londres hace mucho tiempo y que le sirve para leer con sólo levantar una lámina o para escribir bajándola. Sobre ella, una carpeta con folios cogidos con una pinza a la espera de que él los llene con su mano. Ya con la versión casi definitiva, pasa el texto a máquina para tener una idea de lo que saldrá de la imprenta. Si la inspiración se hace la remolona algo de música exótica o brasileña o de jazz o de Beethoven que hacen de Hermes de las musas. Y en sus recreos echa mano de sus libros fundamentales que tiene detrás del sillón granate. Algunos títulos de la colección de Aguilar de los años cincuenta y los rusos, claro: Chéjov, traducido por Cansinos Assens o Turguénev. Luego él vuelve a la carpeta y a la mesita plegable a escribir sus relatos. Sin prisa. Muy vigilante para que sean eficaces hasta insuflarles un eterno y sigiloso tictac. |
|
|
|
|
| El somni d’editar llibres |
| La Vanguardia, 15-08-2008 |
El somni d’editar llibres
Des que es va inaugurar ara fa poc més d’un any, a la biblioteca Pere Blasi sempre hi ha gent feinejant, però quan s’expliquen contes s’omple. Les presentacions de llibres infantils que comporten que el conte s’expliqui en públic tenen un risc. Les criatures són insubornables. No n’entenen de llibres més venuts, ni de més premiats. Si el conte els engrapa, escolten amb delectació, sinó, es prepara el motí, i el que no té set, té gana i el que no, se’n vol anar.
Quan l’actriu Margarida Massot comença a explicar el conte “El gira-sol del forat”, de Consol Gifre amb il∙lustracions de Marc Vicens, es fa un silenci que no es trenca fins als aplaudiments. El conte ha tingut èxit. L’autora signa exemplars, la Teresa Calabús, de la llibreria El Cucut, i la Cristina Rufí, directora de la biblioteca i organitzadores de l’acte, conversen amb els assistents, i la Gemma Garcia, l’editora, es mostra satisfeta. És el primer volum de la col∙lecció “Petita Vitel∙la”, l’última aposta d’una editorial amb dos anys d’existència que té la seu a Bellcaire d’Empordà, però ven exemplars arreu del món.
Quan Gemma Garcia va fundar Edicions Vitel∙la tenia clar que volia dedicar-se a publicar llibres que fins ara el lector no trobava a les llibreries, i que alhora volia arribar a un públic que anés més enllà de l’universitari. Justament en els anys de feina a la UdG va entrar en contacte amb catedràtics, que estan al corrent de les noves recerques que es desenvolupen en diferents camps, així que alhora d’emprendre l’aventura de la seva vida va trobar els còmplices imprescindibles i més adequats.
La “Col∙lecció Philologica”, dirigida per Albert Rossich, ha publicat uns quants llibres que desmunten el mite de la decadència literària del període barroc i un curiós tractat de sexualitat medieval catalana “Speculum al foder”. “Studia Humanitates”, dirigida per Mariàngela Vilallonga i Antoni Cobos, ha tret a la llum una controvèrsia que es covava a la Catalunya del renaixement amb l’obra “Joan Ramon Ferrer,“De antiquitate Legum”. La col∙lecció “Turisme Cultural”, que dirigeix Dolors Vidal i patrocina la Diputació, pretén donar eines d’anàlisi filosòfica i antropològica a aquests fenomen molt nostre. La col∙lecció “Discursos” la dirigeix J. L. Rodríguez García, de la Universitat de Saragossa.
Gemma Garcia està convençuda que la iniciativa tirarà endavant. Hi ha un públic ben format intel∙lectualment que no es mou dins de l’ àmbit universitari però té interès en aspectes concrets de la cultura del país. Els volums han estat esporgats de tots els aparells crítics que enfarfeguen la lectura i es distribueixen per tot el país.
L’ editorial ha trobat la via per entrar a biblioteques d’arreu del món i ja ha començat a vendre als Estats Units, demostrant l’existència del públic potencial que té una editorial petita, però amb els objectius clars. “Si en aquests cinc anys l’editorial no funciona- comenta Gemma Garcia- tornaré a la universitat i em quedarà, d’aquesta experiència, un molt bon record. Arriba un moment en què has de fer una aposta pels somnis que has tingut tota la vida. Ho has d’haver intentat”.
Els projectes no es queden aquí. Entre mans té l’edició de textos teatrals que els espectadors puguin comprar quan assisteixen a un espectacle i alhora oferir bones traduccions de les obres que es produeixen a fora perquè els actors i directors d’aquí les puguin portar a escena. L’objectiu és establir un diàleg entre les arts escèniques d’aquí i les de fora. I la publicació d’obres de literatura contemporània que ha de comptar amb escriptors i poetes com Enric Casasses. Edicions Vitel∙la aposta per posar en relació els treballs que s’elaboren a les càtedres amb el públic del carrer, un lector exigent que sap el que busca. |
|
|
|
|
| Multiplicidad del viaje |
| ABC LAS ARTES Y LAS LETRAS, 28-06-2008 |
Jorge Carrión
Se está consolidando el viaje como eje trasversal académico. Se multiplican los simposios y las publicaciones. En Francia ya existe el Centre de Recherche sur la Littérature des Voyages (www.crlv.org); en Italia, el Centro Interuniversitario di Ricerche sul Viaggio (www.cirvi.it). A la tendencia internacional se está añadiendo la universidad española, como evidencia el volumen “Palabras de viaje”, editado por Luis Beltrán e Ignacio Duque, de la Universidad de Zaragoza. Sujeto a la lógica de la gestión cultural de nuestro inicio de siglo, todo simposio universitario sobre el viaje debe contar tanto con creadores y profesores como con algún experto. El que dio origen a este libro no fue una excepción: el poeta Dionisio Cañas habla, para empezar, sobre su experiencia migratoria personal. La mayoría de los participantes utiliza el marco temático del encuentro para hablar sobre la presencia o la importancia del desplazamiento en los autores en que se han especializado. Así, tenemos artículos Claude Cahun, Hans-Georg Gadamer, Joseph Conrad o Deleuze y Guattari, enhebrados con hilos de la esfera léxica del viaje (la errancia, la frontera, la deriva, el tránsito).
También encontramos ensayos de carácter más general, que invocan los clásicos griegos, atraviesan las peregrinaciones medievales, se detienen inexcusablemente en el “Quijote”y, según el caso, divagan ya en la contemporaneidad sobre novela española o sobre mitos de la narrativa infantil. A juzgar por las referencias bibliográficas utilizadas en sus respectivas aportaciones, sólo Beltrán, Duque y la profesora Patricia Almarcegui utilizan para su reflexión la producción teórica internacional que ha permitido que los estudios sobre el viaje sean paradigmáticos de nuestra época. El artículo de esta, “El fin del viaje”, parte de la célebre constatación de Lévi-Strauss para establecer la ficcionalización de la experincia viajera, que la conduce al concepto de responsabilidad, aplicable a viajeros del cambio de siglo como Ascherson, Thubron, Kaplan o Kapucinsky. Sólo se le puede reprochar que la reflexión se limite a diez páginas. Por fortuna, Almarcegui ha publicado recientemente “Alí Bey y los viajeros europeos a Orinte” (2007) y editó, con Leonardo Romero Tobar, “Los libros de viaje: realidad vivida y género literario” (2005). Dos buenas vías para sintonizar con la frecuencia europea de los estudios del viaje. |
|
|
|
|
| Donaire convida a reflexionar sobre com gestionar el turisme cultural |
| El Punt, 15-06-2008 |
“El Turisme cultural rebel∙la la nostra identitat”, sosté amb relació al nou llibre
El turisme mundial està canviant molt en aquest nous temps i les societats avançades cada vegada viatgen més sense les pautes que s’establien fins fa poc. A causa d’aquest processos tan canviats, el geògraf, professor de la UdG i polític del PSC José Antonio Donaire publica un assaig sobre el turisme cultural i la reflexió que suposa la seva gestió més enllà dels professionals i els manuals. Donaire raona que el turista cultural despulla la identitat dels indrets que visita i “se n’endú l’ ànima”.
Donaire ha volgut aportar visions pausades de reflexió en el turisme de l’era dels vols barats, la socialització dels viatges, el turista global, les ofertes intemporals i un context amb pautes no gaire definides. A “Turisme cultural”. “Entra l’experiència i el ritual “ planteja què significa el turisme cultural i les noves conseqüències que suposa, tant per al viatjant com per a la zona acollidora. I parlant del llibre, l’autor raona que el turisme actual “ja no és un element estanc. Una de les característiques del turisme contemporani és que les fronteres entre turisme i no turisme s’han difuminat. Ara es pot treballar i fer turisme, en unes jornades, es pot fer esport i turisme, es pot comprar i fer turisme”, comenta Donaire, amb la intenció que el lector de l’assaig no sigui només el gestor específic del turisme cultural.
L’autor exposa que un turista cultural, “per definició”, el primer que genera al receptor és “ l’obligació a reflexionar què vol dir cultura i què vol dir identitat. I és un exercici sobre què som, perquè un turista cultural despulla la nostra història i desenvolupa molt el muscle de la identitat”, expressa.
Amb relació a Catalunya, Donaire pondera que els nous temps turístics, lluny del sol i la platja, generen uns interrogants sobre definicions identitàries, més enllà dels processos homogenis, “ ja que ens hem passat 40 anys amb un model que ha passat de puntetes sobre el concepte identitari”. Per això sosté que, en el nou escenari, el turisme és un “think thank sobre què és Catalunya. I aquest és un element apassionant amb totes les contradiccions”. |
|
|
|
|
| Leyendo “Turismo Cultural” |
| Clan-destinos, 10-06-2008 |
Publicado el Junio 10, 2008 por doctoralivingstone en http://clan-destinos.com/2008/06/10/leyendo-turismo-cultural/
“De la misma manera que Richard Avedon puede ser considerado el cronista de la América profunda, las fotografías de Martin Parr son una fábula del turismo cultural”. Así empieza el recién publicado libro del profesor José Antonio Donaire sobre el turismo cultural, “Turismo cultural. Entre la experiencia y el ritual”, una travesía por las principales tensiones de la mercantilización de la cultura. El autor nos imbuye en un laberinto de paredes sinuosas, donde las diversas realidades que conforman el turismo cultural (a menudo realidades contradictorias) se superponen, se niegan y se complementan.
En el primer capítulo, “El hilo de Ariadna”, se abordan los conceptos de turismo y cultura; y se reflexiona sobre los puntos de encuentro de los dos conceptos. “Podemos considerar que el turismo cultural es turismo y cultura de forma simultánea. Y que sólo se puede entender si consideramos las dos perspectivas al mismo tiempo. En la esencia del turismo cultural podemos encontrar evidencias de la experiencia cultural, como la trascendencia, la mística, el interrogante o la voz del tiempo, y también de la experiencia turística, como la curiosidad, la transgresión, lo efímero o la seducción por el otro. Es probablemente en el espacio fronterizo, un espacio en tensión, donde mejor podemos entender la complejidad del turismo cultural”.
El segundo capítulo, “El rastro de Heródoto”, es un recorrido por los diferentes momentos históricos del turismo cultural. “El turismo contemporáneo es un palimpsesto en el cual se puede leer todavía la fascinación de los primeros viajes románticos de Laborde o Borrow, los grabados de Durero y de Piranesi, el discurso autoritario de las primeras guías Baedecker y Joanne, la mirada homogénea del turismo fordista o la búsqueda compulsiva de los espacios turísticos sin turistas. Por eso, la presentación histórica del turismo cultural es, en cierta manera, una descripción del turismo cultural contemporáneo”.
“Las luces de Lumière”, tercer capítulo, es una lectura semiológica del turismo cultural, a partir de todas las posibles lecturas interpretativas de la mirada turística: el significado y el significante, el fondo y la forma. “El turismo cultural es en última estancia un ejercicio de semiología. Los visitantes otorgan un significado a un significante, desnudan la catedral o la iglesia de su valor epidérmico inmediato e intentan leer qué quiere decir realmente”.
En el cuarto capítulo, “Desde el Aleph”, el autor presenta una taxonomía de los principales componentes del turismo cultural; los objetos de la mirada turística: los nodos, los escenarios, los itinerarios, las simulaciones… “Pocos espacios culturales se pueden explicar sólo con uno de estos objetos. La mirada turística tiende a integrar, en dosis e intensidades diferentes, varios elementos al mismo tiempo. Como una extraña alquimia, que mezcla los elementos culturales, los elementos simbólicos y el ritual turístico”.
Finalmente, en “El fuego de Prometeo” (capítulo quinto) se realiza un breve recorrido por las principales formas de gestión del turismo cultural. Desde la gestión territorial hasta la gestión de los flujos, pasando por los límites de la capacidad de carga o el turismo cultural 2.0. “El turismo cultural contemporáneo no puede ser concebido sin tener en cuenta la gestión turística de la experiencia cultural. En muchas ocasiones, la gestión es el elemento que permite el accesos a unos atributos del territorio; sin su mediación, estos atributos serían, probablemente, inaccesibles. La gestión pública y privada es también el mecanismo que propicia la conexión material y mental entre origen y destino”.
Sin duda, se trata de una de las más estimulantes obras sobre el turismo cultural nunca escritas. Una buena lectura para estas vacaciones. |
|
|
|
|
| Presenten un llibre sobre turisme cultural |
| Diari Girona, 31-05-2008 |
| La Fontana d’Or ha acollit aquesta setmana la presentació del llibre “Turisme cultural. Entre l’experiència i el ritual”, escrit per José Antonio Donaire. Es tracta del primer volum d’una col∙lecció sobre turisme cultural, impulsada per Edicions Vitel∙la amb el suport de la Diputació de Girona. L’objectiu és publicar reflexions sobre el turisme i la seva relació amb el patrimoni històric gironí. |
|
|
|
|
| Poesia catalana del barroc. Antologia, a cura d’Albert Rossich i Pep Valsalobre. |
| Els marges, 30-05-2008 |
Eulàlia Miralles
Poesia catalana del barroc. Antologia, a cura d’Albert Rossich i Pep Valsalobre, Bellcaire d’Empordà, Edicions Vitel·la, 2006
Pep Valsalobre i Albert Rossich, Literatura i cultura catalanes (segles XVII-XVIII), Barcelona, Editorial UOC, 2008
Fa ja uns quants anys que els professors Albert Rossich i Pep Valsalobre ens van oferint eines per a l’estudi de la literatura catalana moderna, menysvalorada sovint per les nostres institucions. Uns mesos enrere, a l’exitosa Fira de Frankfurt, en el marc de l’exposició Cultura Catalana, singular i universal, al costat d’etiquetes com “L’edat mitjana”, “La Renaixença i el Modernisme”, etc., hi podíem trobar encara la gens afortunada “Els segles foscos” per designar tres segles de la nostra cultura, els de l’edat moderna. Desafortunada perquè ni és descriptiva d’aquest període de la literatura catalana, ni respon al que diu des de fa temps la historiografia literària ni, encara, des d’un punt de vista formal, és manera d’etiquetar un període. Valsalobre ho explicava amb claredat no fa gaire en un paper que ha corregut entre els modernistes.
Doncs bé, darrerament Rossich i Valsalobre ens han brindat, amb la publicació de Poesia catalana del barroc. Antologia (Bellcaire d’Empordà, Ed. Vitel·la, 2006) i Literatura i cultura catalanes (segles XVII-XVIII) (Barcelona, Ed. UOC, 2008), encara dues noves mostres de la vitalitat, fortalesa i dignitat de la nostra literatura tot al llarg de dos-cents anys.
Poesia catalana del barroc. Antologia és el primer volum de la Sèrie Textos de la Col·lecció Philologica, dirigida pel mateix Rossich i que, fins ara, ja ha tret a la llum l’edició d’Arminda de Joan Ramis i Ramis per Vicent de Melchor i Pep Valsalobre, el manuscrit La musa vigatana de Marià Torrent i Vinyas per Roger Vilà i l’anònim Speculum al foder a cura d’Anna Alberni. Una col·lecció que posa a l’abast del públic, especialitzat i general, uns textos que havien tingut poca circulació, o cap ni una, i ho fa partint de la premissa que la literatura no només s’ha d’estudiar sinó que sobretot s’ha de llegir. Per aquesta raó, doncs, mira d’oferir, i ho aconsegueix, uns textos de lectura fàcil, ben editats i anotats.
L’antologia guarda una selecció de poemes fruit de molts anys de lectura dels editors i, si se’m permet, de l’enamorament per la poesia barroca. És una reivindicació perquè, tal i com se’ns diu al pròleg de Rossich que encapçala el volum, “salvant les excepcions de rigor, el barroc no ha tingut gaire bona premsa, entre nosaltres. No s’ho mereixia, a la veritat: ni per l’augment incontestable de l’activitat poètica, ni pel recuperat monolingüisme d’alguns poetes de més relleu, ni per l’esforç de renovació de la llengua literària, ni per la incorporació del lèxic popular a la literatura”. Mai abans havíem pogut disfrutar d’una antologia que fos dedicada exclusivament a la poesia barroca en llengua catalana, i les mostres que podem llegir en aquest llibre indiquen que, de material per a confegir-la, n’hi ha prou. Garcia i Fontanella, com no pot ser altrament, són els autors més representats, amb vint-i-tres composicions el primer i divuit el segon, seguits de ben aprop per Josep Blanch, amb catorze. L’obra d’aquests tres autors, i encara d’una vintena més i una bona pila d’anònims, ens permet passejar-nos per un segle llarg de poesia en català (la selecció va des de les primeres composicions del Rector de Vallfogona fins al final de la Guerra de Successió); l’anònim autor de Als poetes cultos, que manifesta “Que jo, per a que sàpia Tecla o Joana / que estic perdut per tot quant veig en ella, / prou tinc de la llanesa catalana”, o l’emblema de Josep Romaguera, amb el lema “Quare non comburatur rubus” i la lletra “Prodigi que m’aconselles / ab les llengües d’un ardor”, il·lustren ben a les clares la voluntat de mantenir la llengua catalana com una llengua literària, apta per a tota mena de registres poètics.
