| |
|
|
| El somni d’editar llibres |
| La Vanguardia, 15-08-2008 |
El somni d’editar llibres
Des que es va inaugurar ara fa poc més d’un any, a la biblioteca Pere Blasi sempre hi ha gent feinejant, però quan s’expliquen contes s’omple. Les presentacions de llibres infantils que comporten que el conte s’expliqui en públic tenen un risc. Les criatures són insubornables. No n’entenen de llibres més venuts, ni de més premiats. Si el conte els engrapa, escolten amb delectació, sinó, es prepara el motí, i el que no té set, té gana i el que no, se’n vol anar.
Quan l’actriu Margarida Massot comença a explicar el conte “El gira-sol del forat”, de Consol Gifre amb il∙lustracions de Marc Vicens, es fa un silenci que no es trenca fins als aplaudiments. El conte ha tingut èxit. L’autora signa exemplars, la Teresa Calabús, de la llibreria El Cucut, i la Cristina Rufí, directora de la biblioteca i organitzadores de l’acte, conversen amb els assistents, i la Gemma Garcia, l’editora, es mostra satisfeta. És el primer volum de la col∙lecció “Petita Vitel∙la”, l’última aposta d’una editorial amb dos anys d’existència que té la seu a Bellcaire d’Empordà, però ven exemplars arreu del món.
Quan Gemma Garcia va fundar Edicions Vitel∙la tenia clar que volia dedicar-se a publicar llibres que fins ara el lector no trobava a les llibreries, i que alhora volia arribar a un públic que anés més enllà de l’universitari. Justament en els anys de feina a la UdG va entrar en contacte amb catedràtics, que estan al corrent de les noves recerques que es desenvolupen en diferents camps, així que alhora d’emprendre l’aventura de la seva vida va trobar els còmplices imprescindibles i més adequats.
La “Col∙lecció Philologica”, dirigida per Albert Rossich, ha publicat uns quants llibres que desmunten el mite de la decadència literària del període barroc i un curiós tractat de sexualitat medieval catalana “Speculum al foder”. “Studia Humanitates”, dirigida per Mariàngela Vilallonga i Antoni Cobos, ha tret a la llum una controvèrsia que es covava a la Catalunya del renaixement amb l’obra “Joan Ramon Ferrer,“De antiquitate Legum”. La col∙lecció “Turisme Cultural”, que dirigeix Dolors Vidal i patrocina la Diputació, pretén donar eines d’anàlisi filosòfica i antropològica a aquests fenomen molt nostre. La col∙lecció “Discursos” la dirigeix J. L. Rodríguez García, de la Universitat de Saragossa.
Gemma Garcia està convençuda que la iniciativa tirarà endavant. Hi ha un públic ben format intel∙lectualment que no es mou dins de l’ àmbit universitari però té interès en aspectes concrets de la cultura del país. Els volums han estat esporgats de tots els aparells crítics que enfarfeguen la lectura i es distribueixen per tot el país.
L’ editorial ha trobat la via per entrar a biblioteques d’arreu del món i ja ha començat a vendre als Estats Units, demostrant l’existència del públic potencial que té una editorial petita, però amb els objectius clars. “Si en aquests cinc anys l’editorial no funciona- comenta Gemma Garcia- tornaré a la universitat i em quedarà, d’aquesta experiència, un molt bon record. Arriba un moment en què has de fer una aposta pels somnis que has tingut tota la vida. Ho has d’haver intentat”.
Els projectes no es queden aquí. Entre mans té l’edició de textos teatrals que els espectadors puguin comprar quan assisteixen a un espectacle i alhora oferir bones traduccions de les obres que es produeixen a fora perquè els actors i directors d’aquí les puguin portar a escena. L’objectiu és establir un diàleg entre les arts escèniques d’aquí i les de fora. I la publicació d’obres de literatura contemporània que ha de comptar amb escriptors i poetes com Enric Casasses. Edicions Vitel∙la aposta per posar en relació els treballs que s’elaboren a les càtedres amb el públic del carrer, un lector exigent que sap el que busca. |
|
|
|
|
| Multiplicidad del viaje |
| ABC LAS ARTES Y LAS LETRAS, 28-06-2008 |
Multiplicidad del viaje
Jorge Carrión
Se está consolidando el viaje como eje trasversal académico. Se multiplican los simposios y las publicaciones. En Francia ya existe el Centre de Recherche sur la Littérature des Voyages (www.crlv.org); en Italia, el Centro Interuniversitario di Ricerche sul Viaggio (www.cirvi.it). A la tendencia internacional se está añadiendo la universidad española, como evidencia el volumen “Palabras de viaje”, editado por Luis Beltrán e Ignacio Duque, de la Universidad de Zaragoza. Sujeto a la lógica de la gestión cultural de nuestro inicio de siglo, todo simposio universitario sobre el viaje debe contar tanto con creadores y profesores como con algún experto. El que dio origen a este libro no fue una excepción: el poeta Dionisio Cañas habla, para empezar, sobre su experiencia migratoria personal. La mayoría de los participantes utiliza el marco temático del encuentro para hablar sobre la presencia o la importancia del desplazamiento en los autores en que se han especializado. Así, tenemos artículos Claude Cahun, Hans-Georg Gadamer, Joseph Conrad o Deleuze y Guattari, enhebrados con hilos de la esfera léxica del viaje (la errancia, la frontera, la deriva, el tránsito).
También encontramos ensayos de carácter más general, que invocan los clásicos griegos, atraviesan las peregrinaciones medievales, se detienen inexcusablemente en el “Quijote”y, según el caso, divagan ya en la contemporaneidad sobre novela española o sobre mitos de la narrativa infantil. A juzgar por las referencias bibliográficas utilizadas en sus respectivas aportaciones, sólo Beltrán, Duque y la profesora Patricia Almarcegui utilizan para su reflexión la producción teórica internacional que ha permitido que los estudios sobre el viaje sean paradigmáticos de nuestra época. El artículo de esta, “El fin del viaje”, parte de la célebre constatación de Lévi-Strauss para establecer la ficcionalización de la experincia viajera, que la conduce al concepto de responsabilidad, aplicable a viajeros del cambio de siglo como Ascherson, Thubron, Kaplan o Kapucinsky. Sólo se le puede reprochar que la reflexión se limite a diez páginas. Por fortuna, Almarcegui ha publicado recientemente “Alí Bey y los viajeros europeos a Orinte” (2007) y editó, con Leonardo Romero Tobar, “Los libros de viaje: realidad vivida y género literario” (2005). Dos buenas vías para sintonizar con la frecuencia europea de los estudios del viaje. |
|
|
|
|
| Donaire convida a reflexionar sobre com gestionar el turisme cultural |
| Cultura- El Punt, 15-06-2008 |
Donaire convida a reflexionar sobre com gestionar el turisme cultural
“El Turisme cultural rebel∙la la nostra identitat”, sosté amb relació al nou llibre
El turisme mundial està canviant molt en aquest nous temps i les societats avançades cada vegada viatgen més sense les pautes que s’establien fins fa poc. A causa d’aquest processos tan canviats, el geògraf, professor de la UdG i polític del PSC José Antonio Donaire publica un assaig sobre el turisme cultural i la reflexió que suposa la seva gestió més enllà dels professionals i els manuals. Donaire raona que el turista cultural despulla la identitat dels indrets que visita i “se n’endú l’ ànima”.
Donaire ha volgut aportar visions pausades de reflexió en el turisme de l’era dels vols barats, la socialització dels viatges, el turista global, les ofertes intemporals i un context amb pautes no gaire definides. A “Turisme cultural”. “Entra l’experiència i el ritual “ planteja què significa el turisme cultural i les noves conseqüències que suposa, tant per al viatjant com per a la zona acollidora. I parlant del llibre, l’autor raona que el turisme actual “ja no és un element estanc. Una de les característiques del turisme contemporani és que les fronteres entre turisme i no turisme s’han difuminat. Ara es pot treballar i fer turisme, en unes jornades, es pot fer esport i turisme, es pot comprar i fer turisme”, comenta Donaire, amb la intenció que el lector de l’assaig no sigui només el gestor específic del turisme cultural.
L’autor exposa que un turista cultural, “per definició”, el primer que genera al receptor és “ l’obligació a reflexionar què vol dir cultura i què vol dir identitat. I és un exercici sobre què som, perquè un turista cultural despulla la nostra història i desenvolupa molt el muscle de la identitat”, expressa.
Amb relació a Catalunya, Donaire pondera que els nous temps turístics, lluny del sol i la platja, generen uns interrogants sobre definicions identitàries, més enllà dels processos homogenis, “ ja que ens hem passat 40 anys amb un model que ha passat de puntetes sobre el concepte identitari”. Per això sosté que, en el nou escenari, el turisme és un “think thank sobre què és Catalunya. I aquest és un element apassionant amb totes les contradiccions”. |
|
|
|
|
| Leyendo “Turismo Cultural” |
| Clan-destinos, 10-06-2008 |
Leyendo “Turismo Cultural”
Publicado el Junio 10, 2008 por doctoralivingstone
“De la misma manera que Richard Avedon puede ser considerado el cronista de la América profunda, las fotografías de Martin Parr son una fábula del turismo cultural”. Así empieza el recién publicado libro del profesor José Antonio Donaire sobre el turismo cultural, “Turismo cultural. Entre la experiencia y el ritual”, una travesía por las principales tensiones de la mercantilización de la cultura. El autor nos imbuye en un laberinto de paredes sinuosas, donde las diversas realidades que conforman el turismo cultural (a menudo realidades contradictorias) se superponen, se niegan y se complementan.
En el primer capítulo, “El hilo de Ariadna”, se abordan los conceptos de turismo y cultura; y se reflexiona sobre los puntos de encuentro de los dos conceptos. “Podemos considerar que el turismo cultural es turismo y cultura de forma simultánea. Y que sólo se puede entender si consideramos las dos perspectivas al mismo tiempo. En la esencia del turismo cultural podemos encontrar evidencias de la experiencia cultural, como la trascendencia, la mística, el interrogante o la voz del tiempo, y también de la experiencia turística, como la curiosidad, la transgresión, lo efímero o la seducción por el otro. Es probablemente en el espacio fronterizo, un espacio en tensión, donde mejor podemos entender la complejidad del turismo cultural”.
El segundo capítulo, “El rastro de Heródoto”, es un recorrido por los diferentes momentos históricos del turismo cultural. “El turismo contemporáneo es un palimpsesto en el cual se puede leer todavía la fascinación de los primeros viajes románticos de Laborde o Borrow, los grabados de Durero y de Piranesi, el discurso autoritario de las primeras guías Baedecker y Joanne, la mirada homogénea del turismo fordista o la búsqueda compulsiva de los espacios turísticos sin turistas. Por eso, la presentación histórica del turismo cultural es, en cierta manera, una descripción del turismo cultural contemporáneo”.
“Las luces de Lumière”, tercer capítulo, es una lectura semiológica del turismo cultural, a partir de todas las posibles lecturas interpretativas de la mirada turística: el significado y el significante, el fondo y la forma. “El turismo cultural es en última estancia un ejercicio de semiología. Los visitantes otorgan un significado a un significante, desnudan la catedral o la iglesia de su valor epidérmico inmediato e intentan leer qué quiere decir realmente”.
En el cuarto capítulo, “Desde el Aleph”, el autor presenta una taxonomía de los principales componentes del turismo cultural; los objetos de la mirada turística: los nodos, los escenarios, los itinerarios, las simulaciones… “Pocos espacios culturales se pueden explicar sólo con uno de estos objetos. La mirada turística tiende a integrar, en dosis e intensidades diferentes, varios elementos al mismo tiempo. Como una extraña alquimia, que mezcla los elementos culturales, los elementos simbólicos y el ritual turístico”.
Finalmente, en “El fuego de Prometeo” (capítulo quinto) se realiza un breve recorrido por las principales formas de gestión del turismo cultural. Desde la gestión territorial hasta la gestión de los flujos, pasando por los límites de la capacidad de carga o el turismo cultural 2.0. “El turismo cultural contemporáneo no puede ser concebido sin tener en cuenta la gestión turística de la experiencia cultural. En muchas ocasiones, la gestión es el elemento que permite el accesos a unos atributos del territorio; sin su mediación, estos atributos serían, probablemente, inaccesibles. La gestión pública y privada es también el mecanismo que propicia la conexión material y mental entre origen y destino”.
Sin duda, se trata de una de las más estimulantes obras sobre el turismo cultural nunca escritas. Una buena lectura para estas vacaciones. |
|
|
|
|
| Presenten un llibre sobre turisme cultural |
| Diari Girona, 31-05-2008 |
Presenten un llibre sobre turisme cultural
La Fontana d’Or ha acollit aquesta setmana la presentació del llibre “Turisme cultural. Entre l’experiència i el ritual”, escrit per José Antonio Donaire. Es tracta del primer volum d’una col∙lecció sobre turisme cultural, impulsada per Edicions Vitel∙la amb el suport de la Diputació de Girona. L’objectiu és publicar reflexions sobre el turisme i la seva relació amb el patrimoni històric gironí. |
|
|
|
|
| Poesia catalana del barroc. Antologia, a cura d’Albert Rossich i Pep Valsalobre. |
| Els marges, 30-05-2008 |
Poesia catalana del barroc. Antologia, a cura d’Albert Rossich i Pep Valsalobre, Bellcaire d’Empordà, Edicions Vitel·la, 2006
Pep Valsalobre i Albert Rossich, Literatura i cultura catalanes (segles XVII-XVIII), Barcelona, Editorial UOC, 2008
Fa ja uns quants anys que els professors Albert Rossich i Pep Valsalobre ens van oferint eines per a l’estudi de la literatura catalana moderna, menysvalorada sovint per les nostres institucions. Uns mesos enrere, a l’exitosa Fira de Frankfurt, en el marc de l’exposició Cultura Catalana, singular i universal, al costat d’etiquetes com “L’edat mitjana”, “La Renaixença i el Modernisme”, etc., hi podíem trobar encara la gens afortunada “Els segles foscos” per designar tres segles de la nostra cultura, els de l’edat moderna. Desafortunada perquè ni és descriptiva d’aquest període de la literatura catalana, ni respon al que diu des de fa temps la historiografia literària ni, encara, des d’un punt de vista formal, és manera d’etiquetar un període. Valsalobre ho explicava amb claredat no fa gaire en un paper que ha corregut entre els modernistes.
Doncs bé, darrerament Rossich i Valsalobre ens han brindat, amb la publicació de Poesia catalana del barroc. Antologia (Bellcaire d’Empordà, Ed. Vitel·la, 2006) i Literatura i cultura catalanes (segles XVII-XVIII) (Barcelona, Ed. UOC, 2008), encara dues noves mostres de la vitalitat, fortalesa i dignitat de la nostra literatura tot al llarg de dos-cents anys.
Poesia catalana del barroc. Antologia és el primer volum de la Sèrie Textos de la Col·lecció Philologica, dirigida pel mateix Rossich i que, fins ara, ja ha tret a la llum l’edició d’Arminda de Joan Ramis i Ramis per Vicent de Melchor i Pep Valsalobre, el manuscrit La musa vigatana de Marià Torrent i Vinyas per Roger Vilà i l’anònim Speculum al foder a cura d’Anna Alberni. Una col·lecció que posa a l’abast del públic, especialitzat i general, uns textos que havien tingut poca circulació, o cap ni una, i ho fa partint de la premissa que la literatura no només s’ha d’estudiar sinó que sobretot s’ha de llegir. Per aquesta raó, doncs, mira d’oferir, i ho aconsegueix, uns textos de lectura fàcil, ben editats i anotats.
L’antologia guarda una selecció de poemes fruit de molts anys de lectura dels editors i, si se’m permet, de l’enamorament per la poesia barroca. És una reivindicació perquè, tal i com se’ns diu al pròleg de Rossich que encapçala el volum, “salvant les excepcions de rigor, el barroc no ha tingut gaire bona premsa, entre nosaltres. No s’ho mereixia, a la veritat: ni per l’augment incontestable de l’activitat poètica, ni pel recuperat monolingüisme d’alguns poetes de més relleu, ni per l’esforç de renovació de la llengua literària, ni per la incorporació del lèxic popular a la literatura”. Mai abans havíem pogut disfrutar d’una antologia que fos dedicada exclusivament a la poesia barroca en llengua catalana, i les mostres que podem llegir en aquest llibre indiquen que, de material per a confegir-la, n’hi ha prou. Garcia i Fontanella, com no pot ser altrament, són els autors més representats, amb vint-i-tres composicions el primer i divuit el segon, seguits de ben aprop per Josep Blanch, amb catorze. L’obra d’aquests tres autors, i encara d’una vintena més i una bona pila d’anònims, ens permet passejar-nos per un segle llarg de poesia en català (la selecció va des de les primeres composicions del Rector de Vallfogona fins al final de la Guerra de Successió); l’anònim autor de Als poetes cultos, que manifesta “Que jo, per a que sàpia Tecla o Joana / que estic perdut per tot quant veig en ella, / prou tinc de la llanesa catalana”, o l’emblema de Josep Romaguera, amb el lema “Quare non comburatur rubus” i la lletra “Prodigi que m’aconselles / ab les llengües d’un ardor”, il·lustren ben a les clares la voluntat de mantenir la llengua catalana com una llengua literària, apta per a tota mena de registres poètics.
La tria dels poemes ha estat duta a terme pels editors sobre criteris de qualitat, mirant de recollir textos que abastin la gran varietat de temes de l’estètica barroca i la seva diversitat formal, provinents de tot l’arc lingüístic català i d’autors de diversa procedència social, i l’ordenació que es presenta és cronològica per autors. La riquesa és, doncs, manifesta.
S’ha de dir, d’altra banda, que hi ha un nombre destacable d’aquestes composicions que fins ara només es podien llegir en manuscrits o en impresos de l’època, que no havien estat mai editades modernament: és el cas, entre d’altres, del romanç En alabança dels bolets de Manuel de Sentmenat-Oms, de la segona meitat del XVII, o de diverses composicions que la tradició havia atribuït a Francesc Vicent Garcia i que no són seves, com les dècimes A unes profundes malencolies o el sonet Demonstra com queden eternes les glorioses hassanyes dels barons il·lustres. D’altres, en canvi, sí que comptaven amb una edició moderna, però han estat corregides pels editors tenint davant altres testimonis, desconeguts o no tinguts en compte pels seus precursors. I, encara, n’hi ha d’altres que Rossich i Valsalobre han mantingut tal i com apareixen en les edicions crítiques que se n’han fet. Tots els poemes compten amb una anotació clarificadora i ajustada, pensada únicament amb la voluntat d’ajudar a llegir, i s’han regularitzat ortogràficament. Els criteris d’edició per als textos de l’edat moderna són unitaris a tota la Col·lecció Philologica, perquè s’ha perseguit una unitat i s’ha volgut defugir el públic únicament especialitzat amb la intenció de “divulgar i dignificar –desproblematitzar– uns autors prou estigmatitzats de ‘decadents’”. Ara bé, aquest no és un llibre pensat només per al lector que descobreix la poesia barroca, sinó també per als qui ja la coneixen, una “provocació”, en paraules dels editors. Perquè començar una col·lecció de textos clàssics catalans amb una selecció de poemes de l’època barroca és precisament això últim, i encetar Poesia catalana del barroc. Antologia amb les muses estressades plantant llorers per aconseguir incrementar la producció de corones poètiques i satisfer la ingent quantitat de poetes que han florit, també.
Amb l’altre títol que Valsalobre i Rossich han donat a les premses recentment, Literatura i cultura catalanes (segles XVII-XVIII), els autors ofereixen una panoràmica general, ben acotada cronològicament, lúcida i completa, de la història cultural i literària (entenent literatura en el sentit més ampli del terme, tal i com l’entenien aleshores) de l’època. El títol del volum, d’entrada, ja és en aquest sentit, programàtic.
Literatura i cultura catalanes (segles XVII-XVIII) respon sobretot a una necessitat acadèmica, però és d’interès per a tota mena de lectors. Hi trobem un primer capítol centrat en descriure els períodes del barroc i de la il·lustració, així com les plataformes culturals, bàsic per entendre el context en el qual es van desenvolupar les formes literàries del període, i tres capítols dedicats a resseguir la literatura de l’època: literatura didàctica i literatura memorialística (cap. II), poesia (cap. III) i prosa i teatre (cap. IV); el llibre es clou amb un glossari i amb una bibliografia essencial.
A l’hora de fer un llibre com aquest, un manual, és imprescindible fer una tria: no hi cap tot, però és necessari oferir un panorama complet de la producció escrita, sense el qual quedaria coix. Des d’un primer moment, som advertits que el concepte que tenim avui de literatura no és ben bé el mateix que tenien els homes de l’època, perquè la literatura entesa com a “literatura de creació” és una convenció moderna. Així, tot i que el pes específic de la literatura de “no creació” en el llibre que ara ens ocupa hauria de ser proporcionalment superior, per la seva quantitat, i qualitat, i per la importància que tenia aleshores, s’ha optat per prioritzar sobretot la poesia –inevitable, d’altra banda, si parlem del barroc– i, a continuació, la prosa i el teatre. Passa exactament el mateix amb la llengua vehicular dels textos de l’època: tot i que la cultura catalana s’expressa en català, castellà, llatí, i fins i tot italià i francès, s’ha volgut emfasitzar l’escrita en català. Les solucions preses pels autors del llibre sempre són justificades, des d’un coneixement profund de la literatura i la cultura dels segles XVII-XVIII, tot i que podríem discutir l’opció presa en alguns casos, com per exemple amb la narrativa: la literatura didàctica en prosa és tractada al segon capítol perquè no incorpora elements de ficció, tal i com se’ns explica, com la historiografia i la memorialística, mentre que les vides de sants o les falsificacions historiogràfiques són incloses al tercer capítol, tot i que els autors del llibre són conscients que no és literatura de ficció i que els escriptors que escrivien aquesta mena d’obres creien o volien fer passar per certes les històries que narraven.