La tria dels poemes ha estat duta a terme pels editors sobre criteris de qualitat, mirant de recollir textos que abastin la gran varietat de temes de l’estètica barroca i la seva diversitat formal, provinents de tot l’arc lingüístic català i d’autors de diversa procedència social, i l’ordenació que es presenta és cronològica per autors. La riquesa és, doncs, manifesta.
S’ha de dir, d’altra banda, que hi ha un nombre destacable d’aquestes composicions que fins ara només es podien llegir en manuscrits o en impresos de l’època, que no havien estat mai editades modernament: és el cas, entre d’altres, del romanç En alabança dels bolets de Manuel de Sentmenat-Oms, de la segona meitat del XVII, o de diverses composicions que la tradició havia atribuït a Francesc Vicent Garcia i que no són seves, com les dècimes A unes profundes malencolies o el sonet Demonstra com queden eternes les glorioses hassanyes dels barons il·lustres. D’altres, en canvi, sí que comptaven amb una edició moderna, però han estat corregides pels editors tenint davant altres testimonis, desconeguts o no tinguts en compte pels seus precursors. I, encara, n’hi ha d’altres que Rossich i Valsalobre han mantingut tal i com apareixen en les edicions crítiques que se n’han fet. Tots els poemes compten amb una anotació clarificadora i ajustada, pensada únicament amb la voluntat d’ajudar a llegir, i s’han regularitzat ortogràficament. Els criteris d’edició per als textos de l’edat moderna són unitaris a tota la Col·lecció Philologica, perquè s’ha perseguit una unitat i s’ha volgut defugir el públic únicament especialitzat amb la intenció de “divulgar i dignificar –desproblematitzar– uns autors prou estigmatitzats de ‘decadents’”. Ara bé, aquest no és un llibre pensat només per al lector que descobreix la poesia barroca, sinó també per als qui ja la coneixen, una “provocació”, en paraules dels editors. Perquè començar una col·lecció de textos clàssics catalans amb una selecció de poemes de l’època barroca és precisament això últim, i encetar Poesia catalana del barroc. Antologia amb les muses estressades plantant llorers per aconseguir incrementar la producció de corones poètiques i satisfer la ingent quantitat de poetes que han florit, també.
Amb l’altre títol que Valsalobre i Rossich han donat a les premses recentment, Literatura i cultura catalanes (segles XVII-XVIII), els autors ofereixen una panoràmica general, ben acotada cronològicament, lúcida i completa, de la història cultural i literària (entenent literatura en el sentit més ampli del terme, tal i com l’entenien aleshores) de l’època. El títol del volum, d’entrada, ja és en aquest sentit, programàtic.
Literatura i cultura catalanes (segles XVII-XVIII) respon sobretot a una necessitat acadèmica, però és d’interès per a tota mena de lectors. Hi trobem un primer capítol centrat en descriure els períodes del barroc i de la il·lustració, així com les plataformes culturals, bàsic per entendre el context en el qual es van desenvolupar les formes literàries del període, i tres capítols dedicats a resseguir la literatura de l’època: literatura didàctica i literatura memorialística (cap. II), poesia (cap. III) i prosa i teatre (cap. IV); el llibre es clou amb un glossari i amb una bibliografia essencial.
A l’hora de fer un llibre com aquest, un manual, és imprescindible fer una tria: no hi cap tot, però és necessari oferir un panorama complet de la producció escrita, sense el qual quedaria coix. Des d’un primer moment, som advertits que el concepte que tenim avui de literatura no és ben bé el mateix que tenien els homes de l’època, perquè la literatura entesa com a “literatura de creació” és una convenció moderna. Així, tot i que el pes específic de la literatura de “no creació” en el llibre que ara ens ocupa hauria de ser proporcionalment superior, per la seva quantitat, i qualitat, i per la importància que tenia aleshores, s’ha optat per prioritzar sobretot la poesia –inevitable, d’altra banda, si parlem del barroc– i, a continuació, la prosa i el teatre. Passa exactament el mateix amb la llengua vehicular dels textos de l’època: tot i que la cultura catalana s’expressa en català, castellà, llatí, i fins i tot italià i francès, s’ha volgut emfasitzar l’escrita en català. Les solucions preses pels autors del llibre sempre són justificades, des d’un coneixement profund de la literatura i la cultura dels segles XVII-XVIII, tot i que podríem discutir l’opció presa en alguns casos, com per exemple amb la narrativa: la literatura didàctica en prosa és tractada al segon capítol perquè no incorpora elements de ficció, tal i com se’ns explica, com la historiografia i la memorialística, mentre que les vides de sants o les falsificacions historiogràfiques són incloses al tercer capítol, tot i que els autors del llibre són conscients que no és literatura de ficció i que els escriptors que escrivien aquesta mena d’obres creien o volien fer passar per certes les històries que narraven.
Els autors a qui es dedica més atenció del barroc són, amb diferència, Francesc Vicent Garcia i Francesc Fontanella, una tria lògica per la seva importància i que va d’acord amb l’antologia barroca publicada per Rossich i Valsalobre, i al segle XVIII són segurament Maians entre els “erudits” i Ramis entre els “literats” els que surten més ben parats. Com deia abans, sóc conscient de la dificultat que implica una selecció a l’hora de fer una panoràmica, però sobretot pel que fa al setcents els grans noms són els de l’erudició, i hi trobo a faltar més detall en aquest punt.
Aquest manual, malgrat les seves virtuts, no està, des del meu punt de vista, del tot ben resolt tipogràficament. A banda d’alguns problemes de detall (no és coherent, per exemple, el criteri seguit en la col·locació de les crides a les notes en el text: ara davant, ara darrere del signe de puntuació), es marquen amb un cos de lletra i un interlineat més petit, d’una banda, les citacions de textos de l’època (i les dels textos en prosa, a més, entre cometes baixes, mentre que les dels textos en vers no; n’hi hauria hagut prou, em sembla, de generalitzar la solució per als textos versificats arreu, perquè de tots aquests fragments se’ns ofereix la referència bibliogràfica al final i són fàcilment identificables) i, de l’altra, tota mena d’acotacions fetes per ampliar dades o facilitar la comprensió dels aspectes que hi són tractats. Aquestes últimes potser hauria valgut la pena incloure-les en el “cos” del text en més d’una ocasió, perquè gairebé mai trenquen el sentit del discurs, o buscar una solució que no l’esquerdés visualment; són, tot plegat, petits detalls que potser haurien aconseguit fer la lectura més agradable.
Des de les pàgines de Rubió a la Historia general de las literaturas hispánicas (1953) i de Comas a la Història de la literatura catalana d’Ariel (1985) no s’havia emprès una síntesi, global i amb noves aportacions, de la literatura catalana dels segles XVII i XVIII. És cert que d’aleshores ençà s’han fet algunes aportacions essencials que amplien, matisen, clarifiquen i reformulen la visió que teníem d’aquests dos segles, pero no aborden el conjunt; el llibre que tenim a les mans recull l’esforç de diverses dècades de crítica literària per situar la literatura de l’edat moderna en el lloc que li pertoca en la història literària catalana, bandejant etiquetes desfasades, sense els clixés heretats de la renaixença, i ho fa des d’una perspectiva global i conjunta –per bé que resumida i comprimida, tal i com s’assenyala–, com a part d’una tradició sense la qual és difícil, pràcticament impossible, entendre l’evolució de la llengua i la cultura catalanes d’aleshores fins als nostres dies.
No sé si amb Literatura i cultura catalana (segles XVII-XVIII) s’aconseguirà que es desterrin definitivament els epítets pejoratius que arrosseguen aquests dos segles (i l’anterior, el XVI), però estic segura que hi ajudarà. El lector hi descobrirà un període fecund de la literatura feta en les terres de parla catalana, dos-cents anys que Rossich i Valsalobre, en aquest volum i en altres contribucions, ens han anat clarificant. Ara només queda continuar treballant en la mateixa línia. Falten edicions crítiques d’alguns textos cabdals de l’edat moderna, que conduiran de ben segur a l’anàlisi rigorosa d’aquestes obres i a la seva publicació en edicions pensades per a un públic no especialitzat, divulgatives i solvents, que les facin literatura d’ús avui, un producte llegidor i entenedor, amè, interessant per a tot tipus de lector; són necessàries, doncs, encara més iniciatives com l’antologia barroca de Rossich i Valsalobre amb la que hem encetat aquesta ressenya, i esperem ben aviat les antologies de la poesia renaixentista i anterior al romanticisme que ens han anunciat. El camí és llarg, però està ben traçat. |
|
|
|
|
| La Diputació patrocina una nova col·lecció de llibres sobre turisme |
| GironaNoticies.com, 28-05-2008 |
La Diputació de Girona, amb la seva col∙laboració en aquesta iniciativa, vol promoure el turisme cultural.
Ahir al vespre, a la Fontana d’Or de Girona, el vicepresident de la Diputació de Girona i diputat de Cultura, Roger Zamorano, va presentar el primer llibre de la col∙lecció Turisme Cultural-Cultural Tourism, impulsada per Edicions Viltel∙la amb el suport de la Diputació de Girona. El llibre, titulat Turisme cultural. Entre l’experiència i el ritual, de José Antonio Donaire, és un estudi detallat de les relacions que s’estableixen entre el turisme i la cultura; es tracta, tal com diu el mateix autor d’una “travessia per les principals tensions de l’exhibició de la cultura”.
El vicepresident i diputat de Cultura, Roger Zamorano, va destacar durant la presentació del llibre que la Diputació “ha volgut implicar-se en l’edició d’aquesta col∙lecció perquè, a les comarques gironines, el turisme és un factor importantíssim, tant en l’àmbit econòmic com en el social”. A la seva intervenció, Roger Zamorano va destacar que “l’exhibició del patrimoni cultural gironí és un recurs indispensable per a una bona gestió de l’activitat artística”; i aquesta col∙lecció que avui presenta el seu primer número, “pot servir per fer del turisme una activitat socialment i econòmicament integrada a les comarques gironines”.
La Diputació de Girona, amb la seva col∙laboració en aquesta iniciativa, vol promoure i difondre el turisme cultural pensat i treballat des d’aquí, amb l’objectiu de fer-lo arribar al públic nacional i internacional, i donar suport a aquesta nova plataforma que propicia un intercanvi amb els agents turístics i culturals.
El llibre Turisme cultural. Entre l’experiència i el ritual analitza alguns dels problemes que formen part de les principals qüestions de la societat de principis del segle XXI (el concepte d’identitat de les relacions culturals) a través del prisma del turisme cultural. José Antonio Donaire explica en el llibre que “el pols entre el valor singular, irrepetible, de l’element cultural i la reproduccció social dels comportaments dels visitants, configura l’essència de les pràctiques del turisme cultural”, i aquest llibre representa una aproximació lògica i diàfana a aquestes pràctiques.
A l’acte de presentació també hi va ser presents l’auto del llibre, José Antonio Donaire, i Dolors Vidal, directora de la col∙lecció Turisme Cultural-Cultural Tourism. |
|
|
|
|
| Palabras de viaje. Estética y hermenéutica del viaje |
| El Temps, 27-05-2008 |
Autor: Luis Beltrán, Ignacio Duque (coord.)
El nostre és un temps de viatge, temps sense fronteres. Els obstacles del viatge s’han d’eliminar perquè ho són per al lliure pensament. Pensar i viatjar són dues experiències paral∙leles, dues expressions directes de la llibertat que sovint van associades. Es tracten dos aspectes inseparables de l’experiència viatgera: la dimensió hermenèutica i la transcendència estètica. |
|
|
|
|
| El “Kamasutra” català |
| Avui. Secció Cultura, 15-05-2008 |
Antònia Carré
“L’acte sexual és una activitat fonamental per a la multiplicació de l’ espècie i per a la conservació de la salut que requereix la màxima atenció i cura”. Així comença el prefaci de Lola Badia, que encapçala l’edició de l’ “Speculum al foder”, un tractat d’andrologia i d’higiene sexual escrit en català i destinat a un públic ampli que devia circular força a finals de l’Edat Mitjana, ja que se’ns ha conservat en dos manuscrits copiats al segle XV.
Una entrada així ja ens permet endevinar de què va la cosa i ens convida a tancar el llibre si som dels que tenim prejudicis morals i ideològics. Però a l’Edat Mitjana eren molt més oberts de mentalitat que no ens pensem, ja que de la pràctica del coit en parlaven textos tan divulgats com els regiments de sanitat, que consideraven les secrecions espermàtiques dins d’una de les sis coses no naturals que permetien mantenir la salut. Perquè se’n facin una idea, aquest concepte bàsic del galenisme incloïa el menjar i el beure: el vetllar i el dormir; l’exercici i el repòs; les replecions i les evacuacions (entre les quals hi havia el coit); l’aire que ens envolta, i les passions de l’ànima. És a dir, que l’enamorament o la passió amorosa provoca malalties, però la pràctica sexual, en canvi, és una garantia de salut.
En la introducció, Anna Alberni ens dóna algunes claus per entendre l’ ”Speculum al foder” i l’analitza sobretot des del punt de vista lingüístic. Tot i que el nostre text prové de fonts àrabs traduïdes al llatí (bàsicament el “Lliber de coitu de Constantí l’Africà”), conté dos apartats d’origen desconegut i que, per tant, són únics en tota l’Edat Mitjana: un manual de psicologia femenina per a seductors i un catàleg de postures que ens explica en detall com executar les “cinc maneres de foder”. Per acabar de contextualitzar l’obra, el volum es clou amb una magnífica postil∙la de Lluís Cifuentes sobre l’ús del català en les obres científiques i pràctiques a finals de l’Edat Mitjana.
Millora edicions precedents
L’edició d’Alberni, que millora les precedents perquè té en compte els dos manuscrits a l’hora de fixar el text, ens proporciona algunes sorpreses. Hi aprenem, per exemple, que els badalls són un símptoma de l’enamorament que prové del “Kamasutra de Vstsyaya”, una font remota del nostre tractat. Que la paraula “foder” és documentació única, coincident amb el castellà antic “foder”, que ha donat “hoder i joder”. I que hi apareix documentat per primera vegada en la nostra llengua un instrument que podríem definir com un “fal∙lus artificial, destinat al plaer sexual”, anomenat “godomassí”.
El repertori lexicogràfics catalans no hauren de tenir por i haurien d’incorporar paraules com aquestes, que formen part de la llengua des de ben antic. És clar que per fer-ho haurien de tenir en compte l’“Speculum al foder”, cosa que no tothom ha fet. Francesc de Borja Moll, per exemple, va escriure en una ocasió que mossèn Alcover no coneixia l’edició del text que havia fet Ramon Miquel Planas en les primeres dècades del segle XX, amb la boca petita i demanat disculpes per la seva gosadia. És clar que si l’hagués coneguda, potser l’hauria cremada i hauria fet excomunicar l’editor per pornogràfic. |
|
|
|
|
| L'edició com una de les belles arts |
| El Punt, 24-03-2008 |
Eva Vàzquez
Edicions Vitel·la, amb seu a Bellcaire, llança una col·lecció infantil i en prepara una altra de textos teatrals per a la tardor
Gemma Garcia diu que la primavera, a l’Empordà, és espectacular, sobretot pels gira-sols, que estenen un verd intens damunt els camps mentre comencen a daurar-se lentament, a punt per oferir-se, plens i flamejants, a l’esclat fogós de l’estiu. En parla amb tanta alegria, que és quasi una conseqüència natural que el primer títol de la col·lecció infantil que ara estrena Vitel·la, la petita editorial que dirigeix des de fa dos anys a Bellcaire, sigui precisament "El gira-sol del forat", un conte de Consol Gifre amb il·lustracions de Marc Vicens. És el primer pas de l’ampliació de les línies editorials d’aquesta empresa especialitzada en textos universitaris de qualitat que a la tardor té previst llançar també una col·lecció de textos teatrals dirigida per Salvador Sunyer.
Edicions Vitel·la és, aparentment, un projecte quimèric: una empresa dedicada a la publicació de textos i estudis literaris procedents de l’àmbit universitari, és a dir, d’un cercle restringit, però amb l’aspiració de fer-los accessibles a qualsevol altre lector que hi estigui interessat per mitjà d’edicions sintètiques, desproveïdes d’aparells crítics excessivament acadèmics i hermètics. I en els dos anys que fa que existeix, aquesta petita editorial empordanesa ha comprovat que el seu projecte en té poc, de quimèric: ha trobat ressò en un públic minoritari i especialitzat, però fidel, entusiasta i obert. Gemma Garcia (Torroella de Montgrí, 1964) va haver de posar bones dosis de totes tres qualitats, i afegir-hi pel seu compte la determinació, per decidir-se, el juny del 2006, a fundar Vitel·la després de més de deu anys de treballar al cos d’administració i serveis de la Universitat de Girona (UdG), a on va ingressar el 1992 amb la primera promoció de PAS. «M’ha costat molt deixar la universitat, encara que sigui amb una excedència, perquè m’hi sento molt vinculada professionalment i afectivament, però aquest projecte, o el feia ara, o ja no tindria l’empenta per embrancar-m’hi», explica l’editora, que abans de tirar endavant la seva idea va preparar meticulosament el projecte empresarial. «Creia fermament en la possibilitat de donar sortida a uns llibres que les editorials no assumeixen perquè no són rendibles i que acaben limitats al món universitari. El meu propòsit és anar a buscar aquests textos i treure’ls a fora. Potser no surt a compte publicar tota una tesi doctoral, però si es presenta convenientment esporgada de convencions acadèmiques pot tenir el seu públic.»
Com el seu nom, que al·ludeix a un paper elaborat amb la mateixa matèria que el pergamí però més fi i de més alta qualitat, Edicions Vitel·la ha unit en el seu projecte antiguitat i modernitat fent una prospecció en el passat per servir-lo en llibres acurats i assequibles. N’és una prova l’atenció que l’editorial posa en cada una de les seves portades, encomanades a l’il·lustrador i dissenyador de la unitat de publicacions de la Universitat de Girona Marc Vicens i per a les quals es recorre a reproduccions de miniatures medievals o refinades caplletres, la majoria, extretes de manuscrits cedits per la Biblioteca Nacional de Catalunya, una institució amb la qual Vitel·la ha establert una fructífera complicitat en tan sols dos anys de vida de l’editorial. Les dues primeres col·leccions sorgeixen del propòsit fundacional: Philologica, dirigida pel catedràtic de filologia catalana de la UdG Albert Rossich, dins la qual s’ha publicat el tractat de sexologia medieval "Speculum al foder", en edició d’Anna Alberni, i Studia Humanitatis, que coordinen la catedràtica de llatí de la UdG Mariàngela Vilallonga i el doctor Antoni Cobos amb l’objectiu de difondre les principals obres de l’humanisme català. Aviat s’hi han afegit dues línies editorials més: Discursos, de la qual té cura el catedràtic de filosofia de la Universitat de Saragossa José Luis Rodríguez García i que aprofundeix, en obres miscel·lànies, en la transversalitat del pensament modern –el pròxim volum serà "Salvador Dalí: ficciones y memorias"–, i Turisme Cultural, dirigida per la doctora de la UdG Dolors Vidal i de la qual és a punt de sortir el primer títol, "Turisme cultural. De l’experiència a la filosofia", de Josep Antoni Donaire.
Gemma Garcia, que abans d’entrar a la UdG havia treballat com a secretària de l’escriptor i urbanista Luis Racionero a Cinc Claus, a l’època que encara estava unit a la sexòloga Elena Ochoa –ara també editora, però de la prohibitiva Ivory Books, de la qual Gemma Garcia ensenya un catàleg tan luxós i exquisit, que quasi sembla un incunable–, revisa un a un tots els textos que edita, atenta a les exigències d’estil, però també a la qualitat literària. Aquesta serietat, reconeguda en tots els títols publicats fins ara, li ha donat confiança per negociar el suport de la Diputació per a la col·lecció de Turisme Cultural amb un argument irrebatible: «Exercir el gironisme no consisteix només a promocionar llibres que parlin de Girona, sinó també a donar suport a projectes nascuts aquí i exportables a qualsevol altre lloc.» Amb aquest convenciment es planteja ampliar la seva línia editorial també a la literatura contemporània, i esmenta, com a exemples, la possibilitat de publicar alguna edició crítica de Gabriel Ferrater o d’Enric Casasses.
De moment, el que ja és una realitat és la nova Petita Vitel·la, el primer títol de la qual, "El gira-sol del forat", es presentarà dissabte vinent, dia 29, al Castell de Bellcaire. L’autora del conte és Consol Gifre, una educadora infantil que s’estrena en la literatura després d’anys d’explicar aquests mateixos contes a la mainada en les sessions orals organitzades a la comarca. Les il·lustracions són també de Marc Vicens, responsable del disseny de totes les col·leccions de Vitel·la i que acaba de rebre el Premi Lola Anglada 2007. El següent projecte en el qual treballa Gemma Garcia és el llançament, per a la tardor, d’una col·lecció de textos teatrals dirigida per Salvador Sunyer, responsable del Festival Temporada Alta, que tindria dues línies: una sèrie clàssica, que recuperaria obres europees inèdites o fins ara mal traduïdes i per a la qual es comptaria amb l’assessorament de prestigiosos dramaturgs i directors catalans, i una altra de textos contemporanis d’autors catalans per poder-los vendre a l’exterior. «Aquí es produeix molt de teatre i molt bo, i es tracta de fer-ne difusió amb unes edicions que tinguin present que el teatre es destina, més que a la lectura, a la representació», remarca l’editora. |
|
|
|
|
| Tinc clar que sobren llibres |
| Hora Nova, 26-02-2008 |
Josep M. Bernils
“En el món de la globalització hi ha espai per a editorial petites, adreçades a un mercat concret”
Nascuda a Torroella de Montgrí el 1964, Gemma García ha viscut a cavall entre l’Alt i el Baix Empordà. Fa un any i mig va crear la seva editorial.
Com va sorgir la iniciativa?
D’alguna manera la meva feina a la Universitat de Girona (UdG), on hi treballava des de la seva creació, m’hi va portar. Allà estava en una àrea de gestió administrativa, però havia ajudat a preparar llibres i estudis a diversos professors. Els meus estudis posteriors em van portar a aprofundir en el tema de l’edició. Havia superat els 40 anys d’edat i arriba aquell moment en el qual et planteges que és una bona oportunitat per endegar un nou projecte a la teva vida i que possiblement sigui l’ últim que se’t presenta. També m’hi va ajudar un entorn personal i familiar molt favorable i, lògicament, un cert punt d’ ingenuïtat. En aquest context, doncs, neix Edicions Vitel∙la. Paral∙lelament, abans de donar el pas definitiu, em vaig agafar un permís de 15 dies, em vaig tancar per elaborar un projecte d’empresa editorial, que vaig presentar a la Cambra de Comerç de Girona i que em van avaluar com a sòlid.
Va ser el pas definitiu.
Quan es va posar en marxa l’empresa com a tal?
Doncs el mes d’ octubre de 2006 amb l’edició del primer llibre. A partir d’aquell moment defineixo les diferents col∙leccions amb les quals he començat a treballar, totes elles tutelades per professors de la UdG amb els quals havia anat col∙laborant en els darrers anys com Albert Rossich i Maria Àngels Vilallonga. Les dues primeres col∙leccions són Philologica i Studia Humanitatis. Entre els llibres publicats hi ha una traducció del vilafantenc Antoni Cobos i “Speculum al Foder”, de la figuerenca Anna Alberni, que es un tractat sobre la sexualitat a l’Edat Mitjana.
A qui van adreçades?
Vaig a buscar un públic molt específic, interessat en estudis universitaris, però que es pot ampliar cap a altres segments. Es tracta de donar sortida a molts treballs elaborats per professors- i que consti que no es tracta d’una condició exclusiva- que sovint queden arxivats a les biblioteques. La majoria de les tesis no es poden publicar com un llibre, però una part sí que pot tenir sortida. De moment ja porto set llibres al carrer i n’hi ha quatre més en perspectiva, amb dues col∙leccions noves en marxa.
Pot considerar l’editorial consolidada actualment?
Encara és aviat per dir-ho, però estic molt contenta dels resultats aconseguits fins avui. Les meves produccions van adreçades a un segment de públic petit, però crec que haig de veure què puc cobrir i, sobretot, fer-ho bé. L’avantatge que tinc és que hi ha molt poques editorials que s’hi dediquin.
Quines són les noves col∙leccions en marxa?
La primera durà per títol Discursos i es destinarà a publicar assajos. En aquest cas la coordina el catedràtic de Filologia de la Universitat de Saragossa, José Luís Rodríguez. M’he obert a un nou segment universitari, que espero que m’obri més portes fora de Catalunya. La veritat és que em fa molta il∙lusió aquesta nova etapa. L’altra col∙lecció porta el nom de Turisme cultural.
Amb un llibre a punt de sortir...
Sí, es tracta de “Turisme cultural. De l’experiència a la filosofia”, de Josep Antoni Donaire. És ben curiós que no hi hagi cap col∙lecció específica que teoritzi sobre el turisme. Crec que és un segment molt important de la nostra societat i hi ha molt poca cosa publicada, llevat d’estudis o informes tècnics. Per cert, aquesta col∙lecció també ha despertat interès entre les institucions perquè pot permetre publicar reflexions molt diverses sobre una de les indústries més importants de la nostra demarcació. El que passa és que, en general, la gent que es dedica al turisme no escriu. La col∙lecció va adreçada tanta a gestors culturals com a polítics, empresaris del sector, alumnes interessats... Crec que aquest apartat pot aportar, en molt poc temps, un segell de distinció per la meva editorial.
Algun altre projecte en marxa?
Doncs sí, es tracta d’una primícia. Encetarem per Sant Jordi la col∙lecció Petita Vitel∙la, que lògicament anirà adreçada als més petits. Es tracta de publicar contes per ser explicats, per ser llegits i interpretats a la mainada. El primer l’ha escrit Marc Vicens, amb il∙lustracions de Consol Gifre. Serà una col∙lecció per a mainada fins a cinc anys amb l’objectiu de publicar-ne un parell a l’any, un per Sant Jordi i l’altra a l’entorn de Nadal.
Tot i això deu costar fer-se un espai dins del món editorial...
Doncs sí, molt. Ara bé, crec que abans de posar-t’hi allò que cal és tenir clar l’espai que vols ocupar.
Hi ha lloc per a les petites editorials en el món actual?
Crec que sí. Precisament, la globalització ens està mostrant que la particularització té un valor, té el seu espai. Personalment tinc clar que no puc anar a competir amb narrativa, amb les grans editorials catalanes que hi ha dins el mercat. Tot i que no es pot dir mai, no crec que publiqui res en aquest segment. Per tant, per una banda veig que les qüestions específiques, concretes, tenen cada cop el seu espai i el seu públic. Per l’altra banda, crec que el món actual -com passa en molts altres sectors- les sortides estan per a les grans empreses i per a les petites. El difícil és el terme mig.
I aquest és el seu espai?
Qualsevol gran editorial pot publicar temes genèrics, en canvi és difícil, per no dir impossible, que es dediquen a qüestions molt específiques, adreçades a un segment de mercat molt petit. Aquest crec que és el meu lloc i em funciona.
Encara que l’índex de lectura sigui molt baixa?
Aquest realment és un problema, però penso que per primera vegada la promoció de la lectura va lligada al món editorial. Vull dir que des de les institucions es poden tenir moltes iniciatives culturals, però cal que els llibres es promocionin colze amb colze amb les editorials. I ara es tira per aquest camí, la qual cosa és molt positiva. Tinc molt clar que sobren llibres, que hi ha un excés de publicacions, com també passa en altres indústries. En el futur segurament caldrà una mica de selecció i realment editar allò que té sortida o interès, encara que sigui minoritari. A vegades sobren edicions de determinats llibres i en canvi en falten d’altres.
I què me´n diu de Harry Potter?
És una obra feta per una persona molt intel∙ligent. Crec que és un fenomen molt adient
amb la nostra globalització, però personalment benvingut sigui Harry Potter si això el
que ha estat provocant és el foment de la lectura en les noves generacions. Tot i això
penso que és una bona història i que està ben escrita, per tant també és lògic que tingui
èxit. D’altra banda, tinc clar que aquell nen o jove que s’ha acostumat a llegir els llibres de la sèrie, més endavant n’agafarà d’altres. I això és molt bo. |
|
|
|
|
| Un gran poeta satíric de la ciutat de Vic trenca un silenci de gairebé dos segles |
| El Temps, 19-02-2008 |
Lluís Bonada
La Universitat de Girona ha descobert un gran poeta satíric vigatà del barroc, Marià Torrent i Vinyas (1779-1823). Va escriure més de 5.000 versos en català i els va aplegar en un llibre que ara finalment surt a la llum, ‘La Musa vigatana’.
Fa 200 anys, la gent crítica de Vic era tan criticadora, o tenia tantes ganes de criticar, que a una senyora “molt hermosa i perfecta de pertot li van criticar el cul massa xic, tot i ser ben perfecte i ben regular”, va escriure un poeta local en la introducció al poema que va etzibar contra els criticaires. El poema era una dècima que feia: “La gran crítica de Vic / a una dama tota hermosa / no pot notarli altra cosa / sinó lo cul massa xic. / A tals criticons jo els dic / que si el cul no és prou capaç / poden ficar-hi ells el nas; / lo bulto aixís creixerà / i la dona quedarà / perfecta fins del detràs.”
El poeta es deia Marià Torrent i Vinyas i havia nascut a Vic l’any 1779. De ben jove escrivia poesies satíriques. A 25 anys, aquell “dimoni tarambana i cap verd”, com es va autoqualificar, es va tancar al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona, i s’hi va fer monjo, però va continuar escrivint composicions burlesques, inclosos epitafis irreverents. Cap al final de la seva vida, les va recollir totes en un llibre que fins ara havia restat inèdit, i del qual només s’havia fet conèixer algun tast en articles erudits.
Va titular el llibre La Musa vigatana. És format per 225 peces escrites en català i 45 en castellà. Entre les catalanes hi ha col·loquis de certa extensió i per això la xifra total de versos és impressionant, 5.447. Els castellans, gairebé tots escrits per encàrrec, sumen 904.
Els poemes reflecteixen la vida i els costums del seu temps i tenen un altíssim interès lingüístic, literari i històric. El seu valor és reforçat per un fet poc habitual: el poeta escriu una introducció en prosa, a vegades molt extensa, a cada composició, en la qual comenta les circumstàncies que han donat peu al poema, com és el fet referent a la gent crítica de Vic. I quan creu que, tot i la introducció, calen més referents per comprendre del tot el poema, hi fa anotacions.
Marià Torrent i Vinyas, mort, en un lloc desconegut, l’any 1823, seria un dels últims grans poetes del barroc, epígon del Rector de Vallfogona, i el seu cas demostra que la Decadència va ser titllada així per ignorància. També demostra que la poesia que volia ser popular s’havia de fer en català, és a dir, que el català no s’havia mort per a la república de les lletres. I constata, com ha dit Albert Rossich, especialista en el barroc, que Jacint Verdaguer, osonenc com Torrent i Vinyas, no surt del buit, sinó d’una tradició neoclàssica i barroca, en la qual s’insereix l’obra de tota un colla d’escriptors caiguts en l’oblit.
El professor Albert Rossich ha impulsat des de la Universitat de Girona el rescat de la literatura del barroc. Amb Pep Valsalobre ha publicat l’antologia Poesia catalana del barroc (Edicions Vitel·la, 2006) i, fa un mes, el manual Literatura i cultura catalanes (segles XVII-XVIII) (Editorial UOC, 2007).
Fa uns quants anys, Rossich va dirigir l’edició i l’estudi de La Musa vigatana i finalment –al cap de més d’un segle i mig d’haver estat escrita!–, l’ha publicada Edicions Vitel·la, a cura de Roger Vilà.
És un gran esdeveniment literari: Marià Torrent i Vinyas no sol figurar als manuals de literatura catalana. També és absent de la Gran Enciclopèdia Catalana i del Diccionari de la literatura catalana (Ed. 62), del 1979. Finalment, Albert Rossich va aconseguir que tingués una entrada al Nou diccionari 62 de la literatura catalana, del 2000.
La musa en té la culpa. El monjo jerònim del monestir de la Murtra va col·locar la musa en el títol per adjudicar-li la responsabilitat del to irreverent del poemes. En una nota que escriu després d’haver reconegut els seus defectes en un autoretrat en vers –“en virtuts fou aprenent, en ciències atrassat, en rareses consumat”– Torrent i Vinyas adverteix el lector que hi trobarà “expressions que tal vegada te semblaran massa expressives en la boca d’un frare; però afigura’t que no és lo cor del poeta, sinó la boca de la musa la que parla en semblants casos”.
És, doncs, la boca de la musa que fa que, quan un barber puja al cel amb el farcell, sant Pere, tot barbut, li digui molt resolut: “Tu afaitar-me, miserable? / Vés-te’n, vés-te’n al diable, / a pelar allí algun cornut.”
Ho diu, la musa, en un epitafi, art en què Torrent i Vinyas era mestre. Es destaca l’epitafi que envià a un poeta amic seu que deia que estava molt atrafegat i tenia por de morir-se de tants tràfecs: “Sense tràfec jau aquí / lo que visqué atrafegat; / si en tràfec havia nat, / en tràfec també morí: / tràfec fou qui l’expel·lí / del tràfec i del bullici; / ja lo tràfec o desfici / mai més l’atrafegarà / fins que s’haurà d’aixecar / per comparèixer a Judici.”
Escatologia. L’escatologia és freqüent en l’obra del poeta. Afecta tant frares de convents de Vic com de la Murtra. El poema que dedica al frare de Vic l’aprofita, amb lleus variants, per aplicar-lo al de la Murtra. En el primer comença dient: “Ha causat compassió a mi / lo pobre fra Nas cagant, / com anava gemegant / més roig que cap sac de vi.” I en el segon: “Me féu dol (a fe d’ell) / veure fra Manuel cagant / com anava gemegant / més roig que un pebrot vermell.” A continuació, els dos poemes diuen pràcticament la mateixa cosa. El primer: “No s’espanti pas encara, / apreti, que ara abans ara/ ja veurà què n’eixirà; / el cuiner ho podrà gastar / per botifarra culara.” I al segon, “el cuiner” és canviat per “fra Sebastià”.