Els autors a qui es dedica més atenció del barroc són, amb diferència, Francesc Vicent Garcia i Francesc Fontanella, una tria lògica per la seva importància i que va d’acord amb l’antologia barroca publicada per Rossich i Valsalobre, i al segle XVIII són segurament Maians entre els “erudits” i Ramis entre els “literats” els que surten més ben parats. Com deia abans, sóc conscient de la dificultat que implica una selecció a l’hora de fer una panoràmica, però sobretot pel que fa al setcents els grans noms són els de l’erudició, i hi trobo a faltar més detall en aquest punt.
Aquest manual, malgrat les seves virtuts, no està, des del meu punt de vista, del tot ben resolt tipogràficament. A banda d’alguns problemes de detall (no és coherent, per exemple, el criteri seguit en la col·locació de les crides a les notes en el text: ara davant, ara darrere del signe de puntuació), es marquen amb un cos de lletra i un interlineat més petit, d’una banda, les citacions de textos de l’època (i les dels textos en prosa, a més, entre cometes baixes, mentre que les dels textos en vers no; n’hi hauria hagut prou, em sembla, de generalitzar la solució per als textos versificats arreu, perquè de tots aquests fragments se’ns ofereix la referència bibliogràfica al final i són fàcilment identificables) i, de l’altra, tota mena d’acotacions fetes per ampliar dades o facilitar la comprensió dels aspectes que hi són tractats. Aquestes últimes potser hauria valgut la pena incloure-les en el “cos” del text en més d’una ocasió, perquè gairebé mai trenquen el sentit del discurs, o buscar una solució que no l’esquerdés visualment; són, tot plegat, petits detalls que potser haurien aconseguit fer la lectura més agradable.
Des de les pàgines de Rubió a la Historia general de las literaturas hispánicas (1953) i de Comas a la Història de la literatura catalana d’Ariel (1985) no s’havia emprès una síntesi, global i amb noves aportacions, de la literatura catalana dels segles XVII i XVIII. És cert que d’aleshores ençà s’han fet algunes aportacions essencials que amplien, matisen, clarifiquen i reformulen la visió que teníem d’aquests dos segles, pero no aborden el conjunt; el llibre que tenim a les mans recull l’esforç de diverses dècades de crítica literària per situar la literatura de l’edat moderna en el lloc que li pertoca en la història literària catalana, bandejant etiquetes desfasades, sense els clixés heretats de la renaixença, i ho fa des d’una perspectiva global i conjunta –per bé que resumida i comprimida, tal i com s’assenyala–, com a part d’una tradició sense la qual és difícil, pràcticament impossible, entendre l’evolució de la llengua i la cultura catalanes d’aleshores fins als nostres dies.
No sé si amb Literatura i cultura catalana (segles XVII-XVIII) s’aconseguirà que es desterrin definitivament els epítets pejoratius que arrosseguen aquests dos segles (i l’anterior, el XVI), però estic segura que hi ajudarà. El lector hi descobrirà un període fecund de la literatura feta en les terres de parla catalana, dos-cents anys que Rossich i Valsalobre, en aquest volum i en altres contribucions, ens han anat clarificant. Ara només queda continuar treballant en la mateixa línia. Falten edicions crítiques d’alguns textos cabdals de l’edat moderna, que conduiran de ben segur a l’anàlisi rigorosa d’aquestes obres i a la seva publicació en edicions pensades per a un públic no especialitzat, divulgatives i solvents, que les facin literatura d’ús avui, un producte llegidor i entenedor, amè, interessant per a tot tipus de lector; són necessàries, doncs, encara més iniciatives com l’antologia barroca de Rossich i Valsalobre amb la que hem encetat aquesta ressenya, i esperem ben aviat les antologies de la poesia renaixentista i anterior al romanticisme que ens han anunciat. El camí és llarg, però està ben traçat.
Eulàlia Miralles |
|
|
|
|
| LA DIPUTACIÓ PATROCINA UNA NOVA COL·LECCCIÓ DE LLIBRES SOBRE TURISME |
| GironaNoticies.com, 28-05-2008 |
LA DIPUTACIÓ PATROCINA UNA NOVA COL∙LECCIÓ DE LLIBRES SOBRE TURISME.
La Diputació de Girona, amb la seva col∙laboració en aquesta iniciativa, vol promoure el turisme cultural.
Ahir al vespre, a la Fontana d’Or de Girona, el vicepresident de la Diputació de Girona i diputat de Cultura, Roger Zamorano, va presentar el primer llibre de la col∙lecció Turisme Cultural-Cultural Tourism, impulsada per Edicions Viltel∙la amb el suport de la Diputació de Girona. El llibre, titulat Turisme cultural. Entre l’experiència i el ritual, de José Antonio Donaire, és un estudi detallat de les relacions que s’estableixen entre el turisme i la cultura; es tracta, tal com diu el mateix autor d’una “travessia per les principals tensions de l’exhibició de la cultura”.
El vicepresident i diputat de Cultura, Roger Zamorano, va destacar durant la presentació del llibre que la Diputació “ha volgut implicar-se en l’edició d’aquesta col∙lecció perquè, a les comarques gironines, el turisme és un factor importantíssim, tant en l’àmbit econòmic com en el social”. A la seva intervenció, Roger Zamorano va destacar que “l’exhibició del patrimoni cultural gironí és un recurs indispensable per a una bona gestió de l’activitat artística”; i aquesta col∙lecció que avui presenta el seu primer número, “pot servir per fer del turisme una activitat socialment i econòmicament integrada a les comarques gironines”.
La Diputació de Girona, amb la seva col∙laboració en aquesta iniciativa, vol promoure i difondre el turisme cultural pensat i treballat des d’aquí, amb l’objectiu de fer-lo arribar al públic nacional i internacional, i donar suport a aquesta nova plataforma que propicia un intercanvi amb els agents turístics i culturals.
El llibre Turisme cultural. Entre l’experiència i el ritual analitza alguns dels problemes que formen part de les principals qüestions de la societat de principis del segle XXI (el concepte d’identitat de les relacions culturals) a través del prisma del turisme cultural. José Antonio Donaire explica en el llibre que “el pols entre el valor singular, irrepetible, de l’element cultural i la reproduccció social dels comportaments dels visitants, configura l’essència de les pràctiques del turisme cultural”, i aquest llibre representa una aproximació lògica i diàfana a aquestes pràctiques.
A l’acte de presentació també hi va ser presents l’auto del llibre, José Antonio Donaire, i Dolors Vidal, directora de la col∙lecció Turisme Cultural-Cultural Tourism. |
|
|
|
|
| PALABRAS DE VIAJE. ESTÉTICA Y HERMENÉTICA DEL VIAJE |
| El Temps, 27-05-2008 |
PALABRAS DE VIAJE. ESTÉTICA Y HERMENÉTICA DEL VIAJE
Autor: Luis Beltrán, Ignacio Duque (coord.)
El nostre és un temps de viatge, temps sense fronteres. Els obstacles del viatge s’han d’eliminar perquè ho són per al lliure pensament. Pensar i viatjar són dues experiències paral∙leles, dues expressions directes de la llibertat que sovint van associades. Es tracten dos aspectes inseparables de l’experiència viatgera: la dimensió hermenèutica i la transcendència estètica. |
|
|
|
|
| El “Kamasutra” català |
| Avui. Secció Cultura, 15-05-2008 |
“L’acte sexual és una activitat fonamental per a la multiplicació de l’ espècie i per a la conservació de la salut que requereix la màxima atenció i cura”. Així comença el prefaci de Lola Badia, que encapçala l’edició de l’ “Speculum al foder”, un tractat d’andrologia i d’higiene sexual escrit en català i destinat a un públic ampli que devia circular força a finals de l’Edat Mitjana, ja que se’ns ha conservat en dos manuscrits copiats al segle XV.
Una entrada així ja ens permet endevinar de què va la cosa i ens convida a tancar el llibre si som dels que tenim prejudicis morals i ideològics. Però a l’Edat Mitjana eren molt més oberts de mentalitat que no ens pensem, ja que de la pràctica del coit en parlaven textos tan divulgats com els regiments de sanitat, que consideraven les secrecions espermàtiques dins d’una de les sis coses no naturals que permetien mantenir la salut. Perquè se’n facin una idea, aquest concepte bàsic del galenisme incloïa el menjar i el beure: el vetllar i el dormir; l’exercici i el repòs; les replecions i les evacuacions (entre les quals hi havia el coit); l’aire que ens envolta, i les passions de l’ànima. És a dir, que l’enamorament o la passió amorosa provoca malalties, però la pràctica sexual, en canvi, és una garantia de salut.
En la introducció, Anna Alberni ens dóna algunes claus per entendre l’ ”Speculum al foder” i l’analitza sobretot des del punt de vista lingüístic. Tot i que el nostre text prové de fonts àrabs traduïdes al llatí (bàsicament el “Lliber de coitu de Constantí l’Africà”), conté dos apartats d’origen desconegut i que, per tant, són únics en tota l’Edat Mitjana: un manual de psicologia femenina per a seductors i un catàleg de postures que ens explica en detall com executar les “cinc maneres de foder”. Per acabar de contextualitzar l’obra, el volum es clou amb una magnífica postil∙la de Lluís Cifuentes sobre l’ús del català en les obres científiques i pràctiques a finals de l’Edat Mitjana.
Millora edicions precedents
L’edició d’Alberni, que millora les precedents perquè té en compte els dos manuscrits a l’hora de fixar el text, ens proporciona algunes sorpreses. Hi aprenem, per exemple, que els badalls són un símptoma de l’enamorament que prové del “Kamasutra de Vstsyaya”, una font remota del nostre tractat. Que la paraula “foder” és documentació única, coincident amb el castellà antic “foder”, que ha donat “hoder i joder”. I que hi apareix documentat per primera vegada en la nostra llengua un instrument que podríem definir com un “fal∙lus artificial, destinat al plaer sexual”, anomenat “godomassí”.
El repertori lexicogràfics catalans no hauren de tenir por i haurien d’incorporar paraules com aquestes, que formen part de la llengua des de ben antic. És clar que per fer-ho haurien de tenir en compte l’“Speculum al foder”, cosa que no tothom ha fet. Francesc de Borja Moll, per exemple, va escriure en una ocasió que mossèn Alcover no coneixia l’edició del text que havia fet Ramon Miquel Planas en les primeres dècades del segle XX, amb la boca petita i demanat disculpes per la seva gosadia. És clar que si l’hagués coneguda, potser l’hauria cremada i hauria fet excomunicar l’editor per pornogràfic. |
|
|
|
|
| L'edició com una de les belles arts |
| El Punt, 24-03-2008 |
Edicions Vitel·la, amb seu a Bellcaire, llança una col·lecció infantil i en prepara una altra de textos teatrals per a la tardor
Eva Vàzquez / Bellcaire d’Empordà
Gemma Garcia diu que la primavera, a l’Empordà, és espectacular, sobretot pels gira-sols, que estenen un verd intens damunt els camps mentre comencen a daurar-se lentament, a punt per oferir-se, plens i flamejants, a l’esclat fogós de l’estiu. En parla amb tanta alegria, que és quasi una conseqüència natural que el primer títol de la col·lecció infantil que ara estrena Vitel·la, la petita editorial que dirigeix des de fa dos anys a Bellcaire, sigui precisament "El gira-sol del forat", un conte de Consol Gifre amb il·lustracions de Marc Vicens. És el primer pas de l’ampliació de les línies editorials d’aquesta empresa especialitzada en textos universitaris de qualitat que a la tardor té previst llançar també una col·lecció de textos teatrals dirigida per Salvador Sunyer.
Edicions Vitel·la és, aparentment, un projecte quimèric: una empresa dedicada a la publicació de textos i estudis literaris procedents de l’àmbit universitari, és a dir, d’un cercle restringit, però amb l’aspiració de fer-los accessibles a qualsevol altre lector que hi estigui interessat per mitjà d’edicions sintètiques, desproveïdes d’aparells crítics excessivament acadèmics i hermètics. I en els dos anys que fa que existeix, aquesta petita editorial empordanesa ha comprovat que el seu projecte en té poc, de quimèric: ha trobat ressò en un públic minoritari i especialitzat, però fidel, entusiasta i obert. Gemma Garcia (Torroella de Montgrí, 1964) va haver de posar bones dosis de totes tres qualitats, i afegir-hi pel seu compte la determinació, per decidir-se, el juny del 2006, a fundar Vitel·la després de més de deu anys de treballar al cos d’administració i serveis de la Universitat de Girona (UdG), a on va ingressar el 1992 amb la primera promoció de PAS. «M’ha costat molt deixar la universitat, encara que sigui amb una excedència, perquè m’hi sento molt vinculada professionalment i afectivament, però aquest projecte, o el feia ara, o ja no tindria l’empenta per embrancar-m’hi», explica l’editora, que abans de tirar endavant la seva idea va preparar meticulosament el projecte empresarial. «Creia fermament en la possibilitat de donar sortida a uns llibres que les editorials no assumeixen perquè no són rendibles i que acaben limitats al món universitari. El meu propòsit és anar a buscar aquests textos i treure’ls a fora. Potser no surt a compte publicar tota una tesi doctoral, però si es presenta convenientment esporgada de convencions acadèmiques pot tenir el seu públic.»
Com el seu nom, que al·ludeix a un paper elaborat amb la mateixa matèria que el pergamí però més fi i de més alta qualitat, Edicions Vitel·la ha unit en el seu projecte antiguitat i modernitat fent una prospecció en el passat per servir-lo en llibres acurats i assequibles. N’és una prova l’atenció que l’editorial posa en cada una de les seves portades, encomanades a l’il·lustrador i dissenyador de la unitat de publicacions de la Universitat de Girona Marc Vicens i per a les quals es recorre a reproduccions de miniatures medievals o refinades caplletres, la majoria, extretes de manuscrits cedits per la Biblioteca Nacional de Catalunya, una institució amb la qual Vitel·la ha establert una fructífera complicitat en tan sols dos anys de vida de l’editorial. Les dues primeres col·leccions sorgeixen del propòsit fundacional: Philologica, dirigida pel catedràtic de filologia catalana de la UdG Albert Rossich, dins la qual s’ha publicat el tractat de sexologia medieval "Speculum al foder", en edició d’Anna Alberni, i Studia Humanitatis, que coordinen la catedràtica de llatí de la UdG Mariàngela Vilallonga i el doctor Antoni Cobos amb l’objectiu de difondre les principals obres de l’humanisme català. Aviat s’hi han afegit dues línies editorials més: Discursos, de la qual té cura el catedràtic de filosofia de la Universitat de Saragossa José Luis Rodríguez García i que aprofundeix, en obres miscel·lànies, en la transversalitat del pensament modern –el pròxim volum serà "Salvador Dalí: ficciones y memorias"–, i Turisme Cultural, dirigida per la doctora de la UdG Dolors Vidal i de la qual és a punt de sortir el primer títol, "Turisme cultural. De l’experiència a la filosofia", de Josep Antoni Donaire.
Gemma Garcia, que abans d’entrar a la UdG havia treballat com a secretària de l’escriptor i urbanista Luis Racionero a Cinc Claus, a l’època que encara estava unit a la sexòloga Elena Ochoa –ara també editora, però de la prohibitiva Ivory Books, de la qual Gemma Garcia ensenya un catàleg tan luxós i exquisit, que quasi sembla un incunable–, revisa un a un tots els textos que edita, atenta a les exigències d’estil, però també a la qualitat literària. Aquesta serietat, reconeguda en tots els títols publicats fins ara, li ha donat confiança per negociar el suport de la Diputació per a la col·lecció de Turisme Cultural amb un argument irrebatible: «Exercir el gironisme no consisteix només a promocionar llibres que parlin de Girona, sinó també a donar suport a projectes nascuts aquí i exportables a qualsevol altre lloc.» Amb aquest convenciment es planteja ampliar la seva línia editorial també a la literatura contemporània, i esmenta, com a exemples, la possibilitat de publicar alguna edició crítica de Gabriel Ferrater o d’Enric Casasses.
De moment, el que ja és una realitat és la nova Petita Vitel·la, el primer títol de la qual, "El gira-sol del forat", es presentarà dissabte vinent, dia 29, al Castell de Bellcaire. L’autora del conte és Consol Gifre, una educadora infantil que s’estrena en la literatura després d’anys d’explicar aquests mateixos contes a la mainada en les sessions orals organitzades a la comarca. Les il·lustracions són també de Marc Vicens, responsable del disseny de totes les col·leccions de Vitel·la i que acaba de rebre el Premi Lola Anglada 2007. El següent projecte en el qual treballa Gemma Garcia és el llançament, per a la tardor, d’una col·lecció de textos teatrals dirigida per Salvador Sunyer, responsable del Festival Temporada Alta, que tindria dues línies: una sèrie clàssica, que recuperaria obres europees inèdites o fins ara mal traduïdes i per a la qual es comptaria amb l’assessorament de prestigiosos dramaturgs i directors catalans, i una altra de textos contemporanis d’autors catalans per poder-los vendre a l’exterior. «Aquí es produeix molt de teatre i molt bo, i es tracta de fer-ne difusió amb unes edicions que tinguin present que el teatre es destina, més que a la lectura, a la representació», remarca l’editora. |
|
|
|
|
| Tinc clar que sobren llibres |
| Hora Nova, 26-02-2008 |
“Tinc clar que sobren llibres”
“En el món de la globalització hi ha espai per a editorial petites, adreçades a un mercat concret”
Nascuda a Torroella de Montgrí el 1964, Gemma García ha viscut a cavall entre l’Alt i el Baix Empordà. Fa un any i mig va crear la seva editorial.
Com va sorgir la iniciativa?
D’alguna manera la meva feina a la Universitat de Girona (UdG), on hi treballava des de la seva creació, m’hi va portar. Allà estava en una àrea de gestió administrativa, però havia ajudat a preparar llibres i estudis a diversos professors. Els meus estudis posteriors em van portar a aprofundir en el tema de l’edició. Havia superat els 40 anys d’edat i arriba aquell moment en el qual et planteges que és una bona oportunitat per endegar un nou projecte a la teva vida i que possiblement sigui l’ últim que se’t presenta. També m’hi va ajudar un entorn personal i familiar molt favorable i, lògicament, un cert punt d’ ingenuïtat. En aquest context, doncs, neix Edicions Vitel∙la. Paral∙lelament, abans de donar el pas definitiu, em vaig agafar un permís de 15 dies, em vaig tancar per elaborar un projecte d’empresa editorial, que vaig presentar a la Cambra de Comerç de Girona i que em van avaluar com a sòlid.
Va ser el pas definitiu.
Quan es va posar en marxa l’empresa com a tal?
Doncs el mes d’ octubre de 2006 amb l’edició del primer llibre. A partir d’aquell moment defineixo les diferents col∙leccions amb les quals he començat a treballar, totes elles tutelades per professors de la UdG amb els quals havia anat col∙laborant en els darrers anys com Albert Rossich i Maria Àngels Vilallonga. Les dues primeres col∙leccions són Philologica i Studia Humanitatis. Entre els llibres publicats hi ha una traducció del vilafantenc Antoni Cobos i “Speculum al Foder”, de la figuerenca Anna Alberni, que es un tractat sobre la sexualitat a l’Edat Mitjana.
A qui van adreçades?
Vaig a buscar un públic molt específic, interessat en estudis universitaris, però que es pot ampliar cap a altres segments. Es tracta de donar sortida a molts treballs elaborats per professors- i que consti que no es tracta d’una condició exclusiva- que sovint queden arxivats a les biblioteques. La majoria de les tesis no es poden publicar com un llibre, però una part sí que pot tenir sortida. De moment ja porto set llibres al carrer i n’hi ha quatre més en perspectiva, amb dues col∙leccions noves en marxa.
Pot considerar l’editorial consolidada actualment?
Encara és aviat per dir-ho, però estic molt contenta dels resultats aconseguits fins avui. Les meves produccions van adreçades a un segment de públic petit, però crec que haig de veure què puc cobrir i, sobretot, fer-ho bé. L’avantatge que tinc és que hi ha molt poques editorials que s’hi dediquin.
Quines són les noves col∙leccions en marxa?
La primera durà per títol Discursos i es destinarà a publicar assajos. En aquest cas la coordina el catedràtic de Filologia de la Universitat de Saragossa, José Luís Rodríguez. M’he obert a un nou segment universitari, que espero que m’obri més portes fora de Catalunya. La veritat és que em fa molta il∙lusió aquesta nova etapa. L’altra col∙lecció porta el nom de Turisme cultural.
Amb un llibre a punt de sortir...
Sí, es tracta de “Turisme cultural. De l’experiència a la filosofia”, de Josep Antoni Donaire. És ben curiós que no hi hagi cap col∙lecció específica que teoritzi sobre el turisme. Crec que és un segment molt important de la nostra societat i hi ha molt poca cosa publicada, llevat d’estudis o informes tècnics. Per cert, aquesta col∙lecció també ha despertat interès entre les institucions perquè pot permetre publicar reflexions molt diverses sobre una de les indústries més importants de la nostra demarcació. El que passa és que, en general, la gent que es dedica al turisme no escriu. La col∙lecció va adreçada tanta a gestors culturals com a polítics, empresaris del sector, alumnes interessats... Crec que aquest apartat pot aportar, en molt poc temps, un segell de distinció per la meva editorial.