L’escatologia també afecta animals. El poeta dedica un epitafi a un gos i, com que “no era bo per altra cosa que per veixinar”, la composició fa així: “Aquí jau eternament / aquell gos fart de rossina [carronya], / aquell que amb cada veixina / emborratxava la gent. / Son amo gran sentiment / tingué d’aqueix animal, / pués per guardar-li el caudal / tal propietat tenia /que el lladre més ne fugia / lladrant per baix que per alt.”
La majoria de les composicions són obres, humorístiques o satíriques, escrites per explicar alguna facècia o per escarnir algú. A un hereu que ronda totes les fires i mercats per veure si trobarà una dona per casar-s’hi, li dedica aquest poema:
“Vostè tot rodant, rodant, / veig que no se sap entendre / i a l’últim haurà de prendre / lo que els altres no voldran. / Després que haurà rodat tant / per la fira i lo mercat, / poder es trobarà casat / amb alguna batxillera / que li dirà al seu darrere: / cornut siga l’enganyat.”
El costum de la gent de poble de baixar d’amagat a Barcelona, podem descobrir a La Musa vigatana, és antic. Tres vigatans, tornant de la capital, visitaren el poeta al monestir. Ho constata un breu poema sobre l’enigmàtica sortida de Vic de tres vigatans que havien dit a ses cases “que anaven a fer una pescada en el riu Ter, i se n’anaren a fer una passejada en Barcelona”. El poema fa: “Tres vigatans pescadors / a pescar a Ter marxaren. / Però, el peix, on lo ‘gafaren, / fou no a Ter, sinó a Besòs.”
Ara bé, la irreverència del poeta tenia uns límits. Era costum de la ciutat de Vic honrar “a son gran fill i patrici meu” Miquel del Sants cada any en la seva diada “amb una lluïda festa, tant de solfes i instruments en la iglésia com de catafals i bous en la plaça”. I també era costum “fer una llarga i especificada relació d’aquesta festa, en vers català i xistós”. Ell mateix en va fer una, el 1803. Si el vers era graciós, “los vigatans hi fan unes rialles que fins la pixera els escapa”. Però en una ocasió, explica, els versos de la crida van ser de tan deshonesta expressió, que va escriure una dècima en què acusa Vic de corrompuda, impura i vil perquè el governador havia autoritzat la publicació dels versos.
Frares faldillers. I en una altra ocasió ha de defensar, amb un col·loqui picant i coent entre un festejador i el cuiner dels franciscans, els frares de Vic, perquè, segons la gent, havien renunciat a totes les coses del món tret de les dones i “com uns fadrinets tots els dies, i molts matí i tarda, anaven a visitar la Maria, la Francisca, la Tecera, la C....” i “elles corresponien, també, anant a visitar-los als seus convents.” El festejador diu al cuiner si espera una pepa, perquè veu que els frares fan festetes amb dones que mai no són velles ni lletges. Segons el cuiner, els frares que visiten les dones no fan “lo que molts se pensen”, només les consolen de les seves penes.
Finalment, n’hi ha de to seriós, com ara cartes en vers a familiars i amics, i poemes de tema religiós o i polític. El poeta va viure durant la guerra del Francès i exalta la lluita contra els
gavatxos.
El manuscrit original de La Musa vigatana no s’ha pogut localitzar. L’arxiu de seu darrer propietari conegut, Josep M. Cuyàs Tolosa, va ser dipositat a la Biblioteca de Catalunya, però el manuscrit no hi era. Per sort, la Biblioteca Episcopal de Vic en conserva una còpia força fidel que es va fer el 1918 i d’aquí han partit els editors. El quadern que reprodueix l’original reprodueix també les il·lustracions de cinc personatges esmentats als poemes, més un sisè que és un retrat de l’autor, atribuït al pare Antoni Maria Claret. |
|
|
|
|
| Francesc Fontanella, reivindicat |
| Revista de Girona, 31-01-2008 |
David Prats
Francesc Fontanella: una vida, una obra un temps
Pep Valsalobre i Gabriel Sansano (eds.)
Bellcaire d’Empordà, Edicions Vitel·la (Philologica: sèrie estudis, 1), 2006, 354 pp.
«Especial atenció mereix l’obra de Francesc Fontanella […] En la producció de Fontanella hi ha una noble i decidida voluntat de retornar al català la seva dignitat literària i, potser, una intenció de restauració de les nostres lletres.»
Aquests dos fragments sobre Fontanella es poden llegir al volum quart de la Història de la literatura catalana de Riquer/Comas/Molas sota l’epígraf «Altres poetes de la decadència» del capítol XXII «La decadència». Així doncs, paradoxalment, tot i tenir reconeguts la qualitat i el mèrit literaris, Fontanella es veu relegat a una categoria per sota de la de Vicent Garcia, Pere Serafí o Joan Pujol que tenen epígraf propi.
Un dels motius principals que va empènyer els editors de Francesc Fontanella: una vida, una obra un temps –Pep Valsalobre i Gabriel Sansano, i el director de la col·lecció Albert Rossich– a l’hora d’idear aquest volum va ser precisament aquest: reivindicar el poeta i dramaturg Francesc Fontanella per atorgar-li el lloc que li correspon entre els poetes del barroc, lloc que dècades de reiteracions d’errors i equívocs de la historiografia literària li han negat. Diguem per endavant que sens dubte aquest volum suposa un punt d’inflexió en la valoració i l’estudi de l’obra de Fontanella.
Però l’obra Francesc Fontanella: una vida, una obra un temps no és una iniciativa aïllada per reivindicar i estudiar de Fontanella. Per exemple, la publicació del volum va anar lligada a la celebració a la UdG –els dies 5 i 6 d’octubre del 2006– del «VI Col·loqui Internacional Problemes i Mètodes de Literatura Catalana Antiga: Francesc Fontanella en el seu temps». Hi va anar lligada perquè els organitzadors –la mateixa parella editora del volum– van voler que els participants d’aquesta edició dels CIPMLCA assistissin a la trobada llibre en mà, coneixent les intervencions dels seus col·legues, d’aquesta manera van poder dedicar més temps al debat que, val a dir, va ser molt productiu i engrescador.
Al mateix temps, convé destacar que aquesta obra sobre Fontanella és el títol amb què Edicions Vitel·la es llançava al mercat editorial. Aquest segell ha tingut l’encertada gosadia de preocupar-se per presentar els resultats de la recerca universitària de diversos àmbits humanístics en un format rigorós però compatible amb el públic més ampli.
El volum està estructurat en dues parts: la primera conté els estudis històrics i culturals, amb les aportacions d’Antoni Simon, Henry Ettinghaussen, Òscar Jané i Eulàlia Miralles. La segona conté els estudis més pròpiament literaris (llengua, poesia i teatre), amb les aportacions de Francesc Feliu, Albert Rossich, M. Àngels Herrero, Montserrat Bonaventura, Giuseppe Grilli, Joan Alegret, Jaume Pòrtulas, Pep Valsalobre, Maria-Mercè Miró i Albert Mestres.
Finalment, només em resta agrair als autors, als editors, als responsables de la col·lecció i a l’editorial que hagin engendrat un volum com aquest, que ha d’ajudar a conèixer millor i a dignificar un escriptor com Francesc Fontanella i, alhora, un període injustament menystingut de la nostra història literària. |
|
|
|
|
| Francesc Fontanella: una obra, una vida, un temps. |
| Annals de l' Institut d'Estudis Gironins, 31-01-2008 |
Leonardo Francalanci
Aquest volum sobre l’obra, la vida i el context del gran autor del Barroc català Francesc Fontanella representa, sens dubte, un pas endavant en l’estudi d’aquest autor i de la seva època i ve, almenys en part, a dissipar algunes de les ombres que encara envolten –afortunadament cada cop menys– alguns del moments més destacats de la literatura catalana moderna.
Es tracta d’una obra miscel·lània on es recullen, partits en dos àmbits temàtics –històric el primer, literari el segon–, catorze assaigs sobre temes molts diferents, des dels fets centrals de la guerra dels Segadors fins a una proposta per la realització, avui dia, d’una obra teatral fontanelliana.
Les primeres tres contribucions, dedicades a tractar temes d’interès històric, constitueixen doncs la primera part del volum, que s’obre amb l’article d’Antoni Simon sobre el problema dels “dos fronts”, quan entre els anys 1640 i 1641 l’administració del Conde-Duque de Olivares hagué d’enfrontar-se, a la vegada, a les rebel·lions catalana i portuguesa. Finalment, seguint la línia dibuixada pel marquès de Villafranca, la cort de Madrid optà amb decisió per dedicar tots els seus esforços al front de llevant: amb aquesta intervenció, la cada cop més autoritària monarquia espanyola pretenia, a més de protegir les rutes marítimes mediterrànies de l’amenaça francesa, donar una prova de força i de credibilitat internacional. El càstig dels sollevats catalans, manu militari, fou exemplar. Henri Ettinghausen, per la seva banda, ens parla de la repercussió en la premsa de l’època dels dos episodis que, en certa manera, constitueixen els extrems cronològics de la guerra dels Segadors: la batalla de Montjuïc (1640), favorable als catalans, i la caiguda de Barcelona (1652). Tot i que el nostre Fontanella no aparegui esmentat directament en aquest papers, l’estudi d’aquells ens pot ajudar a entendre el moment en el qual visqué, sovint reflectit en la seva obra, i del qual fou protagonista. La situació de l’élite catalana al Rosselló després del 1652 és l’argument de l’article d’Oscar Jané: la ciutat de Perpinyà d’aquests anys fou, arran del que passà al Principat i de la nova hegemonia francesa sobre el Rosselló, l’escenari d’un important canvi social propiciat per la monarquia parisenca lliurada a assolir la uniformitat nacional. El resultat final fou així un anivellament progressiu –d’aquí la idea de “generació de transició”– cap a un model francès que interessà tota la societat rossellonesa, des dels estaments autòctons fins als exiliats del Principat, alguns dels quals acabaren preocupant-se més pel manteniment de determinats privilegis que per l’aconseguiment d’aquella llibertat catalana –tant allunyada de Madrid com de París– que potser molts, com el mateix Fontanella, percebien ja aleshores com utòpica. Finalment, l’article que tanca la part històrica és el d’Eulàlia Miralles, que tracta el tema de la llengua –o més ben dit de les llengües– de la impremta a Perpinyà durant la segona meitat del segle XVII: aquí, durant aquest període, degut a una conjunció històrica única, es van editar textos en català, en castellà, en llatí i, sobretot a partir del Tractat dels Pirineus, en francès; després d’aquesta data, aquesta última llengua anà de mica en mica guanyant terreny a les altres fins que, l’any 1700, esdevingué l’única autoritzada a França, a part del llatí. L’autora explica les modalitats de la convivència i, després, de la progressiva expansió de la impremta en francès a través de l’anàlisi de les publicacions més importants i emblemàtiques d’aquest període.
El segon bloc, que com ja hem dit s’interessa pels aspectes més literaris de l’obra i de la vida del nostre poeta barroc, comença amb una contribució de F. Feliu sobre els castellanismes a la llengua de Fontanella, on l’autor fa algunes reflexions de caire metodològic sobre la natura dels préstecs de la llengua veïna i, de fet, sobre la idea mateixa de “castellanisme” en la llengua catalana del Barroc. Aquestes reflexions apunten, principalment, a la necessitat, per part dels historiadors de la llengua i dels editors, d’una anàlisi escrupolosa sobre l’usus scribendi d’aquest determinat moment històric abans de poder considerar un mot com a un castellanisme. Albert Rossich, per la seva banda, explica en el seu article la història de la transmissió textual de l’obra de Fontanella, des de la fase més antiga, manuscrita, fins a la impremta i a les edicions més modernes, com les que curà, fa uns anys, M. M. Miró. La dada potser més curiosa, almenys per als no-especialistes, és que en l’època barroca les obres en vers i les obres en prosa, tot i ser del mateix autor, tingueren una transmissió ben diferent: manuscrita en el cas de la poesia, impresa en el cas de la prosa. En la contribució següent, de M. Àngels Herrero, s’estudien els préstecs de la lírica de Garcilaso en l’obra poètica de temàtica amorosa del nostre autor, a partir sobretot d’alguns tòpics literaris com la natura, l’ambientació pastoral –particularment en les bucòliques– i l’amor. D’altra banda, el fet que tant Garcilaso com Fontanella –i amb ells tots els altres autors barrocs– compartissin els mateixos models, com ara Ovidi, Sannazzaro i Petrarca, entre d’altres, deixa la porta oberta a la possibilitat d’una influència directa que, tot i no excloure’l del tot, podria redimensionar el paper jugat per l’autor castellà. El tema de l’article de M. Bonaventura és el de la literatura emblemàtica en català: es tracta d’un estudi original sobre una disciplina poc coneguda, fruit de la fusió dels dos àmbits artístics de la il·lustraciό i de la literatura, que segons ens diu la mateixa autora constitueix un “llenguatge iconolingüístic i simbòlic que, tot i ser avui en dia poc conegut, va gaudir durant del Renaixement i del Barroc d’una gran vitalitat”. Dins del reduït corpus de l’emblemàtica en català, l’obra de F. Fontanella representa, sempre segons l’autora, “un filó d’un gruix considerable”. Giuseppe Grilli ens parla del Pau Claris al qual està dedicat el famós Panegíric fontanellià, compost per l’autor just després de la mort d’aquell, i del perquè aquesta obra, tot i tenir com a protagonista uns dels personatges més importants en la construcció de la mitografia nacionalista catalana, hagi gaudit de tan poca popularitat entre els estudiosos. En l’article intitulat El sonet «Tronc infeliç...» Joan Alegret desmenteix que l’ocasió d’aquests versos sigui la mort de Pau Claris, com es llegeix a l’edició de les obres de Fontanella curada per M. M. Miró, i en proposa una nova interpretació: el sonet és en realitat dedicat a la mort del rei de França Louis XIII, “el Just”. Ens en dόna, a més, una nova organització textual, analitzant-ne l’estructura mètrica i indicant-ne algunes de les fonts. El filòleg clàssic Jaume Pòrtulas, amb el seu Tornarà la bella Astrea a les selves leletanes..., s’encarrega de descodificar el complex entramat dels motius de provinença clàssica –un veritable codi literari– que Fontanella utilitzà a la seva Tragicomèdia pastoral d’Amor, Firmesa i Porfia, entre els quals podem destacar l’ús de l’anagnòrisi, de les convencions del gènere bucòlic i la presencia dels temes de l’incest i de la perduda Edat d’Or. L’anàlisi d’alguns aspectes de l’obra Lo Desengany de Fontanella, com per exemple els dos –o tres– diferents nivells de la representació, els mecanismes burlescos, la presència de l’episodi de Venus, Mart i Vulcà a dues de les tradicions literàries peninsulars, com la castellana i la catalana, és el tema de l’article de Pep Valsalobre: l’autor, que ens ofereix a més alguns apunts sobre les fonts de l’obra, siguin clàssiques (Ovidi) o bé modernes (Garcilaso i Pierre Corneille), conclou la seva intervenció reivindicant la «invenció barroca» fontanelliana com a manifestació d’una nova autonomia creadora, i apunta a Lo Desengany com a la «majoria d’edat poètica de Fontanella». Per la seva banda, M.M. Miró, principal editora de l’obra de Fontanella, fa una aportació ben significativa a aquesta miscel·lània, oferint al lectors l’edició crítica, des de feia temps anunciada, del text teatral en forma de diàleg anomenat Ambaixada del príncep Licomandro a l’emperador de Bugia. La ressenya dels articles que composen aquest recull es clou amb una proposta d’Albert Mestre per la posada en escena d’una de les obres teatrals de Fontanella, la Tragicomèdia pastoral d’Amor, Firmesa i Porfia, pel que sembla mai representada de manera “oficial”: defensant la necessitat de valorar més el patrimoni teatral autòcton, l’autor aposta pel màxim respecte envers la identitat pròpia de l’obra, amb mínimes adaptacions a la realitat teatral d’avui en dia.
Finalment, cal destacar que aquest volum miscel·lani, promogut per la secció Francesc Eiximenis de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes, és el primer número de la col·lecció Philologica, sèrie Estudis, dirigida pel dr. Albert Rossich i publicada per Edicions Vitel·la: amb aquesta nova proposta, l’editorial empordanesa renova el seu compromís envers la promoció i la difusió dels textos d’àmbit acadèmic. |
|
|
|
|
| ¿A qué sabe el amor? |
| Cultura/s (La Vanguardia), 23-01-2008 |
Jordi Galves
La reciente visita de Robin Lane Fox a Barcelona, el celebrado autor de Alejandro Magno, conquistador del mundo y de Mundo Clásico.
La epopeya de Grecia y Roma –sin olvidar sus columnas sobre jardinería en el “Financial Times”-, nos regaló numerosos conocimientos y algunas poderosas ideas como ésta: la historia siempre será superior a la novela histórica ya que la realidad pura y dura siempre es mucho más grande y rica que la imaginación humana. A esa misma conclusión podemos llegar tras la lectura del “Speculum al foder”, un texto catalán medieval compuesto a finales del siglo XIV a partir de diversos textos latinos sobre sexualidad, en especial el tratado sobre el coito de Constantino el Africano del siglo XII. En contraste con la sexualidad políticamente correcta, mojigata, o abiertamente falsificada que ofrecen muchas de las más famosas novelas ambientadas en la Edad Media, he aquí, resplandeciente y vivo, un documento probatorio, una imagen epocal de cómo el sexo era visto en aquel entonces.