Algun altre projecte en marxa?
Doncs sí, es tracta d’una primícia. Encetarem per Sant Jordi la col∙lecció Petita Vitel∙la, que lògicament anirà adreçada als més petits. Es tracta de publicar contes per ser explicats, per ser llegits i interpretats a la mainada. El primer l’ha escrit Marc Vicens, amb il∙lustracions de Consol Gifre. Serà una col∙lecció per a mainada fins a cinc anys amb l’objectiu de publicar-ne un parell a l’any, un per Sant Jordi i l’altra a l’entorn de Nadal.
Tot i això deu costar fer-se un espai dins del món editorial...
Doncs sí, molt. Ara bé, crec que abans de posar-t’hi allò que cal és tenir clar l’espai que vols ocupar.
Hi ha lloc per a les petites editorials en el món actual?
Crec que sí. Precisament, la globalització ens està mostrant que la particularització té un valor, té el seu espai. Personalment tinc clar que no puc anar a competir amb narrativa, amb les grans editorials catalanes que hi ha dins el mercat. Tot i que no es pot dir mai, no crec que publiqui res en aquest segment. Per tant, per una banda veig que les qüestions específiques, concretes, tenen cada cop el seu espai i el seu públic. Per l’altra banda, crec que el món actual -com passa en molts altres sectors- les sortides estan per a les grans empreses i per a les petites. El difícil és el terme mig.
I aquest és el seu espai?
Qualsevol gran editorial pot publicar temes genèrics, en canvi és difícil, per no dir impossible, que es dediquen a qüestions molt específiques, adreçades a un segment de mercat molt petit. Aquest crec que és el meu lloc i em funciona.
Encara que l’índex de lectura sigui molt baixa?
Aquest realment és un problema, però penso que per primera vegada la promoció de la lectura va lligada al món editorial. Vull dir que des de les institucions es poden tenir moltes iniciatives culturals, però cal que els llibres es promocionin colze amb colze amb les editorials. I ara es tira per aquest camí, la qual cosa és molt positiva. Tinc molt clar que sobren llibres, que hi ha un excés de publicacions, com també passa en altres indústries. En el futur segurament caldrà una mica de selecció i realment editar allò que té sortida o interès, encara que sigui minoritari. A vegades sobren edicions de determinats llibres i en canvi en falten d’altres.
I què me´n diu de Harry Potter?
És una obra feta per una persona molt intel∙ligent. Crec que és un fenomen molt adient
amb la nostra globalització, però personalment benvingut sigui Harry Potter si això el
que ha estat provocant és el foment de la lectura en les noves generacions. Tot i això
penso que és una bona història i que està ben escrita, per tant també és lògic que tingui
èxit. D’altra banda, tinc clar que aquell nen o jove que s’ha acostumat a llegir els llibres de la sèrie, més endavant n’agafarà d’altres. I això és molt bo. |
|
|
|
|
| Un gran poeta satíric de la ciutat de Vic trenca un silenci de gairebé dos segles |
| El Temps, 19-02-2008 |
Un gran poeta satíric de la ciutat de Vic trenca un silenci de gairebé dos segles
La Universitat de Girona ha descobert un gran poeta satíric vigatà del barroc, Marià Torrent i Vinyas (1779-1823).
Va escriure més de 5.000 versos en català i els va aplegar en un llibre que ara finalment surt a la llum, ‘La Musa vigatana’.
Fa 200 anys, la gent crítica de Vic era tan criticadora, o tenia tantes ganes de criticar, que a una senyora “molt hermosa i perfecta de pertot li van criticar el cul massa xic, tot i ser ben perfecte i ben regular”, va escriure un poeta local en la introducció al poema que va etzibar contra els criticaires. El poema era una dècima que feia: “La gran crítica de Vic / a una dama tota hermosa / no pot notarli altra cosa / sinó lo cul massa xic. / A tals criticons jo els dic / que si el cul no és prou capaç / poden ficar-hi ells el nas; / lo bulto aixís creixerà / i la dona quedarà / perfecta fins del detràs.”
El poeta es deia Marià Torrent i Vinyas i havia nascut a Vic l’any 1779. De ben jove escrivia poesies satíriques. A 25 anys, aquell “dimoni tarambana i cap verd”, com es va autoqualificar, es va tancar al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona, i s’hi va fer monjo, però va continuar escrivint composicions burlesques, inclosos epitafis irreverents. Cap al final de la seva vida, les va recollir totes en un llibre que fins ara havia restat inèdit, i del qual només s’havia fet conèixer algun tast en articles erudits.
Va titular el llibre La Musa vigatana. És format per 225 peces escrites en català i 45 en castellà. Entre les catalanes hi ha col·loquis de certa extensió i per això la xifra total de versos és impressionant, 5.447. Els castellans, gairebé tots escrits per encàrrec, sumen 904.
Els poemes reflecteixen la vida i els costums del seu temps i tenen un altíssim interès lingüístic, literari i històric. El seu valor és reforçat per un fet poc habitual: el poeta escriu una introducció en prosa, a vegades molt extensa, a cada composició, en la qual comenta les circumstàncies que han donat peu al poema, com és el fet referent a la gent crítica de Vic. I quan creu que, tot i la introducció, calen més referents per comprendre del tot el poema, hi fa anotacions.
Marià Torrent i Vinyas, mort, en un lloc desconegut, l’any 1823, seria un dels últims grans poetes del barroc, epígon del Rector de Vallfogona, i el seu cas demostra que la Decadència va ser titllada així per ignorància. També demostra que la poesia que volia ser popular s’havia de fer en català, és a dir, que el català no s’havia mort per a la república de les lletres. I constata, com ha dit Albert Rossich, especialista en el barroc, que Jacint Verdaguer, osonenc com Torrent i Vinyas, no surt del buit, sinó d’una tradició neoclàssica i barroca, en la qual s’insereix l’obra de tota un colla d’escriptors caiguts en l’oblit.
El professor Albert Rossich ha impulsat des de la Universitat de Girona el rescat de la literatura del barroc. Amb Pep Valsalobre ha publicat l’antologia Poesia catalana del barroc (Edicions Vitel·la, 2006) i, fa un mes, el manual Literatura i cultura catalanes (segles XVII-XVIII) (Editorial UOC, 2007).
Fa uns quants anys, Rossich va dirigir l’edició i l’estudi de La Musa vigatana i finalment –al cap de més d’un segle i mig d’haver estat escrita!–, l’ha publicada Edicions Vitel·la, a cura de Roger Vilà.
És un gran esdeveniment literari: Marià Torrent i Vinyas no sol figurar als manuals de literatura catalana. També és absent de la Gran Enciclopèdia Catalana i del Diccionari de la literatura catalana (Ed. 62), del 1979. Finalment, Albert Rossich va aconseguir que tingués una entrada al Nou diccionari 62 de la literatura catalana, del 2000.
La musa en té la culpa. El monjo jerònim del monestir de la Murtra va col·locar la musa en el títol per adjudicar-li la responsabilitat del to irreverent del poemes. En una nota que escriu després d’haver reconegut els seus defectes en un autoretrat en vers –“en virtuts fou aprenent, en ciències atrassat, en rareses consumat”– Torrent i Vinyas adverteix el lector que hi trobarà “expressions que tal vegada te semblaran massa expressives en la boca d’un frare; però afigura’t que no és lo cor del poeta, sinó la boca de la musa la que parla en semblants casos”.
És, doncs, la boca de la musa que fa que, quan un barber puja al cel amb el farcell, sant Pere, tot barbut, li digui molt resolut: “Tu afaitar-me, miserable? / Vés-te’n, vés-te’n al diable, / a pelar allí algun cornut.”
Ho diu, la musa, en un epitafi, art en què Torrent i Vinyas era mestre. Es destaca l’epitafi que envià a un poeta amic seu que deia que estava molt atrafegat i tenia por de morir-se de tants tràfecs: “Sense tràfec jau aquí / lo que visqué atrafegat; / si en tràfec havia nat, / en tràfec també morí: / tràfec fou qui l’expel·lí / del tràfec i del bullici; / ja lo tràfec o desfici / mai més l’atrafegarà / fins que s’haurà d’aixecar / per comparèixer a Judici.”
Escatologia. L’escatologia és freqüent en l’obra del poeta. Afecta tant frares de convents de Vic com de la Murtra. El poema que dedica al frare de Vic l’aprofita, amb lleus variants, per aplicar-lo al de la Murtra. En el primer comença dient: “Ha causat compassió a mi / lo pobre fra Nas cagant, / com anava gemegant / més roig que cap sac de vi.” I en el segon: “Me féu dol (a fe d’ell) / veure fra Manuel cagant / com anava gemegant / més roig que un pebrot vermell.” A continuació, els dos poemes diuen pràcticament la mateixa cosa. El primer: “No s’espanti pas encara, / apreti, que ara abans ara/ ja veurà què n’eixirà; / el cuiner ho podrà gastar / per botifarra culara.” I al segon, “el cuiner” és canviat per “fra Sebastià”.
L’escatologia també afecta animals. El poeta dedica un epitafi a un gos i, com que “no era bo per altra cosa que per veixinar”, la composició fa així: “Aquí jau eternament / aquell gos fart de rossina [carronya], / aquell que amb cada veixina / emborratxava la gent. / Son amo gran sentiment / tingué d’aqueix animal, / pués per guardar-li el caudal / tal propietat tenia /que el lladre més ne fugia / lladrant per baix que per alt.”
La majoria de les composicions són obres, humorístiques o satíriques, escrites per explicar alguna facècia o per escarnir algú. A un hereu que ronda totes les fires i mercats per veure si trobarà una dona per casar-s’hi, li dedica aquest poema:
“Vostè tot rodant, rodant, / veig que no se sap entendre / i a l’últim haurà de prendre / lo que els altres no voldran. / Després que haurà rodat tant / per la fira i lo mercat, / poder es trobarà casat / amb alguna batxillera / que li dirà al seu darrere: / cornut siga l’enganyat.”
El costum de la gent de poble de baixar d’amagat a Barcelona, podem descobrir a La Musa vigatana, és antic. Tres vigatans, tornant de la capital, visitaren el poeta al monestir. Ho constata un breu poema sobre l’enigmàtica sortida de Vic de tres vigatans que havien dit a ses cases “que anaven a fer una pescada en el riu Ter, i se n’anaren a fer una passejada en Barcelona”. El poema fa: “Tres vigatans pescadors / a pescar a Ter marxaren. / Però, el peix, on lo ‘gafaren, / fou no a Ter, sinó a Besòs.”
Ara bé, la irreverència del poeta tenia uns límits. Era costum de la ciutat de Vic honrar “a son gran fill i patrici meu” Miquel del Sants cada any en la seva diada “amb una lluïda festa, tant de solfes i instruments en la iglésia com de catafals i bous en la plaça”. I també era costum “fer una llarga i especificada relació d’aquesta festa, en vers català i xistós”. Ell mateix en va fer una, el 1803. Si el vers era graciós, “los vigatans hi fan unes rialles que fins la pixera els escapa”. Però en una ocasió, explica, els versos de la crida van ser de tan deshonesta expressió, que va escriure una dècima en què acusa Vic de corrompuda, impura i vil perquè el governador havia autoritzat la publicació dels versos.
Frares faldillers. I en una altra ocasió ha de defensar, amb un col·loqui picant i coent entre un festejador i el cuiner dels franciscans, els frares de Vic, perquè, segons la gent, havien renunciat a totes les coses del món tret de les dones i “com uns fadrinets tots els dies, i molts matí i tarda, anaven a visitar la Maria, la Francisca, la Tecera, la C....” i “elles corresponien, també, anant a visitar-los als seus convents.” El festejador diu al cuiner si espera una pepa, perquè veu que els frares fan festetes amb dones que mai no són velles ni lletges. Segons el cuiner, els frares que visiten les dones no fan “lo que molts se pensen”, només les consolen de les seves penes.
Finalment, n’hi ha de to seriós, com ara cartes en vers a familiars i amics, i poemes de tema religiós o i polític. El poeta va viure durant la guerra del Francès i exalta la lluita contra els
gavatxos.
El manuscrit original de La Musa vigatana no s’ha pogut localitzar. L’arxiu de seu darrer propietari conegut, Josep M. Cuyàs Tolosa, va ser dipositat a la Biblioteca de Catalunya, però el manuscrit no hi era. Per sort, la Biblioteca Episcopal de Vic en conserva una còpia força fidel que es va fer el 1918 i d’aquí han partit els editors. El quadern que reprodueix l’original reprodueix també les il·lustracions de cinc personatges esmentats als poemes, més un sisè que és un retrat de l’autor, atribuït al pare Antoni Maria Claret.
Lluís Bonada |
|
|
|
|
| Adesiara neix per incorporar clàssics universals a la llengua catalana amb cura i bon gust |
| El Temps, 19-02-2008 |
Adesiara neix per incorporar clàssics universals a la llengua catalana amb cura i bon gust
La incorporació a la llengua catalana dels clàssics de la literatura universal que encara no s’havien traduït al català, o que calia divulgar-los més bé, feta amb rigor filològic i presentació exquisida, passarà per Martorell, al Baix Llobregat.
Martorell no és ni tan sols capital comarcal, però a partir d’ara serà capital editorial. En aquesta ciutat que no arriba a trenta mil habitants s’acaba de crear una editorial, Adesiara, que ja s’ha estrenat amb obres de tres gegants de la literatura universal, Petrarca, Daniel Defoe i Oscar Wilde, i que, enguany, o més endavant, en publicarà de Voltaire, Llucià de Samòsata, Horaci, Nikos Kazantzakis, Apuleu, el Marquès de Sade i Luigi Pirandello, es a dir, clàssics de totes les èpoques i cultures.
El filòleg i traductor Jordi Raventós (Martorell, 1970), ex-corrector de la Bernat Metge i Quaderns Crema, n´és el fundador i el director. És un maniàtic de la perfecció. “Farem tres o quatre revisions de cada llibre”, ens diu.
Difícilment es podrien aplegar tres títols que representessin més bé el plaer de la lectura erudita com els tres primers triats. Petrarca obre la col∙lecció més erudita, “Aetas”, destinada a edicions bilingües, amb el llibre “Carta a la posteritat”. “Carta a Boccaccio”, dues cartes escrites en llatí que l’editorial ha decidit de traduir perquè són el testament vital i literari de l’humanista. Les traduccions són de Joan Bastardes i Pere J. Quetglas. Aquí apareixerà, de Llucià de Samòstata, el llibre “Conversesde meuques”, i també les “Sàtires” d’ Horaci,en una traducció nova, feta per Jaume de Juan, professor de la Universitat de Barcelona, a més de “La màgia”, d’Apuleu.
La sàvia ironia de Daniel Defoe obre la col∙lecció d’ assaig “Vagueries” amb “Història del Diable”, en traducció d’ Elisenda Galobardes i Tuneu. El volum fa gairebé cinc-centes pàgines i és, ara com ara, el més extens de la casa. En aquesta col∙lecció apareixerà un Voltaire anticlerical, “La tomba del fanatisme”, i el Kazantzakis “Ascesi”.
Finalment, l’elegant Oscar Wilde ha estat triat per obrir la tercera col∙lecció, “D’ací i d’allà”, amb el deliciós text “El retrat de W.H. La versió és de Xavier Pàmies, un dels traductors professionals més acreditats del moment. Wilde elabora un enginyós relat a partir del personatge a que Shakespeare dedicà els seus sonets, W.H. Aquesta col∙lecció podrà acollir poesia, que sempre serà bilingüe, i també novel∙les. Una de les previstes serà “L’exclosa”, de Luigi Pirandello.
Excepcionalment, l’artesanal editorial de Martorell publicarà literatura contemporània. Ja en tenen un títol previst, la “Història universal de Paniceiros (2002), obra narrativa de l’asturià.
Adesiara s’afegeix a iniciatives similars de recuperació de clàssics situades els quatre darrers anys fora de Barcelona, com ara Accent, a Girona; Obrador Edèndum, a Santa Coloma de Queralt, i Edicions Vitel∙la, a Bellcaire d’Empordà. I a Mallorca, Ensiola, a Muro, i Edicions del Salobre, al Port de Pollença.
Lluís Bonada. |
|
|
|
|
| Francesc Fontanella, reivindicat |
| Revista de Girona, 31-01-2008 |
Francesc Fontanella: una vida, una obra un temps
Pep Valsalobre i Gabriel Sansano (eds.)
Bellcaire d’Empordà, Edicions Vitel·la (Philologica: sèrie estudis, 1), 2006, 354 pp.
«Especial atenció mereix l’obra de Francesc Fontanella […] En la producció de Fontanella hi ha una noble i decidida voluntat de retornar al català la seva dignitat literària i, potser, una intenció de restauració de les nostres lletres.»
Aquests dos fragments sobre Fontanella es poden llegir al volum quart de la Història de la literatura catalana de Riquer/Comas/Molas sota l’epígraf «Altres poetes de la decadència» del capítol XXII «La decadència». Així doncs, paradoxalment, tot i tenir reconeguts la qualitat i el mèrit literaris, Fontanella es veu relegat a una categoria per sota de la de Vicent Garcia, Pere Serafí o Joan Pujol que tenen epígraf propi.
Un dels motius principals que va empènyer els editors de Francesc Fontanella: una vida, una obra un temps –Pep Valsalobre i Gabriel Sansano, i el director de la col·lecció Albert Rossich– a l’hora d’idear aquest volum va ser precisament aquest: reivindicar el poeta i dramaturg Francesc Fontanella per atorgar-li el lloc que li correspon entre els poetes del barroc, lloc que dècades de reiteracions d’errors i equívocs de la historiografia literària li han negat. Diguem per endavant que sens dubte aquest volum suposa un punt d’inflexió en la valoració i l’estudi de l’obra de Fontanella.
Però l’obra Francesc Fontanella: una vida, una obra un temps no és una iniciativa aïllada per reivindicar i estudiar de Fontanella. Per exemple, la publicació del volum va anar lligada a la celebració a la UdG –els dies 5 i 6 d’octubre del 2006– del «VI Col·loqui Internacional Problemes i Mètodes de Literatura Catalana Antiga: Francesc Fontanella en el seu temps». Hi va anar lligada perquè els organitzadors –la mateixa parella editora del volum– van voler que els participants d’aquesta edició dels CIPMLCA assistissin a la trobada llibre en mà, coneixent les intervencions dels seus col·legues, d’aquesta manera van poder dedicar més temps al debat que, val a dir, va ser molt productiu i engrescador.
Al mateix temps, convé destacar que aquesta obra sobre Fontanella és el títol amb què Edicions Vitel·la es llançava al mercat editorial. Aquest segell ha tingut l’encertada gosadia de preocupar-se per presentar els resultats de la recerca universitària de diversos àmbits humanístics en un format rigorós però compatible amb el públic més ampli.
El volum està estructurat en dues parts: la primera conté els estudis històrics i culturals, amb les aportacions d’Antoni Simon, Henry Ettinghaussen, Òscar Jané i Eulàlia Miralles. La segona conté els estudis més pròpiament literaris (llengua, poesia i teatre), amb les aportacions de Francesc Feliu, Albert Rossich, M. Àngels Herrero, Montserrat Bonaventura, Giuseppe Grilli, Joan Alegret, Jaume Pòrtulas, Pep Valsalobre, Maria-Mercè Miró i Albert Mestres.
Finalment, només em resta agrair als autors, als editors, als responsables de la col·lecció i a l’editorial que hagin engendrat un volum com aquest, que ha d’ajudar a conèixer millor i a dignificar un escriptor com Francesc Fontanella i, alhora, un període injustament menystingut de la nostra història literària.
David Prats |
|
|
|
|
| Francesc Fontanella: una obra, una vida, un temps. |
| Annals de l' Institut d'Estudis Gironins, 31-01-2008 |
Francesc Fontanella: una obra, una vida, un temps.
Aquest volum sobre l’obra, la vida i el context del gran autor del Barroc català Francesc Fontanella representa, sens dubte, un pas endavant en l’estudi d’aquest autor i de la seva època i ve, almenys en part, a dissipar algunes de les ombres que encara envolten –afortunadament cada cop menys– alguns del moments més destacats de la literatura catalana moderna.
Es tracta d’una obra miscel·lània on es recullen, partits en dos àmbits temàtics –històric el primer, literari el segon–, catorze assaigs sobre temes molts diferents, des dels fets centrals de la guerra dels Segadors fins a una proposta per la realització, avui dia, d’una obra teatral fontanelliana.