La sexualidad como ejercicio de la alegría y del buen tino, de la sanidad mental, de la libertad individual y del compromiso hacia tu compañera –aquí no hay libertinaje porque no hay culpa ni truculencia-, como modo de ejercitar el cuerpo y de procurar una mayor salud física. Naturalmente, Boccaccio y Martorell tenían razón.
- Una obra única
La profesora responsable de esta elegante y cuidada edición, Anna Alberni, afirma sin esconder su satisfacción que estamos ante la única “obra occidental que proposa sense embuts, abans del Renaixement, un art de les postures per al coit i un petit manual de psicología femenina per a ús de seductors”.
Exactamente veinticuatro, en un extremo que vincula este texto con los famosos clásicos de India –el “Kamasutra”- pero sin amago de trascendentalismo místico, de teleología o de ejercicio de autoconocimiento espiritualista. Aquí los centros de interés son muy humanos y terrenales, la intensificación del placer, los preparados afrodisíacos (a base de nabos, garbanzos y carnes blancas), los aceites, los perfumes, la cosmética (la mujer debe tener “quatre coses molt negres”,“e quatre coses molt vermelles”, “e quatre coses molt blanques”, “e quatre coses molt estretes”, e quatre coses molt primes”) La importancia de besar, palpar, pellizcar, abrazar, refregar y herir está claramente consignado, sin olvidar el “tirar del cony e del llombrígol” o del poder electrizante de las uñas sobre la piel. Digamos, por último, para los desdeñosos de Eros, que éste es un texto bellísimo en catalán, con auténticas joyas lingüísticas. Un ejemplo: para decir “orgasmo” utiliza la palabra “sabor”. |
|
|
|
|
| Primera edició de l’“Speculum al foder” tractat sexual medieval, feta a partir dels dos manuscrits |
| El Temps, 01-01-2008 |
Lluís Bonada
Encara avui, sense dubte, allò que més sorprèn el lector que s’endinsa en les pàgines de l’“Speculum al foder” (“Tractat del fotre”) és el fet de trobar-se davant de l’ única obra occidental que proposa sense embuts, abans del Renaixement, un art de les postures per al coit i un petit manual de psicologia femenina per a ús de seductors. Aquestes característiques, que situen el text a mig camí entre la prosa científica i el discurs eròtic, fan de l’anònim català una obra singular, única en tota la producció europea medieval.
Aquesta consideració pertany a l’autora de la primera edició que ha tingut en compte els dos manuscrits de l’obra, Anna Alberni, investigadora medievalista de la Universitat de Girona. La filòloga ha publicat els dos manuscrits del segle XV, el segon dels quals és fragmentari, en un sol volum i, a més, ha resolt alguns punts foscos del primer, i fins i tot ha pogut corregir-hi errors, a partir de la comparació amb el segon. El volum ha estat publicat per les Edicions Vitel∙la.
Per a la història de la llengua, la comparació entre els dos manuscrits és un festival, atès que el segon és molt diferents, i més acostat al català modern, en lèxic i en sintaxi. En canvi, el primer és més occità i més llatinitzat, i també més hispànic. L’ exemple més vistós, diu la filòloga, és l’ús sistemàtic del verb “foder” en el primer manuscrit, terme del castellà antic que més endavant donarà “hoder i joder”, mentre que el segon queda substituït per la variant “fotre”.
Francesc de B. Moll no va utilitzar el text com a base de dades per al seu diccionari, tot i que el bibliòfil Ramon Miquel i Planas l’ havia editat l’any 1917. No descobriria l’edició fins molt anys després. Tampoc no la va descobrir mossèn Alcover. Però si l’hagués vist, comentaria Moll, l’hauria cremat i potser hauria fet excomunicar l’editor per pornogràfic. Quan finalment Moll va llegir l’edició, va veure que aquesta “petita però preciosa troballa per a la lexicografia catalana” era un ufanós planter de mots documentats per primera vegada. Però quina no hauria estat la “sorpresa” del lingüista –es pregunta ara Anna Alberni- si, a més de la transcripció del primer manuscrit, feta per Miquel i Planas, hagués pogut conèixer el segon...
S’ha volgut presentar el manual com el “Kamasutra” català. La importància que hi té la gestualitat així ho sembla indicar. La filòloga, però, adverteix dues coses. Primer, que el caràcter llicenciós del tema no ens ha de fer creure que tinguem entre mans una obra llibertina en el sentit modern de la paraula. I, en segon lloc, que, a deferència del taoisme o del “Kamasutra”, l’activitat gestual no sembla tenir cap fi més enllà del pur acompliment sexual en benefici del benestar i de la salut. I és que el text es troba en el territori lingüístic i retòric de la literatura científica medieval, en concret dels tractats d’andrologia i d’ higiene sexual, territori, cal afegir, com ha remarcat el gran Jaume Fàbrega, en què el bon menjar, sa i ben orientat vers les finalitats sexuals perseguides –en concret les receptes afrodisíaques- juga un paper clau. |
|
|
|
|
| Bolets barrocs |
| El Temps, 18-12-2007 |
Jaume Fàbrega
Dec a Lluís Bonada –a parer meu, el crític cultural més rigorós d’aquest país- la notícia sobre una poesia extraordinària, des del punt de vista gastronòmic, que apareix a l’acurada antologia –d’una temàtica que sempre he seguit amb interès- “Poesia catalana del barroc”, a cura d’Albert Rossich i Pep Valsalobre (Edicions Vitel∙la).
Coneixem poesies de caire gastronòmic a la literatura espanyola del barroc (de Gracián a Quevedo), però molt menys a la catalana. Ara bé, la que recull aquest dens volum ens rescabala d’aquestes mancances: sense entrar en els valors literaris, que no és el meu afer, el poema de Manuel de Sentmenat-Oms de Santa Pau i de Lanuza (un nom ben barroc!) “En alabança dels bolets” és, des del punt de vista d’ història de la cuina, excepcional, ja que els cita pels noms i per les tècniques culinàries que cal aplicar-hi. |
|
|
|
|
| Ante el espejo |
| La Vanguardia, 01-12-2007 |
Anton M. Espadaler
Hoy el sexo es sentido como una cuestión no necesariamente vinculada al territorio de la salud. Como mucho, lo que más se le acerca es todo lo que tiene que ver con la prevención, ya sea el embarazo o los diversos contagios. La salud sospecho que se halla en la mente de la mayoría mucho más cerca de las zonas del deporte, en sus múltiples variantes, que de la estricta sexualidad. Hubo un tiempo, sin embargo, en que textos equiparables en buena medida al “Kamasutra” eran leídos no sólo desde un óptica lúdico-festiva, sino principalmente desde un punto de vista médico. Quien quiera comprobarlo tiene a su disposición un tratado interesantísimo que acaba de editar con admirable pulcritud y destreza filológica Anna Alberni: “Speculum al fodere” (Edicions Vitel·la). Este espejo es un producto de raíces árabo-latinas compuesto a finales del siglo XIV, probablemente para ser utilizado, al menos en primera instancia, por la familia del rey Pedro el Ceremonioso y su círculo más cercano. O sea que es conveniente tomárselo muy en serio, ya que, en el fondo, con su aplicación se jugaban el trono, aunque visto el resultado, tal vez deberíamos concluir que sólo lo miraron muy por encima.
Al acto de “foder” (catalán casi eufemístico, del latino “futuere”, que no precisa traducción) se llega después de un recorrido que incluye materias muy diversas, empezando por una buena caracterización clínica de las condiciones de cada cual, a partir de la teoría de los humores, pues un fallo podría dar pie a una conducta sexual errónea y causar enfermedades. Luego se halla la belleza de los afectados, la educación para seducirse con efectividad, que no descuida el arte de saber bostezar con gracia y salero, el conocimiento de los ciclos menstruales de los que depende el deseo, según unas leyes muy parecidas al enunciado de Ogino, la necesidad de aceites y perfumes de cuerpos y sábanas, y sobre todo, la alimentación, origen de todo equilibrio. Un completo sistema dietético par asegurar la voluntad de cumplir y la suficiente producción de esperma, que afectaba a ambos sexos. Y en previsión de que se produzcan disfunciones, recetas para levantar la moral y recursos para alcanzar un buen ambiente si el partenaire anda algo despistado. La fe en las virtudes euforizantes de las carnes blancas, de los nabos y de los garbanzos es total y absoluta.
Y una vez puestos, hay que procurar que la cosa salga como es debido, o sea, a plena y equitativa satisfacción de los intervinientes. El autor, para mayor y más saludable uso y disfrute del “foder”, acude en auxilio e instrucción del “fodatorio”, ofreciéndole nada más y nada menos que veinticuatro posturas, caso único en un texto occidental, y que causa gran admiración si se tiene en cuenta que la edad media desconoció la gimnasia. |
|
|
|
|
| Entrevista amb Anna Alberni, autora de l'edició crítica d' |
| Hora Nova, 20-11-2007 |
Josep M. Bernils
"El llibre va tenir una circulació reduïda a l' Edat Mitjana pel seu caràcter tabú"
La investigadora figuerenca analitza un tractat de bones pràctiques sexuals, semblant als tractats eròtics hindús.
Tot i que nascuda a Barcelona el 1972, Anna Alberni és filla d’una familia arrelada a Figueres. Doctora en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, és investigadora júnior de l’Institució Catalana de Reserca i Estudis Avançats (ICREA) a la Universitat de Girona (UdG) i membre de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes. S’ha especialitzat en l’estudi de la literatura catalana medieval, en particular la poesia escrita entre el final de l’edat d’or dels trobadors i l’eclosió del nou discurs líric que va inventar Ausiàs March.
La seva tesi doctoral (El Cançoner Vega-Aguiló: estructura i contingut, 2003) l’ha portada a estudiar els cercles literaris on es produïa aquesta poesia i les seves formes de transmissió manuscrita. Així, ha recuperat documentació inèdita sobre Gilabert de Prosita, Francesc de la Via o Gabriel Ferrús, entre d’altres autors. Gràcies a una estada postdoctoral de dos anys a Italia, ha publicat la monografía Intavulare. Tavole di canzonieri romanzi.I.Canzonieri provenzali.11. Barcelona, Bibioteca de Catalunya,mss. 7 e 8 (Mòdena 2006).
L’edició de l’Speculum al foder (Edicions Vitel.la 2007) és fruit de la seva recerca filológica aplicada a la prosa científica medieval. El llibre és un tractat de bones pràctiques d’ higiene sexual però que inclou. Per exempla, un extens catàleg de postures, comentades per l’autora, molt semblant al que es proposa en els clàssics tractats eròtics hindús. Aquestes característiques, que situen el text a mig camí entre la prosa científica i la literatura erótica, fan de l’anònim català una obra singular, única en tota la producció europea medieval.
- D'on sorgeix o com es localitza el text "Speculum al foder"?
La notícia més antiga que es té del text remunta a l’any 1917, que és quan el bibliòfil Ramon Miquel i Planas, responsable de la primera edició impresa de l’Speculum, va aplegar en un sol volum diverses obres mèdiques dels segles XIV i XV escrites en català. L’edició que en va resultar, estampada en una elegant tipografia gòtica sobre paper de fil i japó, sense indicació de tiratge ni peu editorial, reuneix tots els ingredients per ser considerada un veritable incunable modern. La circulació reduïdíssima del volum, acompanyada del caràcter de tabú del tema que s’hi tracta, el va fer un text virtualment desconegut fins que el 1978 la Dra. Teresa Vicens, professora de la Universitat de Barcelona (també figuerenca, i admirada amiga meva), en va curar la primera edició moderna, que es va presentar acompanyada de traducció al castellà.
- Què la motiva a difondre el seu contingut?
L’origen d’aquest llibre remunta a un curs de doctorat a la Facultat de Lletres de la UdG fa deu anys, quan la Dra. Lola Badia, que després seria la meva directora de tesi, em va proposar d’explorar el text i de preparar-ne els materials per a una futura edició crítica. L’edició de Teresa Vicens era molt bona, però només tenia en compte un sol manuscrit que es conserva a la Biblioteca Nacional de Madrid (BNM, 3356), i ens havíem adonat que existia un altre testimoni del text, fragmentari però tan valuós com l’altre (BNM, 10162). Les ganes d’oferir al públic un text al màxim acostat possible a la voluntat de l’anònim autor del segle XIV és allò que em va motivar a emprendre’n l’edició crítica.
- I així fins avui?
El treball, però, va quedar encallat en l’estadi de tesi de llicenciatura, i no va ser fins a començaments d’aquest any que l’editora Gemma Garcia, des d’Edicions Vitel·la, em va proposar de culminar la feina preparant una edició que fos filològicament responsable i alhora a l’abast del gran públic. L’encàrrec ha estat possible, entre altres coses, gràcies als consells del Dr. Albert Rossich, director de la col·lecció Philologica d’Ediciona Vitel·la i col·lega del Departament de Filologia Catalana de la UdG.
- El tractat tindria vigència en aquests moments?
L'Speculum al foder és un tractat d'andrologia i d'higiene sexual que s'inscriu en la tradició dels regiments de sanitat, un gènere literari mèdic molt popular a l'Edat Mitjana, destinat a proporcionar compendis de regles i consells pràctics per al manteniment de la salut en termes generals o en un àmbit específic. Alguns dels consells que s’hi donen són del més elemental sentit comú, d’altres poden semblar més pintorescos, però no hem de perdre de vista que formen part de la ciència oficial de l’època, en un univers regit per les lleis de la medicina galènica i les teories dels humors.
- Com s’articula el seu llibre?
El llibre, que s’obre amb un Prefaci de la Dra. Badia, consta d’una introducció on es tracten qüestions referides al text (l’estil, la llengua, les fonts, la història dels manuscrits); d’una edició filològica de l’obra, anotada per tal que el lector no especialitzat no s’entrebanqui en la lectura del text; i de dos apèndixs: una llista d’esmenes al manuscrit principal (A), més una transcripció íntegra del manuscrit fragmentari (B). Tanca el volum una Postil·la a cura del Dr. Lluís Cifuentes, professor de la Universitat de Barcelona, i també figuerenc d’adopció, que tracta de l’ús del català en les obres científiques i pràctiques a finals de l’Edat Mitjana. El volum consta d’una Bibliografia final.
- Creu que a l'Edat Mitjana el sexe tenia la incidència que té avui?
Aquesta pregunta potser l’hauria de respondre un antropòleg o un historiador de la ciència i dels costums de la vida privada… però bé, com diu la dita catalana, “sempre han tingut béc les oques”, no?
- En què està treballant en aquests moments?
En aquest moment estic preparant un estudi sobre la llengua de la lírica entre els trobadors i Ausiàs March, i tinc en cartera una edició de l’obra de diversos poetes catalans del pas del seglee XIV al XV (Gilabert de Pròixita, Andreu Febrer, Lluís Icart, Gabriel Ferrús, entre molts altres). |
|
|
|
|
| Joaquim Nadal presenta un llibre de pràctiques per a l'acte sexual |
| Diari de Girona, 17-11-2007 |
Anna Alberni ha recuperat el tractat medieval "Speculum al foder"
D.B., Girona
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, i la Catedràtica de Filologia catalana de la Universitat de Barcelona, Lola Badia, van presentar ahir a Girona el tractat de bones pràctiques sexuals "Speculum al foder", editat per Anna Alberni, investigadora ICREA Júnior a la Universitat de Girona i membre de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes. L’acte es va fer a la Llibreria 22.
L'"Speculum al foder" és un tractat de bones pràctiques sexuals que s’inscriu en la tradició dels regiments de sanitat, un gènere literari molt popular a l’Edat Mitjana.
El text segueix de prop un antic tractat llatí sobre el coit redactat al segle XII per Constantí l’Africà a partir de fonts àrabs desconegudes.
Amb tot, l’"Speculum al foder" presenta una estructura que s’endevina original, amb molts capítols que no consten a l’obra mèdica llatina. Entre aquests capítols el lector trobarà un extens catàleg de postures, comentades per l’autor, molt semblant al que es proposa en els clàssics tractats eròtics hindús.
Aquestes característiques, que situen el text a mig camí entre la prosa científica i la literatura eròtica, fan de l’anònim català una obra singular, única en tota la producció europea medieval.
L’"Speculum al foder" s’ha conservat en dos manuscrits de començaments del segle XV. Aquesta edició és la primera que té en compte els dos testimonis de l’obra, cosa que ajuda a clarificar alguns passatges del text de comprensió no gens planera.
Anna Alberni s’ha especialitzat en l’estudi de la literatura catalana medieval, en particular la poesia escrita entre el final de l’edat d’or dels trobadors i l’eclosió del nou discurs líric que va inventar Ausiàs March.