Les primeres tres contribucions, dedicades a tractar temes d’interès històric, constitueixen doncs la primera part del volum, que s’obre amb l’article d’Antoni Simon sobre el problema dels “dos fronts”, quan entre els anys 1640 i 1641 l’administració del Conde-Duque de Olivares hagué d’enfrontar-se, a la vegada, a les rebel·lions catalana i portuguesa. Finalment, seguint la línia dibuixada pel marquès de Villafranca, la cort de Madrid optà amb decisió per dedicar tots els seus esforços al front de llevant: amb aquesta intervenció, la cada cop més autoritària monarquia espanyola pretenia, a més de protegir les rutes marítimes mediterrànies de l’amenaça francesa, donar una prova de força i de credibilitat internacional. El càstig dels sollevats catalans, manu militari, fou exemplar. Henri Ettinghausen, per la seva banda, ens parla de la repercussió en la premsa de l’època dels dos episodis que, en certa manera, constitueixen els extrems cronològics de la guerra dels Segadors: la batalla de Montjuïc (1640), favorable als catalans, i la caiguda de Barcelona (1652). Tot i que el nostre Fontanella no aparegui esmentat directament en aquest papers, l’estudi d’aquells ens pot ajudar a entendre el moment en el qual visqué, sovint reflectit en la seva obra, i del qual fou protagonista. La situació de l’élite catalana al Rosselló després del 1652 és l’argument de l’article d’Oscar Jané: la ciutat de Perpinyà d’aquests anys fou, arran del que passà al Principat i de la nova hegemonia francesa sobre el Rosselló, l’escenari d’un important canvi social propiciat per la monarquia parisenca lliurada a assolir la uniformitat nacional. El resultat final fou així un anivellament progressiu –d’aquí la idea de “generació de transició”– cap a un model francès que interessà tota la societat rossellonesa, des dels estaments autòctons fins als exiliats del Principat, alguns dels quals acabaren preocupant-se més pel manteniment de determinats privilegis que per l’aconseguiment d’aquella llibertat catalana –tant allunyada de Madrid com de París– que potser molts, com el mateix Fontanella, percebien ja aleshores com utòpica. Finalment, l’article que tanca la part històrica és el d’Eulàlia Miralles, que tracta el tema de la llengua –o més ben dit de les llengües– de la impremta a Perpinyà durant la segona meitat del segle XVII: aquí, durant aquest període, degut a una conjunció històrica única, es van editar textos en català, en castellà, en llatí i, sobretot a partir del Tractat dels Pirineus, en francès; després d’aquesta data, aquesta última llengua anà de mica en mica guanyant terreny a les altres fins que, l’any 1700, esdevingué l’única autoritzada a França, a part del llatí. L’autora explica les modalitats de la convivència i, després, de la progressiva expansió de la impremta en francès a través de l’anàlisi de les publicacions més importants i emblemàtiques d’aquest període.
El segon bloc, que com ja hem dit s’interessa pels aspectes més literaris de l’obra i de la vida del nostre poeta barroc, comença amb una contribució de F. Feliu sobre els castellanismes a la llengua de Fontanella, on l’autor fa algunes reflexions de caire metodològic sobre la natura dels préstecs de la llengua veïna i, de fet, sobre la idea mateixa de “castellanisme” en la llengua catalana del Barroc. Aquestes reflexions apunten, principalment, a la necessitat, per part dels historiadors de la llengua i dels editors, d’una anàlisi escrupolosa sobre l’usus scribendi d’aquest determinat moment històric abans de poder considerar un mot com a un castellanisme. Albert Rossich, per la seva banda, explica en el seu article la història de la transmissió textual de l’obra de Fontanella, des de la fase més antiga, manuscrita, fins a la impremta i a les edicions més modernes, com les que curà, fa uns anys, M. M. Miró. La dada potser més curiosa, almenys per als no-especialistes, és que en l’època barroca les obres en vers i les obres en prosa, tot i ser del mateix autor, tingueren una transmissió ben diferent: manuscrita en el cas de la poesia, impresa en el cas de la prosa. En la contribució següent, de M. Àngels Herrero, s’estudien els préstecs de la lírica de Garcilaso en l’obra poètica de temàtica amorosa del nostre autor, a partir sobretot d’alguns tòpics literaris com la natura, l’ambientació pastoral –particularment en les bucòliques– i l’amor. D’altra banda, el fet que tant Garcilaso com Fontanella –i amb ells tots els altres autors barrocs– compartissin els mateixos models, com ara Ovidi, Sannazzaro i Petrarca, entre d’altres, deixa la porta oberta a la possibilitat d’una influència directa que, tot i no excloure’l del tot, podria redimensionar el paper jugat per l’autor castellà. El tema de l’article de M. Bonaventura és el de la literatura emblemàtica en català: es tracta d’un estudi original sobre una disciplina poc coneguda, fruit de la fusió dels dos àmbits artístics de la il·lustraciό i de la literatura, que segons ens diu la mateixa autora constitueix un “llenguatge iconolingüístic i simbòlic que, tot i ser avui en dia poc conegut, va gaudir durant del Renaixement i del Barroc d’una gran vitalitat”. Dins del reduït corpus de l’emblemàtica en català, l’obra de F. Fontanella representa, sempre segons l’autora, “un filó d’un gruix considerable”. Giuseppe Grilli ens parla del Pau Claris al qual està dedicat el famós Panegíric fontanellià, compost per l’autor just després de la mort d’aquell, i del perquè aquesta obra, tot i tenir com a protagonista uns dels personatges més importants en la construcció de la mitografia nacionalista catalana, hagi gaudit de tan poca popularitat entre els estudiosos. En l’article intitulat El sonet «Tronc infeliç...» Joan Alegret desmenteix que l’ocasió d’aquests versos sigui la mort de Pau Claris, com es llegeix a l’edició de les obres de Fontanella curada per M. M. Miró, i en proposa una nova interpretació: el sonet és en realitat dedicat a la mort del rei de França Louis XIII, “el Just”. Ens en dόna, a més, una nova organització textual, analitzant-ne l’estructura mètrica i indicant-ne algunes de les fonts. El filòleg clàssic Jaume Pòrtulas, amb el seu Tornarà la bella Astrea a les selves leletanes..., s’encarrega de descodificar el complex entramat dels motius de provinença clàssica –un veritable codi literari– que Fontanella utilitzà a la seva Tragicomèdia pastoral d’Amor, Firmesa i Porfia, entre els quals podem destacar l’ús de l’anagnòrisi, de les convencions del gènere bucòlic i la presencia dels temes de l’incest i de la perduda Edat d’Or. L’anàlisi d’alguns aspectes de l’obra Lo Desengany de Fontanella, com per exemple els dos –o tres– diferents nivells de la representació, els mecanismes burlescos, la presència de l’episodi de Venus, Mart i Vulcà a dues de les tradicions literàries peninsulars, com la castellana i la catalana, és el tema de l’article de Pep Valsalobre: l’autor, que ens ofereix a més alguns apunts sobre les fonts de l’obra, siguin clàssiques (Ovidi) o bé modernes (Garcilaso i Pierre Corneille), conclou la seva intervenció reivindicant la «invenció barroca» fontanelliana com a manifestació d’una nova autonomia creadora, i apunta a Lo Desengany com a la «majoria d’edat poètica de Fontanella». Per la seva banda, M.M. Miró, principal editora de l’obra de Fontanella, fa una aportació ben significativa a aquesta miscel·lània, oferint al lectors l’edició crítica, des de feia temps anunciada, del text teatral en forma de diàleg anomenat Ambaixada del príncep Licomandro a l’emperador de Bugia. La ressenya dels articles que composen aquest recull es clou amb una proposta d’Albert Mestre per la posada en escena d’una de les obres teatrals de Fontanella, la Tragicomèdia pastoral d’Amor, Firmesa i Porfia, pel que sembla mai representada de manera “oficial”: defensant la necessitat de valorar més el patrimoni teatral autòcton, l’autor aposta pel màxim respecte envers la identitat pròpia de l’obra, amb mínimes adaptacions a la realitat teatral d’avui en dia.
Finalment, cal destacar que aquest volum miscel·lani, promogut per la secció Francesc Eiximenis de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes, és el primer número de la col·lecció Philologica, sèrie Estudis, dirigida pel dr. Albert Rossich i publicada per Edicions Vitel·la: amb aquesta nova proposta, l’editorial empordanesa renova el seu compromís envers la promoció i la difusió dels textos d’àmbit acadèmic.
Leonardo Francalanci
(Institut de Llengua i Cultura Catalanes. UdG) |
|
|
|
|
| ¿A qué sabe el amor? |
| Cultura/s (La Vanguardia), 23-01-2008 |
La reciente visita de Robin Lane Fox a Barcelona, el celebrado autor de Alejandro Magno, conquistador del mundo y de Mundo Clásico.
La epopeya de Grecia y Roma –sin olvidar sus columnas sobre jardinería en el “Financial Times”-, nos regaló numerosos conocimientos y algunas poderosas ideas como ésta: la historia siempre será superior a la novela histórica ya que la realidad pura y dura siempre es mucho más grande y rica que la imaginación humana. A esa misma conclusión podemos llegar tras la lectura del “Speculum al foder”, un texto catalán medieval compuesto a finales del siglo XIV a partir de diversos textos latinos sobre sexualidad, en especial el tratado sobre el coito de Constantino el Africano del siglo XII. En contraste con la sexualidad políticamente correcta, mojigata, o abiertamente falsificada que ofrecen muchas de las más famosas novelas ambientadas en la Edad Media, he aquí, resplandeciente y vivo, un documento probatorio, una imagen epocal de cómo el sexo era visto en aquel entonces.
La sexualidad como ejercicio de la alegría y del buen tino, de la sanidad mental, de la libertad individual y del compromiso hacia tu compañera –aquí no hay libertinaje porque no hay culpa ni truculencia-, como modo de ejercitar el cuerpo y de procurar una mayor salud física. Naturalmente, Boccaccio y Martorell tenían razón.
- Una obra única
La profesora responsable de esta elegante y cuidada edición, Anna Alberni, afirma sin esconder su satisfacción que estamos ante la única “obra occidental que proposa sense embuts, abans del Renaixement, un art de les postures per al coit i un petit manual de psicología femenina per a ús de seductors”.
Exactamente veinticuatro, en un extremo que vincula este texto con los famosos clásicos de India –el “Kamasutra”- pero sin amago de trascendentalismo místico, de teleología o de ejercicio de autoconocimiento espiritualista. Aquí los centros de interés son muy humanos y terrenales, la intensificación del placer, los preparados afrodisíacos (a base de nabos, garbanzos y carnes blancas), los aceites, los perfumes, la cosmética (la mujer debe tener “quatre coses molt negres”,“e quatre coses molt vermelles”, “e quatre coses molt blanques”, “e quatre coses molt estretes”, e quatre coses molt primes”) La importancia de besar, palpar, pellizcar, abrazar, refregar y herir está claramente consignado, sin olvidar el “tirar del cony e del llombrígol” o del poder electrizante de las uñas sobre la piel. Digamos, por último, para los desdeñosos de Eros, que éste es un texto bellísimo en catalán, con auténticas joyas lingüísticas. Un ejemplo: para decir “orgasmo” utiliza la palabra “sabor”.
Jordi Galves |
|
|
|
|
| Primera edició de l’“Speculum al foder” tractat sexual medieval, feta a partir dels dos manuscrits |
| El Temps, 01-01-2008 |
Primera edició de l’“Speculum al foder” tractat sexual medieval, feta a partir dels dos manuscrits
Encara avui, sense dubte, allò que més sorprèn el lector que s’endinsa en les pàgines de l’“Speculum al foder” (“Tractat del fotre”) és el fet de trobar-se davant de l’ única obra occidental que proposa sense embuts, abans del Renaixement, un art de les postures per al coit i un petit manual de psicologia femenina per a ús de seductors. Aquestes característiques, que situen el text a mig camí entre la prosa científica i el discurs eròtic, fan de l’anònim català una obra singular, única en tota la producció europea medieval.