La seva tesi doctoral (El Cançoner Vega-Aguiló: estructura i contingut, 2003) l’ha portada a estudiar els cercles literaris on es produïa aquesta poesia i les seves formes de transmisió manuscrita. Així, ha exhumat documentació inèdita sobre Gilabert de Pròixita, Francesc de la Via o Gabriel Ferrús, entre altres autors. |
|
|
|
|
| Un "Kamasutra català" |
| El Punt, 17-11-2007 |
| Anna Alberni va presentar ahir a La 22 l'edició que ha fet de "Speculum al foder" (Edicions Vitel·la), un text català de finals del segle XIV que tracta la sexualitat des del punt de vista higiènic i psicològic i que es considera el "Kamasutra" català. A l'acte hi van intervenir també Joaquim Nadal i Lola Badia. / x.c. |
|
|
|
|
| Una antologia poètica tomba la idea que el barroc català va ser una època de decadència |
| El Temps, 13-11-2007 |
Lluís Bonada
Creativitat. Qualitat. Enginy. Riquesa de lèxic. Varietat temàtica i formal. Tots aquests trets caracteritzen la poesia catalana del segle XVII, una època literària que, de forma precipitada –i, sobretot, desinformada- havia estat titllada de decadent per la filologia dominant, però que no en té res, de decadent. Una antologia, formada per poemes seleccionats per la qualitat, ho demostra, “Poesia catalana del barro”, feta a cura d’ Albert Rossich i Pep Valsalobre, investigadors de la Universitat de Girona. El volum enceta la col∙lecció “Philologica: Sèrie Textos”, de l’ editorial Vitel∙la.
“Tots els textos inclosos al volum tenen valor literari, no únicament històric o lingüístic”, ens diu Albert Rossich. “És un llibre –afegeix- per gaudir dels textos i per això les notes només serveixen per facilitar-ne la comprensió, no pas per fer exhibicions erudites.”
Esclat de retòrica i de grandiloqüència, i també experimentalisme sintàctic i semàntic, sens dubte, però també riquesa de lèxic popular. És a dir, artifici cultista empeltat de naturalisme lingüístic.
L’antologia és una reivindicació, una provocació, ens diu Rossich, perquè té la funció de denunciar els prejudicis que havien impedit de copsar i de valorar amb justícia tota aquesta riquesa. Des del primer poema, sonet de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, queda palès que la producció literària era intensa. El sonet és una queixa per l’increment de l´activitat poètica. Les muses no tenen prou llorers per a corones, tant són “els que es fan avui poetes”.
“La literatura catalana, a la primera meitat del segle XVII- escriuen els dos estudiosos a la introducció- és un esclat de creativitat mal estudiada, mal coneguda, mal explicada i mal valorada.”
Per poder oferir ara, a tota mena de lectors, un centenar de composicions triades entre les més interessants de la nombrosa producció originada als països de llengua catalana durant el segle XVII i els primers anys del segle XVIII –perquè el període abastat arriba fins a la caiguda de Barcelona, el 1714-, aquests dos estudiosos han portat a terme una tasca prèvia de molts anys de percaça de manuscrits; de comparació i classificació de versions; d’edició crítica de molts textos; i, finalment, d’ordenació, estudi, interpretació i anotació.
Els poemes provenen de tots els països catalans. Alguns d’aquests textos, i fins i tot alguns autors, eren inèdits, com ara el canonge tarragoní Antoni Massanés, del qual es reprodueix un fragment d’un poema molt interessant. I parlant d’interès, d’ enginy i de curiositat, cal cridar l’atenció sobre l’extens poema “En alabança dels bolets”, de Manuel de Sentmenat-Oms de Santa Pau i de Lanuza (1651-1710), de gran valor documental –sociològic, gastronòminc i lingüístic-, en què s’esmenten per primera vegada noms de bolets i de plats, i fins i tot un verb que podria ser creació de l’autor, però que respecta el geni de la llengua: “boletejar”, en el sentit d’anar a collir bolets. |
|
|
|
|
| Valsalobre, Pep; Sansano, Gabriel [ed.]. Francesc Fontanella: una obra, una vida, un temps. (Philologica: Sèrie Estudis, 1). Edicions Vitel·la, 2006. |
| ATCA 26 (BARCELONA 2007), 864-867, 01-10-2007 |
Mercè Comas Lamarca
Aquest volum constitueix un aplec de diverses aportacions al voltant de la figura de Francesc Fontanella, analitzada, com encertadament se’ns indica en el pròleg, en dos blocs diferents: l’històric, que inclouria els aspectes polítics i culturals; i el literari, que englobaria els aspectes lingüístics i textuals i la producció literària.
Dins el primer bloc s’inclouen quatre aportacions que presenten els estudis històrics i culturals de l’època de Fontanella. Obre aquest bloc Antoni Simon i Tarrés tractant el context històric de Fontanella amb l’anàlisi del conflicte entre Catalunya i la cort de Madrid que desembocà en la guerra dels Segadors. Exposa els fets que van portar a Castella a prendre la decisió d’intervenir militarment a Catalunya i la preferència d’aquesta opció enfront de Portugal, on s’havia desencadenat també una revolta. Simon i Tarrés testimonia l’explicació dels fets amb documentació històrica al llarg de tot el text i al final transcriu dos documents en annex, que són dues cartes del marquès de Villafranca al comte-duc d’Olivares exposant-li les raons per les quals cal intervenir militarment a Catalunya i sotmetre el Principat a Castella. Més enllà de l’explicació dels fets, Simon i Tarrés tanca l’article amb una interessant reflexió sobre les motivacions profundes de Castella que la van portar a la intervenció.
La segona aportació és de Henry Ettinghausen, que ens situa els fets històrics al voltant de la guerra dels Segadors en funció de la relació que hi tingué Francesc Fontanella: la batalla de Montjuïc el 1641 i la caiguda de Barcelona el 1652. A partir d’aquí Ettinghausen tracta la història d’aquests dos fets prenent de base els testimonis escrits de l’època que ens han pervingut i la visió dels fets que donaven, en un conflicte que potencià molt la premsa com a vehicle per explicar els fets com interessava. Els relats eren propagandístics i, per tant, en funció del que succeïa s’imprimien en un bàndol o en un altre. En el cas de la batalla de Montjuïc Ettinghausen fa notar que, afegit a l’habitual to propagandístic, el relat té pretensions literàries i retrata l’exaltació i la solemnitat que provocà la victòria. Dóna compte també d’altres textos coetanis – dietaris i cartes - escrits des del sector vençut i que, lògicament, tenen un to contraposat. I del setge de Barcelona la majoria de les relacions foren publicades fora de Barcelona, és a dir, en el bàndol castellà, que en aquesa ocasió fou el vencedor; i destaca que la informació que s’hi dóna és continuada i detallada.
La tercera aportació, d’Òscar Jané, ens situa Fontanella com a membre de l’elit catalana al Rosselló, és a dir, integrant d’una de les famílies que amb els fets de la guerra dels Segadors s’exiliaren al Rosselló. A partir d’aquest aspecte de la vida de Fontanella, Jané exposa la trajectòria de les famílies catalanes que es traslladaren a Perpinyà com a conseqüència de la derrota catalana, i retrata l’adaptació i la integració d’aquestes famílies a la societat rossellonesa en creixent francesització. Francesc Fontanella i Josep Fontanella en són un exemple, amb altres com Ramon Trobat, Gaspar Sala i Francesc Martí Viladamor, Josep Margarit, Francesc de Sagarra. La trajectòria de Francesc Fontanella a Perpinyà manifesta la seva ideologia: l’anticastellanisme i l’esperança de deslligar Catalunya d’Espanya reforcen els seus lligams amb França i la seva integració en la societat rossellonesa, com a única via de recuperar tot el que havien perdut a Catalunya. Fontanella representava, amb Ramon Trobat, la subtilitat política enfront d’altres com Francesc de Sagarra. L’elit catalana, doncs, va donar un servei fidel al rei de França que suposà afavorir la llengua francesa i, per tant, renunciar als seus orígens, a les seves arrels.
I tanca aquest bloc una mirada sobre la llengua a la impremta perpinyanenca de 1650 a 1699, és a dir, des de l’arribada dels exilitas com Fontanella fins abans de l’edicte de 1700 d’imposició del francès. Eulàlia Miralles ens adverteix que en la societat perpinyanenca es llegien obres impreses en altres llocs i que no tots els autors rossellonesos imprimien les seves obres a Perpinyà, i que Perpinyà és una petita part del conjunt de la impremta catalana, però potser prou significativa i indicativa de la situació cultural i lingüística del Rosselló. Les llengües de la tradició – català, castellà i llatí – comencen a conviure en la lletra impresa amb la llengua de la classe dominant – el francès. Detalla les obres documentades que sortiren dels tallers dels impressors d’aquest període i, a partir d’aquí, analitza la llengua utilitzada en els llibres en funció de la temàtica, del registre i del públic a qui anava dirigit, i assenyala que la temàtica era bàsicament devota. Les obres devotes i literàries majoritàriament que sortien de les premses rosselloneses eren en castellà – destaca l’obra Mýstica ciudad de Dios de M. Jeús de Ágreda que tingué molt bona acollida - i alguna també era en català – és el cas de les obres de Lluís Guilla. La incorporació del Rosselló a França afavoreix la presència del francès en les obres que s’imprimeixen, bàsicament devotes i de jurídiques, però el català continua tenint una presència notable perquè era la llengua del poble enfront del francès que era la llengua del poder. A mesura que la centralització del poder creix la introducció del francès a la impremta és lenta però progressiva, com en la societat rossellonesa, fins a l’abandó del català i al domini del francès. La impremta en aquests anys tradueix l’evolució dels fets històrics: la incorporació del Rosselló a França suposa el trencament dels lligams amb el Principat de Catalunya i l’inici d’una nova identitat. Els exiliats com Fontanella que arribaren a Perpinyà trobaren una impremta consolidada que feia llibres en català i en castellà i que els va obrir les portes. Miralles destaca el cas del traductor de Lo Camí del Paradís que no revela la seva identitat i que en la dedicatòria estableix un paral·lelisme amb el títol del llibre i el desig dels exilitas de recuperar allò per dut, el camí cap a “l’amada Barcelona”.
El segon bloc, més ampli i divers, inclou l’anàlisi de l’obra de Francesc Fontanella. Hi són analitzats els aspectes literaris i lingüístics. Francesc Feliu obre aquesta part amb un estudi sobre els castellanismes en la literatura de Fontanella, centrant-se sobretot en els castellanismes lèxics. Partint de la base que la tradició crítica apuntava la castellanització com una de les característiques principals dels poetes i escriptors barrocs, i veient que els estudis actuals ho han relativitzat, pren de base el Vexamen de Fontanella i analitza el lèxic per demostrar si realment és castellanitzat o no. El propòsit, doncs, és veure quins castellanismes són utilitzats per voluntat literària que ara no ens semblarien correctes però que en el barroc ho eren, tenint en compte els hàbits ortogràfics, el lèxic i que els castellanismes eren considerats com un element culte. A partir de la revisió dels castellanismes del text de Fontanella i de la recerca al diccionari etimològic, Feliu demostra que són paraules documentades en èpoques anteriors al barroc i, que per tant, la castellanització atribuïda al barroc és relativa, encara que el que sí que hi havia era la intenció de sotmetre la literatura catalana al model castellà, que contribuïa a esbair les diferències amb el castellà. Relativa a la influència del castellà, pero en un altre sentit, tenim l’aportació de M. Àngels Herrero. En aquest cas Herrero parla de la influència literària castellana, és a dir, de la influència de Garcilaso de la Vega en Fontanella acarant els textos de tots dos escriptors en què el ressò del poeta castellà en Fontanella es veu clarament, tant en aspectes textuals – formes mètriques i llenguatge -, com en la temàtica – l’amor, la natura.
Una aportació interessant que tracta un aspecte no gaire analitzat és la que fa Montserrat Bonaventura: la literatura emblemàtica en Fontanella. Es centra en els aspectes gràfics, relacionats amb el context cultural de l’època en la literatura, ressons de la cultura emblemàtica en la literatura de Fontanella, la tradició gràfica. El llenguatge dels emblemes festius i funeraris, que retraten la realitat social de l’època i funcionen com a vehicle de difusió de pensaments morals i espirituals. És un estudi que reflecteix la riquesa temàtica que ofereix la poesia de Fontanella.
La transmissió textual de l’obra de Fontanella centra l’article d’Albert Rossich. La principal via de difusió de l’obra de Fontanella és la manuscrita, a través de cançoners col·lectius o unitaris, dels quals Rossich en facilita una llista i assenyala que els cançoners col·lectius aporten poca obra de Fontanella i que els cançoners unitaris presenten models comuns i variants importants. Pel que fa a latransmissió impresa, fa notar que el mateix Fontanella va veure la seva obra impresa – un poema en homenatge al seu pare, el panegíric a Pau Claris i un poema dedicat a un militar - però després ja s’imprimí més fins al segle XIX, quan s’incloïen poemes i fragments d’obres en antologies, històries, etc. I no és fins al segle XX que s’edita l’obra i es publiquen estudis exhaustius, com l’edició crítica de M. Mercè Miró.
Giuseppe Grilli centra el seu estudi en el panegíric que Fontanella dedicà a Pau Claris i que el presenta com símbol, estendard d’uns ideals, dels quals el poeta en fa una exaltació ideològica. És un text que testimonia uns fets coetanis, una determinada ideologia i, per tant, un temps. I per Grilli això i el fet que aquesta composició respongués a un model literari que tenia com a referent les manifestacions castellanes que pel romanticisme no eren ben vistes, és el que explica que fora del seu temps hagi caigut en l’oblit.
Joan Alegret fa un exercici d’interpretació al voltant del sonet fúnebre de Fontanella “Tronc infeliç...” amb l’objectiu de demostrar que no és un homenatge a Pau Claris, sinó possiblement a Lluís el Just rei de França. Transcriu el sonet i el puntua amb algunes variacions respecte de l’edició de Miró, i analitza els aspectes formals i métrics i literaris del sonet que el situen en la influència dels sonets fúnebres de Garcilaso i indica que la solemnitat i la sobirania que dedica a l’homenatjat s’inscriu en la tradició europea d’homenatges poètics als reis.
L’anàlisi de la influència clàssica en Fontanella centra les aportacions de Jaume Pòrtulas i Pep Valsalobre. Pòrtulas analitza les fonts clàssiques en la Tragicomèdia pastoral d’Amor, Firmesa i Porfia: l’element bucòlic, l’incest i els mites. Però també s’hi veu reflectit l’entorn de Fontanella i la importància política i jurídica de la seva família i les relacions polítiques, i el fet que Fontanella visqués d’aprop la Revolta Catalana. Pòrtulas reconeix que inicialment el seu estudi anava encaminat a trobar únicament els ressons de la tradició clàssica en aquesta obra, però la lectura atenta i contextualitzada en el temps i la vida de Fontanella demostra que el rerafons profund de la tragicomèdia rau en els enfrontaments que es produiren en la revolta. Fontanella, doncs, utilitza la tradició clàssica per fer un retrat del seu temps. Pep Valsalobre, per la seva banda, analitza la reelaboració barroca de la tradició clàssica en Lo Desengany. Primerament descriu els aspectes formals que té l’obra per analitzar l’episodi clàssic de Venus, Vulcà i Mart. Pren de punt de partida la presència d’aquest episodi en la literatura catalana i castellana i les fonts literàries per arribar al que realment caracteritza aquest episodi de Lo Desengany: la reelaboració o reinvenció que fa Fontanella que reflecteix la llibertat amb què tractaven els escriptors barrocs els episodis clàssics, superant-ne els tòpics. I, finalment, apunta la hipòtesi que Lo Desengany fos escrita després de la Tragicomèdia… perquè aquella supera en alguns aspectes a aquesta, però queda només en una hipòtesi.
L’aportació de Miró és l’edició d’un text inèdit de Fontanella, una farsa barroca. Abans del text Miró n’explica les característiques – l’estructura, la temàtica, la llengua. L’inscriu en el registre còmic de les composicions jocoses de Fontanella i assenyala que presenta els recursos literaris propis del poeta barroc. D’aquesta composició se’n conserven dos manuscrits, i Miró estableix les diferències que presenten i per a l’edició en segueix un, a partir del qual fa un aparat de variants i de notes al text.
I finalment Antoni Mestres basteix una hipòtesi de posada en escena de la Tragicomèdia pastoral d’Amor, Firmesa i Porfia. La finalitat d’idear una posada escena d’una obra barroca respon al propòsit de recuperar la tradició teatral per superar els prejudicis i veure que de la mateixa manera que es representa Shakespeare es pot representar Fontanella, encara que potser presenti més dificultats lingüístiques, però que ofereix possibilitats d’adaptació a l’escena actual. Així, aquest teatre esdevindria més proper i no cauria en l’oblit, que suposaria la renúncia al patrimoni teatral català. Mestres proposa com s’hauria de plantejar l’argument, els personatges, la posada en escena, l’escenografia i, fins i tot, fa un pressuppost. És, doncs, una proposta amb elements reals, factibles i argumentats, i que mereixeria que es tingués en compte.
Aquest volum, doncs, ens presenta a Francesc Fontanella que “com a fill d’uns temps convulsos, com a poeta barroc, guanya en interès i en solidesa”, com diuen Pep Valsalobre i Gabriel Sansano en el pròleg. Tenim al davant un conjunt d’estudis que tracten la figura de Fontanella des d’angles diversos i aporten interpretacions lúcides, i matisos que enriqueixen el coneixement sobre l’obra, la vida i el temps d’aquest poeta i dramaturg barroc. I per útlim, cal celebrar que s’hagi publicat en una jove editorial - Edicions Vitel·la - obrint la col·lecció “Philologica: Sèrie Estudis” que de ben segur continuarà enriquint el panorama dels estudis de literatura catalana. |
|
|
|
|
| Joan Ramis i Ramis. Arminda, a cura de Vicent de Melchor i Pep Valsalobre. (Philologica sèrie Textos, 2). Bellcaire d’Empordà, Edicions Vitel·la, 2006 |
| ATCA 26 (BARCELONA 2007), 881-884, 01-10-2007 |
Eulàlia Miralles
La triologia dramàtica ramisiana és una de les més citades en les històries de la nostra literatura. Ara bé, si de Lucrècia i Rosaura ja fa anys que en tenim les edicions de Carbonell (1968, 1982), i de la primera també la més recent de Gomila (2004), pel que fa a Arminda la història és tota una altra. Fins ara només comptàvem amb l’edició que l’any 1982 en va fer Vicent de Melchor, de tiratge molt reduït i avui en dia introbable. És per això que ens hem de felicitar per aquesta edició d’Arminda, que han dut a terme Vicent de Melchor i Pep Valsalobre, perquè permet el lector accedir amb normalitat a una peça important de la nostra tradició dramàtica.
Tal i com se’ns adverteix en una nota preliminar que encapçala el volum, ha estat confegit per diverses mans. Melchor ha fet l’estudi introductori i la transcripció d’un dels testimonis, mentre que Valsalobre ha estat el responsable d’establir el text definitiu i ha redactat l’apartat de la recensio; tots dos són els artífexs de la descripció dels testimonis i de les notes a l’obra dramàtica. Finalment, Albert Rossich, és l’autor dels criteris d’edició.
L’estudi introductori està dividit en diversos apartats: L’estudi de Joan Ramis i la seva obra; Vida i obra de Joan Ramis i Ramis (Maó, 1746-1819); Períodes literaris de Joan Ramis; La tragèdia occidental fins al segle XVIII. La tragèdia classicista francesa; El text (és a dir, els manuscrits que transmeten l’obra); i finalment, La llengua. L’estudi repassa, ordenades i sistematitzades, dades conegudes sobre Ramis, l’obra i el context cultural i històric.
A banda de la tasca precursora de Francesc Hernández Sanz, els estudis i les edicions de Jordi Carbonell marquen, evidentment, un abans i un després en el coneixement i la valoració de Ramis i la seva obra. Després, Antoni Joan Pons i Josefina Salord, per citar els estudiosos més representatius, i fa més poc Jaume Gomila, s’han ocupat de la producció poètica i dramàtica de l’erudit menorquí. Tot i que aquesta és una edició divulgativa (“la primera amb garanties de rigorositat filològica, però alhora amb una voluntat divulgativa i de producte editorial normal”, p. 15) i no és qüestió de saturar el lector amb referències bibliogràfiques, i vist que es parla de la producció teatral del menorquí, hi trobo a faltar, en aquesta llista i en la bibliografia final, per exemple, els estudis de Loreto Busquets o de Maria Paredes, autores de dos papers sobre Lucrècia que són, segons el meu parer, de lectura obligada (L. Busquets, “Lucrècia de Joan Ramis i Ramis”, dins A. Manent i J. Veny (ed.), Miscel·lània d’homenatge a Enric Moreu-Rey, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserat, 1988, 335-370; M. Paredes, “Matrona animi virilis. Notes sobre les fonts clàssiques de la Lucrècia (1769) de Joan Ramis”, Estudis Romànics, XXIII, 2001, 229-255).
Pel que fa a la vida i l’obra de l’autor, hi trobem les dades que fins ara coneixíem de la seva biografia i una mirada al context cultural illenc durant l’època: nascut el 1746 a Maó, Ramis va viure diversos canvis de sobirania de l’illa (anglesa, francesa i espanyola), va començar a escriure ben jove (poesia, teatre, història, etc.) mentre es guanyava la vida exercint d’advocat, va estudiar a Palma i es va doctorar a Avinyó, i va ser un dels fundadors de la Societat Maonesa de Cultura; home cultivat, com demostra la seva biblioteca, sembla que havia llegit poca literatura en català i que els seus referents no van ser els de la pròpia literatura sinó, sobretot, els del classicisme francès. De l’herència barroca juvenil al neoclassicisme que caracteritza Lucrècia i Arminda (1769, 1771) hi ha un salt, com també n’hi ha un altre d’aquí a les obres i actituds vitals de la seva etapa de maduresa. Melchor considera que aquestes dues primeres peces teatrals són les “més sòlides” de la seva producció, “fermament construïdes sobre els cànons formals del classicisme francès i que ens mostren un autor hàbil i ben dotat que s’emmiralla en autors que llavors eren força ben considerats: Corneille, Racine i en últim terme els clàssics grecs i llatins” (p. 22). Maria Paredes, en l’article citat, va demostrar amb arguments sòlids que, almenys per a la primera peça teatral del menorquí, Lucrècia, els referents immediats (com a models i com a fonts) són en primer terme els clàssics, Livi i Ovidi; d’altra banda, aquest no és l’únic estudi que s’ocupa de fer notar les influències clàssiques en Ramis.
Pel que fa als períodes literaris ramisians establerts per Carbonell, Melchor ens adverteix que aquesta “és una periodització que avui dia comença a ser revisada” i, més endavant, “que ja és parcialment superada” (p. 23-24), i per justificar-ho recorda que ara tenim la seguretat que no va estudiar a Avinyó (allà, doncs, no hauria adoptat el neoclassicisme) i que sabem que és de 1809 un manuscrit que transmet les seves poesies amoroses i burlesques amb textos en català. Efectivament, diria que, de Carbonell ençà, els estudis ens indiquen que això és així, i l’estigma que acusava el menorquí d’haver “trencat”, a partir d’un moment de la seva vida, amb la literatura en català es va diluint. Sabem que la poesia (en català, en castellà i en llatí) va acompanyar Ramis tot al llarg dels anys que va viure i que, per una sèrie de raons (context polític i cultural menorquí, situació personal, relació amb les institucions espanyoles, etc.), deixà d’escriure teatre i va concentrar els seus esforços en altres àmbits, la historiografia i la naturalística (en castellà majoritàriament). Això vol dir que hi ha un canvi d’interessos: abandona el teatre, que és l’únic gènere que de sempre escriu només en català i amb una clara vocació didàctica, per a la gent del país (veg., per al didactisme, els estudis de Busquets i Paredes), i a partir d’un determinat moment redacta obres per a un públic més ampli, no únicament insular. Són majoritàriament les obres “no literàries”, les històriques, les que arriben a la impremta i les que el fan conegut a la Península; perquè la història és el camp d’estudi preferit de l’erudició il·lustrada, i Ramis és sobretot un erudit. En aquest sentit, caldria tenir en compte la possibilitat de considerar l’Alonsíada sobretot en la seva vessant historiogràfica (dues terceres parts de l’obra són notes històriques) i per a un públic que no és el de casa (d’aquí la necessitat d’una traducció, la que en va fer Albertí, per als compatriotes que no entenen el castellà).
Tornant a l’estudi introductori, segueix un apartat que té la voluntat d’emmarcar Arminda, “en diverses seccions consecutives, en el seu context històric i en les seves característiques principals (tragèdia neoclàssica, regles, imitació, estructura i contingut del drama clàssic, gènere, to i llenguatge)” (p. 25). L’autor hi repassa la història de la tragèdia occidental fins al segle XVIII i es concentra en el cas francès i en les seves diferències amb les tragèdies clàssiques, alhora que estableix els paral·lelismes pertinents amb les tres peces teatrals ramisianes. En Arminda hi veu un reflex de la comèdia pastoral (pàl·lid), una obra que segueix l’estructura bàsica de la tragèdia francesa i que és allunyada dels temes dels clàssics (“producte de seva pura imaginació”, p. 30), propera en alguns aspectes al romanticisme. En efecte, els personatges de l’obra són invenció de l’autor, però el tema de l’amor i els seus efectes és universal (Arminda. Vostre discurs, senyor, demostra clarament / que l’amor és qui reina en vostre enteniment / […] No l’escolteu, senyor, no vos deixeu cegar; / oïu, sí, la raó, qui en mi vos parla clar”, v. 65-66). L’amor, de la naturalesa que sigui, ofusca la raó, i serà finalment el reconeixement de l’estat d’Arminda per part del seu pare el que resoldrà el conflicte.
Tanquen aquest estudi introductori una succinta notícia sobre els testimonis que transmeten l’obra (p. 35-36) i unes notes sobre la llengua dramàtica de Ramis (p. 36-40). Pel que fa a les dades sobre els manuscrits, s’haurien pogut unificar amb les de la “Descripció sumària dels manuscrits d’Arminda” que trobem més endavant (p. 43-45), perquè algunes notícies apareixen duplicades i potser així s’hauria aconseguit un text més àgil. Arminda la transmeten completa dos manuscrits (Biblioteca Pública de Maó, ms. A; Museu de Menorca, ms. C) i fragmentàriament un altre (Biblioteca Pública de Mallorca, ms. B). El ms. A és la base de les edicions modernes de Ramis durant el segle XX: es tracta d’un manuscrit que datem pocs mesos després de la mort de Ramis i que fou preparat pel seu germà Antoni amb la intenció de publicar-lo; a banda del tot el teatre, guarda també poesia. El ms. C conté còpia de les tres peces dramàtiques i alguna poesia i respon a diverses mans (Arminda és un autògraf); tot i que se’n coneixia l’existència des d’Hernández Sanz, era il·localitzat fins que Gomila el va retrobar i va prendre’l com a base per a la seva edició de Lucrècia.
D’altra banda, i pel que fa a la llengua, es comenten alguns aspectes lèxics i morfològics, i s’insisteix també, i potser massa, en la pobresa de la tradició literària catalana i en la manca de referents de l’autor en la literatura catalana clàssica o posterior, però en canvi no es posen en dubte ni els seus referents tradicionals pel que fa a la llengua (“d’arrel cancelleresca i finalitat utilitària, però en principi no literària”, p. 37) ni els models barrocs de certs personatges de Rosaura (i caldria afegir que de part de la seva poesia). El mèrit de Ramis hauria estat bastir una “llengua literària sobre la marxa” (p. 39), a base de la llengua antiga i de calcs i manlleus al francès i al castellà.
D’altra banda, que la llengua dramàtica de Ramis, tret del cas de Vinblanc, no es correspongui “amb el menorquí col·loquial de l’època” (p. 37), és d’esperar, perquè és la caracterització dels personatges la que marca el registre lingüístic. En la seva producció escrita (literària i erudita), Ramis combina català, castellà i llatí: cada una de les peces té un registre i un destinatari marcat, i és el gènere i el receptor qui determinen la llengua de partida. La dramatúrgia ramisiana, amb una clara vocació didàctica, havia de ser escrita en una llengua que fos compresa pel públic. Perquè el teatre de Ramis, com tota obra dramàtica, fou escrita per ser representada, independement que després tingués la fortuna de ser-ho o no.
Els criteris d’edició són comuns a tota la col·lecció Philologica, de la qual Arminda és el segon volum (el lector interessat els pot trobar, més detallats, a Poesia catalana del barroc. Antologia, a cura d’A. Rossich i P. Valsalobre, Bellcaire d’Empordà, Edicions Vitel·la, 2006). Rossich els resumeix aquí, i afirma que el que s’ha volgut és “establir uns criteris de modernització ortogràfica que, alhora que siguin respectuosos amb les peculiaritats prosòdiques, morfològiques, sintàctiques i lèxiques dels textos editats, no representin un entrebanc per a una lectura normal” (p. 41). Perquè, al capdavall, la literatura antiga és per ser llegida, no només per ser estudiada, i és per aquesta raó que es busca donar al lector un text acostat a les formes actuals de la llengua sense trair-lo.
Pel que fa a la recensio, Valsalobre ens ennova que el manuscrit C, que és la base de l’edició, és sens dubte autògraf, una còpia en net de Ramis. Està datat el 1771 però Ramis posteriorment canvià la data per la de 1775 perquè en va corregir alguns versos, pocs, en què introdueix millores al text, que guanya sentit, corregeix errors de còpia i mètrics i desfà repeticions en les rimes; l’única esmena que no és autògrafa ha estat rebutjada en l’edició. El ms. A és un codex descriptus, que introdueix pràcticament totes les esmenes del ms. C i errors, i malgrat això s’ha volgut incloure un aparat crític que els reculli per tal que es pugui copsar la relació de dependència entre els testimonis (aquest aparat, que també recull les correccions del ms. C, és al final de la peça dramàtica, p. 107-108). El ms. B, molt fragmentari, que sembla dependre de C i que és independent d’A, no ha estat tingut en compte per a l’edició. Al final se’ns detallen i justifiquen les lectures de l’editor contra la tradició, es miren de resoldre alguns problemes de lectura i s’argumenta per quina raó es fa prevaldre l’any 1771 com a data de composició de l’obra i no 1775 (Ramis canvia la data a la portada del ms. C, però no a la portadella ni tampoc al darrer full de l’obra, i les correccions que fa són mínimes i no equivalen a una nova redacció).
Clouen el volum dos apèndixs, amb dues cançons que fan referència a l’obra i que són transmeses pels ms. A (apèndix 1) i C (apèndix 2). La primera, que ja havia estat editada per Carbonell i Melchor, és emparentada temàticament amb el primer acte i possiblement era pensada per ser cantada o a l’inici de l’obra o entre els dos primers actes. La segona és un esborrany autògraf amb diverses provatures que fan molt difícil establir el text (hi ha un aparat amb les correccions d’autor).
D’entrada, el volum pot semblar massa compartimentat. Ara bé, pensat com està per parcel·les potser guanya a l’hora de llegir-lo: el filòleg pot anar als apartats de la descripció de testimonis i la recensio sense perdre’s, i el lector que no hi estigui avesat pot passar directament al text i gaudir de la seva lectura. Després d’aquesta edició d’Arminda vindran, de ben segur, un bon gruix d’estudis crítics sobre l’obra. També és d’esperar que la totalitat de l’obra ramisiana acabi veient la llum. L’Alonsíada reclama una edició urgent (i la traducció d’Albertí), així com la producció historiogràfica del menorquí. Per què no, doncs, un projecte com l’obra completa de Febrer i Cardona per a Ramis? |
|
|
|
|
| Vitel·la crea una col·lecció de llibres per divulgar el |
| Diari de Girona, 25-08-2007 |
L'editorial empordanesa obre una sèrie que compila textos representatius
DdeG, Girona.
Amb la proximitat del nou curs les editorials s'afanyen per tenir a punt les novetats per al mes de setembre. Aquest és el cas d'Edicions Vitel·la, que dilluns ja tindrà publicades al seu web els nous títols disponibles, entre els quals hi haurà els primers números de dues noves col·leccions "Turisme Cultural" i "Discursos".
La primera, "Turisme Cultural", dirigida per la doctora Dolors Vidal de la Universitat de Girona, pretén divulgar i consolidar el "pensament turístic" en el "pensament en el turisme", juntament amb el coneixement, l'anàlisi, la reflexió i la gestió del turisme cultural en l'àmbit internacional. El primer títol disponible en aquesta col·lecció és "Pensament i turisme. De l'experiència al ritual", de José Antonio Donaire. El volum és una travessia per les principals tensions de l'exhibició de la cultura als visitants. Alguns dels problemes que analitza l'obra formen part de les principals qüestions de la societat de principis del segle XXI: el concepte d'identitat, els límits de la mercantilització, la vigència de la cultura de masses o l'autenticitat de les relacions culturals.
L'altra novetat d'Edicions Vitel·la és la col·lecció "Discursos", que pretén donar cabuda a textos que incideixen en la importància dels nous objectes teòrics que plantegen la globalització, la desregulació de la vivència postmoderna i la cirsi en la confiança dels "grans relats", amb l'objectiu d'obrir un diàleg satisfactori amb el lector del segle XXI. El primer títol d'aquesta col·lecció, dirigida pel doctor José Luis Rodríguez García, de la Universitat de Saragossa, és "Palabras de viaje. Estética y hermenéutica del viaje", editat per Luis Beltrán i Ignacio Duque. En aquest llibre hi ha reflectits dos aspectes de la experiència viatgera: la seva dimensió hermenèutica i la seva transcendència estètica, dos aspectes inseparables com les dues cares d'una mateixa fulla.
Edicions Vitel·la, nascuda a Bellcaire d'Empordà l'any 2006, ja compta amb dues col·leccions més: "Studia Humanitatis", dirigida pels doctors Mariàngela Vilallonga i Antoni Cobos i "Philologica", a càrrec del doctor Albert Rossich. L'editorial empordanesa presenta aquest setembre dues novetats més, incloses en aquesta última col·lecció. Es tracta de "La musa vigatana", manuscrit que recull l'obra de Marià Torrent i Vinyas amb edició a càrrec de Roger Vilà; i "Speculum al foder", un tractat de bones pràctiques sexuals que s'inscriu en la tradició dels regiments de sanitat, un gènere literari molt popular a l'Edat Mitjana. Aquesta edició, a cura d'Anna Alberni, és la primera que té en compte els dos testimonis de l'obra, cosa que ajuda a clarificar alguns passatges del text de comprensió gens planera. |
|
|
|
|
| El placer de sufrir |
| la Vanguardia - Culturas, 11-07-2007 |
Jordi Galves
La verdadera calidad de un escritor se aprecia mejor en los errores que en los aciertos ya que también existe una manera inteligente de equivocarse que convive con la estupidez en estado puro. Un gran escritor no sólo es el que escribe grades frases, imponentes obras y sutiles conceptos, un gran escritor es el que nunca te hace perder el tiempo, el que, en modo alguno, caerá en según que trampas, ni escogerá los caminos del desastre. Incluso Homero se duerme, claro, pero de qué modo lo hace, qué grande es cuando se distrae o equivoca. Lo mismo sucede con las literaturas, pueden tener deslumbrantes momentos de esplendor, pero su personalidad se comprende mucho mejor en los períodos malos. Eso es lo que le pasa a la literatura catalana, con tantas épocas de fragilidad y desamparo en las que destaca siempre la llama de la dignidad e incluso una emocionante y rotunda calidad frente a la marginación. Si en 1779 Antoni de Capmany, el gran barcelonés, consideraba a la lengua catalana un “idioma antiguo provincial muerto para la república de las letras”, Joan Ramis i Ramis (Maó ,1746-1819), en Menorca, escribía “Lucrecia o Roma libre” (1769), “Arminda” (1771) y “Rosaura o el més constant amor” (1783) y daba al catalán una posibilidad de futuro, un modelo literario que pudiera ser reconocible y aceptado.