Aquesta consideració pertany a l’autora de la primera edició que ha tingut en compte els dos manuscrits de l’obra, Anna Alberni, investigadora medievalista de la Universitat de Girona. La filòloga ha publicat els dos manuscrits del segle XV, el segon dels quals és fragmentari, en un sol volum i, a més, ha resolt alguns punts foscos del primer, i fins i tot ha pogut corregir-hi errors, a partir de la comparació amb el segon. El volum ha estat publicat per les Edicions Vitel∙la.
Per a la història de la llengua, la comparació entre els dos manuscrits és un festival, atès que el segon és molt diferents, i més acostat al català modern, en lèxic i en sintaxi. En canvi, el primer és més occità i més llatinitzat, i també més hispànic. L’ exemple més vistós, diu la filòloga, és l’ús sistemàtic del verb “foder” en el primer manuscrit, terme del castellà antic que més endavant donarà “hoder i joder”, mentre que el segon queda substituït per la variant “fotre”.
Francesc de B. Moll no va utilitzar el text com a base de dades per al seu diccionari, tot i que el bibliòfil Ramon Miquel i Planas l’ havia editat l’any 1917. No descobriria l’edició fins molt anys després. Tampoc no la va descobrir mossèn Alcover. Però si l’hagués vist, comentaria Moll, l’hauria cremat i potser hauria fet excomunicar l’editor per pornogràfic. Quan finalment Moll va llegir l’edició, va veure que aquesta “petita però preciosa troballa per a la lexicografia catalana” era un ufanós planter de mots documentats per primera vegada. Però quina no hauria estat la “sorpresa” del lingüista –es pregunta ara Anna Alberni- si, a més de la transcripció del primer manuscrit, feta per Miquel i Planas, hagués pogut conèixer el segon...
S’ha volgut presentar el manual com el “Kamasutra” català. La importància que hi té la gestualitat així ho sembla indicar. La filòloga, però, adverteix dues coses. Primer, que el caràcter llicenciós del tema no ens ha de fer creure que tinguem entre mans una obra llibertina en el sentit modern de la paraula. I, en segon lloc, que, a deferència del taoisme o del “Kamasutra”, l’activitat gestual no sembla tenir cap fi més enllà del pur acompliment sexual en benefici del benestar i de la salut. I és que el text es troba en el territori lingüístic i retòric de la literatura científica medieval, en concret dels tractats d’andrologia i d’ higiene sexual, territori, cal afegir, com ha remarcat el gran Jaume Fàbrega, en què el bon menjar, sa i ben orientat vers les finalitats sexuals perseguides –en concret les receptes afrodisíaques- juga un paper clau.
Lluís Bonada. |
|
|
|
|
| Bolets barrocs |
| El Temps, 18-12-2007 |
Bolets barrocs
Dec a Lluís Bonada –a parer meu, el crític cultural més rigorós d’aquest país- la notícia sobre una poesia extraordinària, des del punt de vista gastronòmic, que apareix a l’acurada antologia –d’una temàtica que sempre he seguit amb interès- “Poesia catalana del barroc”, a cura d’Albert Rossich i Pep Valsalobre (Edicions Vitel∙la).
Coneixem poesies de caire gastronòmic a la literatura espanyola del barroc (de Gracián a Quevedo), però molt menys a la catalana. Ara bé, la que recull aquest dens volum ens rescabala d’aquestes mancances: sense entrar en els valors literaris, que no és el meu afer, el poema de Manuel de Sentmenat-Oms de Santa Pau i de Lanuza (un nom ben barroc!) “En alabança dels bolets” és, des del punt de vista d’ història de la cuina, excepcional, ja que els cita pels noms i per les tècniques culinàries que cal aplicar-hi.
Jaume Fàbrega |
|
|
|
|
| Ante el espejo |
| La Vanguardia, 01-12-2007 |
Ante el espejo
Hoy el sexo es sentido como una cuestión no necesariamente vinculada al territorio de la salud. Como mucho, lo que más se le acerca es todo lo que tiene que ver con la prevención, ya sea el embarazo o los diversos contagios. La salud sospecho que se halla en la mente de la mayoría mucho más cerca de las zonas del deporte, en sus múltiples variantes, que de la estricta sexualidad. Hubo un tiempo, sin embargo, en que textos equiparables en buena medida al “Kamasutra” eran leídos no sólo desde un óptica lúdico-festiva, sino principalmente desde un punto de vista médico. Quien quiera comprobarlo tiene a su disposición un tratado interesantísimo que acaba de editar con admirable pulcritud y destreza filológica Anna Alberni: “Speculum al fodere” (Edicions Vitel·la). Este espejo es un producto de raíces árabo-latinas compuesto a finales del siglo XIV, probablemente para ser utilizado, al menos en primera instancia, por la familia del rey Pedro el Ceremonioso y su círculo más cercano. O sea que es conveniente tomárselo muy en serio, ya que, en el fondo, con su aplicación se jugaban el trono, aunque visto el resultado, tal vez deberíamos concluir que sólo lo miraron muy por encima.
Al acto de “foder” (catalán casi eufemístico, del latino “futuere”, que no precisa traducción) se llega después de un recorrido que incluye materias muy diversas, empezando por una buena caracterización clínica de las condiciones de cada cual, a partir de la teoría de los humores, pues un fallo podría dar pie a una conducta sexual errónea y causar enfermedades. Luego se halla la belleza de los afectados, la educación para seducirse con efectividad, que no descuida el arte de saber bostezar con gracia y salero, el conocimiento de los ciclos menstruales de los que depende el deseo, según unas leyes muy parecidas al enunciado de Ogino, la necesidad de aceites y perfumes de cuerpos y sábanas, y sobre todo, la alimentación, origen de todo equilibrio. Un completo sistema dietético par asegurar la voluntad de cumplir y la suficiente producción de esperma, que afectaba a ambos sexos. Y en previsión de que se produzcan disfunciones, recetas para levantar la moral y recursos para alcanzar un buen ambiente si el partenaire anda algo despistado. La fe en las virtudes euforizantes de las carnes blancas, de los nabos y de los garbanzos es total y absoluta.
Y una vez puestos, hay que procurar que la cosa salga como es debido, o sea, a plena y equitativa satisfacción de los intervinientes. El autor, para mayor y más saludable uso y disfrute del “foder”, acude en auxilio e instrucción del “fodatorio”, ofreciéndole nada más y nada menos que veinticuatro posturas, caso único en un texto occidental, y que causa gran admiración si se tiene en cuenta que la edad media desconoció la gimnasia.
Anton M. Espadaler |
|
|
|
|
| Entrevista amb Anna Alberni, autora de l'edició crítica d'"Speculum al foder" |
| Hora Nova, 20-11-2007 |
"El llibre va tenir una circulació reduïda a l' Edat Mitjana pel seu caràcter tabú"
La investigadora figuerenca analitza un tractat de bones pràctiques sexuals, semblant als tractats eròtics hindús.
Tot i que nascuda a Barcelona el 1972, Anna Alberni és filla d’una familia arrelada a Figueres.
Doctora en Filología Catalana per la Universitat de Barcelona, és investigadora júnior de l’Institució Catalana de Reserca i Estudis Avançats (ICREA) a la Universitat de Girona (UdG) i membre de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes. S’ha especialitzat en l’estudi de la literatura catalana medieval, en particular la poesia escrita entre el final de l’edat d’or dels trobadors i l’eclosió del nou discurs líric que va inventar Ausiàs March.
La seva tesi doctoral (El Cançoner Vega-Aguiló: estructura i contingut, 2003) l’ha portada a estudiar els cercles literaris on es produïa aquesta poesia i les seves formes de transmissió manuscrita. Així, ha recuperat documentació inèdita sobre Gilabert de Prosita, Francesc de la Via o Gabriel Ferrús, entre d’altres autors. Gràcies a una estada postdoctoral de dos anys a Italia, ha publicat la monografía Intavulare. Tavole di canzonieri romanzi.I.Canzonieri provenzali.11. Barcelona, Bibioteca de Catalunya,mss. 7 e 8 (Mòdena 2006).
L’edició de l’Speculum al foder (Edicions Vitel.la 2007) és fruit de la seva recerca filológica aplicada a la prosa científica medieval. El llibre és un tractat de bones pràctiques d’ higiene sexual però que inclou. Per exempla, un extens catàleg de postures, comentades per l’autora, molt semblant al que es proposa en els clàssics tractats eròtics hindús. Aquestes característiques, que situen el text a mig camí entre la prosa científica i la literatura erótica, fan de l’anònim català una obra singular, única en tota la producció europea medieval.
- D'on sorgeix o com es localitza el text "Speculum al foder"?
La notícia més antiga que es té del text remunta a l’any 1917, que és quan el bibliòfil Ramon Miquel i Planas, responsable de la primera edició impresa de l’Speculum, va aplegar en un sol volum diverses obres mèdiques dels segles XIV i XV escrites en català. L’edició que en va resultar, estampada en una elegant tipografia gòtica sobre paper de fil i japó, sense indicació de tiratge ni peu editorial, reuneix tots els ingredients per ser considerada un veritable incunable modern. La circulació reduïdíssima del volum, acompanyada del caràcter de tabú del tema que s’hi tracta, el va fer un text virtualment desconegut fins que el 1978 la Dra. Teresa Vicens, professora de la Universitat de Barcelona (també figuerenca, i admirada amiga meva), en va curar la primera edició moderna, que es va presentar acompanyada de traducció al castellà.
- Què la motiva a difondre el seu contingut?
L’origen d’aquest llibre remunta a un curs de doctorat a la Facultat de Lletres de la UdG fa deu anys, quan la Dra. Lola Badia, que després seria la meva directora de tesi, em va proposar d’explorar el text i de preparar-ne els materials per a una futura edició crítica. L’edició de Teresa Vicens era molt bona, però només tenia en compte un sol manuscrit que es conserva a la Biblioteca Nacional de Madrid (BNM, 3356), i ens havíem adonat que existia un altre testimoni del text, fragmentari però tan valuós com l’altre (BNM, 10162). Les ganes d’oferir al públic un text al màxim acostat possible a la voluntat de l’anònim autor del segle XIV és allò que em va motivar a emprendre’n l’edició crítica.
- I així fins avui?
El treball, però, va quedar encallat en l’estadi de tesi de llicenciatura, i no va ser fins a començaments d’aquest any que l’editora Gemma Garcia, des d’Edicions Vitel·la, em va proposar de culminar la feina preparant una edició que fos filològicament responsable i alhora a l’abast del gran públic. L’encàrrec ha estat possible, entre altres coses, gràcies als consells del Dr. Albert Rossich, director de la col·lecció Philologica d’Ediciona Vitel·la i col·lega del Departament de Filologia Catalana de la UdG.
- El tractat tindria vigència en aquests moments?
L'Speculum al foder és un tractat d | | | | | |