Ramis, doctor en leyes, abogado y más tarde magistrado, representa perfectamente el periodo de esplendor económico que gracias al comercio y a la administración colonial convirtieron a Menorca en un territorio de gran categoría. Aunque en 1813, en las primeras elecciones al Ayuntamiento constitucional de Maó, formó parte del partido de los “rancis”, de los caballeros o conservadores, su mundo no tiene nada que ver con el inmovilismo español ni con los nostálgicos de la Inquisición. Su asombrosa biblioteca es la de un ilustrado, la de un lector refinado; sus compañías son Voltaire, Racine, Boileau, Shakespeare, Thomson y Young, Petrarca y Tasso, Virgilio, Horacio, Ovidio o Séneca. Pero tan suntuosa y nutrida colección no hace sino subrayar un elemento importante. Su vocación literaria, aunque modesta, se parece a la de muchos otros desafortunados autores de la literatura catalana de todos los tiempos: empezar de nuevo desde cero, escribir sin modelo lingüístico ni estético. Ramis no parece haber leído a ningún escritor catalán ni se diría que tenga conciencia de pertenecer a ninguna literatura resistente. Lo que conmueve es que escribe en catalán por naturalidad, por la fuerza indiscutible del idioma vivo y soberano en todos los rincones de su isla.
El drama de “Arminda” es menor, es el más modesto de sus títulos y hoy no puede considerarse sino una elegante curiosidad epocal. Ambientado en una imaginaria Catalunya de la Edad Media, su trama es elemental y su abierto dramatismo quizás sea un anuncio de lo que nos traerían los hombres de la Renaixença. El conflicto es moral, la disyuntiva, claro está, se halla entre el amor y el deber, la obligación y la devoción. Los protagonistas son una mujer pobre y un hombre rico. ¿Son superiores los vínculos de la sangre o los del amor? Como en Ausiàs March su nos responde: “el meu gust és patir, pués que la sort lo vol” . |
|
|
|
|
| Vitel·la reedita la tragèdia neoclàssica «Arminda» del menorquí Joan Ramis |
| Diari de Girona, 20-03-2007 |
Acn/DdeGi, la Bisbal d’Empordà
L’editorial baixempordanesa Edicions Vitel·la ha presentat a la Bisbal d’Empordà un nou títol que s’incorpora dintre la Sèrie Textos de la col·lecció «Philologica», dirigida per Albert Rossich, catedràtic de Filologia Catalana de la UdG. Es tracta de la tragèdia neoclàssica Arminda, obra del menorquí Joan Ramis (Maó, 1746-1819), una peça de teatre breu que planteja un conflicte amorós ambientat a la Catalunya medieval. La reedició i comentaris d’aquesta nova Arminda ha estat a cura dels professors Vicent de Melchor i Pep Valsalobre.«Es tracta d’una obra de teatre molt breu, brevíssima, de 846 versos», va explicar Valsalobre. «Una tragèdia amorosa que incorpora personatges històrics com el comte de Barcelona o d’Urgell». |
|
|
|
|
| Bargalló defensa el barroc davant d’un noucentisme encara perniciós |
| El punt, 02-03-2007 |
El director del Ramón Llull presenta a Girona una antologia de la poesia barroca
XAVIER CASTILLÓN / Girona
.-«Som la cultura en bona part noucentista i el barroc és el contrari que el noucentisme. A mi no m’agrada el noucentisme i crec que la pervivència del noucentisme ens està fent mal», va dir ahir el director de l’Institut Ramón Llull, Ramón Bargalló en la presentació del llibre Poesia catalana del barroc, antologia (Vitel·la), d’Albert Rossich i Pep Valsalobre, a la Llibreria 22. L’acte va ser una defensa de la qualitat i la varietat de la poesia barroca, en contra del tòpic que va ser una època decadent.
«He canviat el meu àmbit d’actuació, dels Països Catalans al món, i ara busco el nostre reconeixement a l’exterior. I crec que només serem identificats com a catalans si, quan construïm la nostra identitat, ho fem desacomplexadament i amb la construcció de la nostra historia sencera, que evidentment també inclou el barroc», va dir Bargalló, que el 1987 va editar un llibre divulgatiu ( Literatura catalana del segle XVI al XVIII) en què ja amb el títol evitava el concepte de decadència habitual per referir-se a aquesta etapa, sobretot per justificar la idea de renaixença del segle XIX. Segons Bargalló, el llibre de Rossich i Valsalobre demostra que “el barroc és el segon gran moment de la literatura catalana pel que fa a la mètrica i a la retòrica”, i també va coincidir amb els dos responsables de l’antologia en la gran varietat de temàtiques tractades pels nombrosos poetes de l’època, que més enllà de la burla, l’escatologia i l’erotisme que s’identifiquen superficialment amb la poesia barroca, també feien poesia amorosa, moral, devota, política, bucòlica, etc. Ahir es va reivindicar la vàlua literària del rector de Vallfogona i d’altres autors als quals no els va pesar tant la seva popularitat. Per Bargalló, «no podríem parlar de Joan Brossa ni de Maria Mercè Marçal sense la poesia del barroc», i també va remarcar la seva influència en altres autors com ara Salvat-Papasseit.
Si Rossich i Valsalobre, com a professors, trobaven a faltar una antologia de textos barrocs, com aquesta («Era una situació vergonyosa que s’havia de corregir»), Bargalló va aconsellar el llibre «la gent que ensenya literatura i que opina que el barroc a Catalunya va ser una època desèrtica, quan en realitat va ser molt rica». |
|
|
|
|
| Bargalló troba “necessària” l’antologia de poesia del barroc de Rossich i Valsalobre |
| Diari de Girona, 02-03-2007 |
Qualifiquen d’ “error històric” presentar la literatura catalana del s.XVIII com a decadent
D.B., Girona
El director de l’Institut Ramón Llull, Josep Bargalló, va afirmar ahir a Girona que el llibre Poesía catalana del barroc. Antologia era “molt necessari” no només per als lectors en general, sinó especialment per a la gent que “ensenya literatura i opina que l’època del barroc era eixorca”.
Bargalló va participar ahir a la llibreria 22 com a presentador del llibre d’Albert Rossich i Pep Valsalobre, professors de l’UdeG. L’obra, la primera antologia de poetes catalans del segle XVII, és una edició de Vitel·la i pretén demostrar que els poetes que els poetes del barroc tenien un enginy i una riquesa lingüística extraordinaris, no eren quatre gats, com es diu, sino que tractaven matèries molt diverses.
De fet, Rossich fa més de vint anys que predica aquesta tesi als seus alumnes de la Facultat de Lletres de l’UdeG. Ara, amb l’aparició del llibre, pretén “canviar l’historia de la literatura catalana” per corregir uns “errors greus” que atribueix als noucentistes. Segons Rossich, els noucentistes, per demostrar que eren els millors, van renegar de l’etapa anterior. Així, es produïa una glorificació de la literatura medieval i contemporània catalana, mentre s’enviava a l’infern la moderna, tot i tenir representants dignes com el conegut com a Rector de Vallfogona.
Bargalló va sintonitzar plenament en aquest context ja que, per ell, que és de Tarragona, el noucentisme queda lluny: “Jo soc de la terra dels calçots que no és un menjar noucentista perquè t’embrutes. A mi em cau més bé el barroc”, va dir el director del Llull. |
|
|
|
|
| De antiquitate legum. Joan Ramon Ferrer. Edició a cura d’Antoni Cobos. Edicions Vitel∙la. Girona, 2006. |
| Auriga. Revista de divulgació del món clàssic. (núm 46, hivern 2007), 01-01-2007 |
Leonardo Francalanci
L’edició del tractat De antiquitate legum, del jurista i lletraferit barceloní Joan Ramon Ferrer (1415?-1496), és el fruit de la feina del filòleg figuerenc Dr. Antoni Cobos. El resultat és un llibre complet, rigorós, que ofereix al lector el text original en llatí, amb abundants anotacions i un útil aparat de fons, acompanyat d’una excel∙lent traducció acarada i d’un estudi introductori sobre la biografia i l’obra de l’autor.
Més enllà del seu valor intrínsec, indiscutible, aquest volum té també el mèrit d’ inaugurar la nova col∙lecció de textos i estudis humanístics Studia Humanitatis, dirigida per Mariàngela Vilallonga i per Antoni Cobos, i publicada per Edicions Vitel∙la – ILCC Universitat de Girona; aquesta nova proposta editorial, que té per objectiu l’edició de textos cabdals de l’humanisme català, neix com a resultat dels treballs que es duen a terme dins de l’homònim grup de recerca Studia Humanitatis, a l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes, secció Francesc Eiximenis, de la Universitat de Girona. |
|
|
|
|
| Pep Valsalobre presenta el volum miscel·lani dedicat a Francesc Fontanella |
| Diari de Girona, 14-12-2006 |
| La Llibreria Cafè de Girona va acollir ahir la presentació del llibre Francesc Fontanella: una obra, una vida, un temps (Edicions Vitel·la), a cura de Pep Valsalobre i Gabriel Sansano. El llibre forma part de la col·lecció Philologica, dirigida pel professor de la UdG Albert Rossich. Aquest estudi vol posar de relleu la importància de l’obra de Francesc Fontanella, escriptor i sacerdot nascut a Barcelona entre 1610 i el 1620 i mort a Perpinyà entre 1680 i el 1685. Els textos del llibre els firmen Antoni Simon, Henry Ettinghausen, Oscar Jané, Eulàlia Miralles, Francesc Feliu, Albert Rossich, M.A. Guerrero, Montserrat Bonaventura, Giuseppe Grilli, Joan Alegret, Jaume Pòrtulas, Pep Valsalobre, Maria-Mercè Miró, Albert Mestres i Gabriel Sansano. |
|
|
|
|
| FRANCESC FONTANELLA. UNA OBRA, UNA VIDA, UN TEMPS |
| Presència, 08-12-2006 |
A cura de : PEP VALSALOBRE I GABRIEL SANSANO
Editorial: VITEL.LA
Pàgines: 354 / Preu 17,8 euros
Aquest volum miscel·lani, en el qual han participat catorze estudiosos de deu universitats, vol posar en relleu la importància de l’obra del poeta i dramaturg barroc Francesc Fontanella (Barcelona, 1622-Perpinyà 1682/83). Els articles analitzen l’obra literària de Fontanella des de diversos punts de vista, i també el seu context polític i cultural. |
|
|
|
|
| Un col·loqui a la UdG revisa l'obra i l'època del poeta i dramaturg barroc Francesc Fontanella |
| El Punt, 05-10-2006 |
Eva Vázquez
Es considera l’autor més culte, ambiciós i complex de la Catalunya del XVII
Especialistes en història, dret, literatura i llengua del segle XVII de diverses universitats catalanes, però també de Tolosa, Pisa i Southampton, participen avui i demà a la Universitat de Girona en el VI Col·loqui Internacional Problemes i Mètodes de Literatura Catalana Antiga, dedicat al poeta i dramaturg Francesc Fontanella (Barcelona, 1622–Perpinyà, c. 1682), l’autor més culte i ambiciós de la seva època, del qual tot just fa una dècada s’ha emprés l’edició de la vasta obra completa.
Pocs autors de la literatura catalana tenen una vida tan captivadora com la de L’impetuós, cultíssim i fins a cert punt desafortunat Francesc Fontanella. Membre d’una influent família de juristes barcelonina, va ser poeta precoç, va exercir l’advocacia, va prendre partit pels afrancesats, va participar en les més rellevants campanyes d’armes de guerra dels Segadors, va casar-se dues vegades va enviudar i, havent claudicat ja de tot menys de la dignificació literària del català va acaba sent prior del convent dominic del seu exili a Perpinyà. La seva obra, que abraça la poesia -des de l’amorosa i refinada a la satírica i escatològica, passant per la religiosa i moralitzant-, la prosa i el teatre, reflecteix aquests avatars biogràfics amb fran fidelitat, però el fet que no hagi començat a ser editada fins fa una desada i el prejudici obscurantista que des del noucentisme es va estendre sobre aquest període literari han relegat Fontanella a l’àmbit restringit dels estudis acadèmics.
Amb el col·loqui que s’obre avui a la UdG, organitzat per l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes (ILCC), es pretén contribuir al coneixement i aprofundiment de la important aportació fontanelliana a la llengua i literatura del país, del refinament i ambició de les quals va ser un dels defensors més actius, prenent com a model, però amb “solucions innovadores i originals”, segons Albert Rossich i Pep Valsalobre, coordinadors del congrés, la tradició cultural de més prestigi del moment: la italiana, la francesa i, per descomptat, la castellana, amb Garcilaso de la Vega i Luis de Góngora al capdavant. Autor culminant del barroc català, es considera l’únic escriptor del país que va cultivar l’ègloga seguint l’exemple de Garcilaso, i el primer que va proposar-se inaugurar un teatre culte en la llengua pròpia. Un d’aquests textos encara inèdit, un diàleg en vers, veurà la llum per primera vegada en edició impresa al llibre Francesc Fontanella: una obra, una vida, un temps, amb què s’estrena l’editorial empordanesa Vitel·la, una miscel·lània d’aportacions de bona part dels especialistes que participen en el col·loqui de la qual han tingut cura Valsalobre i Gabriel Sansano i que serà presentada avui (19,30) en el marc de la trobada. De fet, aquesta publicació serà l’eina de referència dels ponents, que es limitaran a exposar breument el contingut dels estudis ja recollits al llibre per poder dedicar les sessions al debat actiu, en una fórmula del tot insòlita fins ara en els estudis d’humanitats, tal com subratllen Rossich i Valsalobre. |
|
|
|
|
| Neix a Bellcaire d’Empordà una editorial especialitzada en estudis literaris |
| El Punt, 11-06-2006 |
Eva Vázquez
Gemma Garcia, vinculada a l’Institut Francesc Eiximenis de la Universitat de Girona (UdG), ha creat Edicions Vitel·la, una empresa editorial amb seu a Bellcaire d’Empordà especialitzada en textos i estudis literaris d’àmbit universitari. L’editora, que va presentar el seu projecte divendres al vespre a la mateixa seu de Vitel·la, al carrer Major número 8 de Bellcaire, va explicar que els primers títols es distribuiran al setembre i que, en una primera fase, correspondran a diverses col·leccions dirigides per destacats professors i catedràtics de la UdG. Es tracta inicialment de quatre sèries: Philologica, que dirigirà Albert Rossich, catedràtic de filologia catalana, amb estudis que aprofundeixin en aspectes diversos de la llengua i la literatura catalanes; Studia Humanitatis, dirigida per Mariàngela Vilallonga, catedràtica de llatí, i el doctor Antoni Cobos, en què es publicaran textos llatins de l’època del Renaixement; Turisme Cultural, dirigida per la doctora Dolors Vidal, que tractarà temes relacionats amb les estratègies de promoció i difusió patrimonials, i una darrera col·lecció de llibres d’assaig de petit format sobre temes candents del món contemporani. Gemma Garcia confia que Vitel·la contribueixi «de manera modesta però rigorosa a l’enriquiment de l’actual panorama cultural català, amb l’aportació i el suport d’investigadors i intel·lectuals de reconegut prestigi». |
|
|
|
|
|
| , 00-00-0000 |
Un llibre recull poemes inèdits de Maria Àngels Anglada
Edicions Vitel·la ha publicat el llibre "Maria Àngels Anglada. Poesia completa", una obra que compila en un volum tots els poemes que l'autora de Vic va voler publicar, amb un total de 83 composicions poètiques, nou de les quals son inèdites. Durant l'acte de presentació oficial del Ilibre, al que hi ha assistit el conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras, l'actriu Carme Callol ha llegit alguns dels seus poemes.
Maria Àngels Anglada (Vic, 1930 - Figueres, 1999) està considerada una de les principals escriptores en llengua catalana del segle XX amb obres de narrativa, poesia, assaig i crítica literària, d'entre les quals n'és especialment conegut "El violí d'Auschwitz".
Maria Àngels Anglada va néixer a Vic al 1930 i va morir a Figueres al 1999 i està considerada una de les principals escriptores en llengua catalana del segle XX. Llicenciada en Filologia Clàssica, va conrear diversos gèneres: la narrativa, la poesia, l'assaig i la crítica literària, a més de col·laborar en diverses publicacions periòdiques.
Entre les seves obres més destacades hi ha "Les Closes" (1979), novel·la guanyadora del premi Josep Pla 1978; "Sandàlies d'escuma" (1985), premi Lletra d'Or 1985; "El violí d'Auschwitz" (1994), novel·la elogiada tant per la crítica com pel públic, i "El quadern d'Aram" (1997). |
|
|
|
|
|
|
